Dos anys de revoltes

D

os anys després que el tunisià Mohamed Bouazizi es calés foc, fet amb què va començar la primavera àrab que va fer caure els dictadors de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia, mentre Síria continua en guerra, encara no sabem si aquests països avancen cap als desitjos de llibertat i feina que van fer sortir al carrer tanta gent o s'estancaran en uns règims més democràtics, dominats per islamistes incapaços de millorar l'economia.

A Tunísia i Egipte, van ser els joves laics els qui van iniciar les protestes a què es van sumar els islamistes, sent el funeral de cada mort el que feia créixer les mobilitzacions. A Egipte, l'islamista Muhammad Mursi, després d'atorgar-se tots els poders, emulant el rais Mubarak, i de desactivar el poder polític dels militars i silenciar els jutges, ha imposat una Constitució amb un referèndum de dubtosa legalitat. Una Constitució que rebutgen els laics i esquerrans que van manifestar-se a Tahrir, tant pel paper que dóna a la llei islàmica, com per la manera com s'ha fet, tot i que teòricament reconeix els drets dels cristians coptes. En canvi, a Tunísia, on també van guanyar les eleccions els islamistes, tenen un president laic, Moncef Marzuki, amb menys poders que Mursi. I a diferència d'Egipte, els qui lideren ara la lluita per les llibertats civils no són els cristians, la intel·lectualitat i les esquerres, sinó els joves –homes i dones— de famílies musulmanes, creients o no, que senzillament volen les llibertats que es tenen a Europa. Però el veritable problema per a aquests països és l'economia i la manca de feina. A Egipte, els militars, tot i haver estat allunyats del poder polític, continuen amb els privilegis i controlen el 30% de l'economia, mentre el turisme continua reduït a zero. A Tunísia, tot i haver nacionalitzat els béns del dictador, controlen l'economia les mateixes elits nacionals i companyies estrangeres d'abans. I fer baixar els preus de la llet i el pa no és fàcil en una globalització econòmica que no té res a veure amb la Tunísia i l'Egipte de Nasser i Bourguiba dels setanta. Per això, el suport de les mesquites serà decisiu per evitar nous esclats si la situació no millora.

Líbia, després d'una guerra que va rebre el suport d'Occident i de part del països islàmics, fa passos contradictoris cap a la democràcia. Però on la situació pateix un estancament perillós és Síria, amb Baixar al-Assad, cada cop més aïllat, que ni tan sols contempla deixar Damasc i acantonar-se a la costa de Lataquia, d'on és originària la seva minoria alauita, i des d'allà negociar un alto el foc que dividiria el país però garantiria una zona per als seus. Ara sembla que l'aliat rus ja no creu que sigui possible mantenir-lo en el poder, i el que espanta a tothom és que arribi a utilitzar armes químiques i si el caos que es podria generar afectaria o no Israel i el Líban. Per últim, mentre l'Iran està perdent l'aliat sirià que li permetia armar la milícia libanesa de Hezbol·là, les minories xiïtes del Iemen i Bahrain, que van fer les seves revoltes, veuen com la primavera els ha passat de llarg. I mentre Israel, desubicat en el nou escenari, continua expandint les colònies a Cisjordània, Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han de produir molts canvis. Passos cap a la democràcia que sorgiran de dins, no envaint un país com van fer els Estats Units ara fa deu anys.