Tot és molt confús

Fa mesos que els polítics són vistos com un problema. Són el tercer maldecap dels ciutadans, després de la crisi i de l'atur. Cada dia és més difícil d'entendre que gaudeixin d'un tracte tan especial del sistema. Dins d'aquesta sensació, hi ha la corrupció, tot i que sempre hi ha l'esperança que tard o d'hora es pugui arribar a descobrir, que els tribunals n'investiguin els culpables i que aquests siguin jutjats. Més difícil, en canvi, és evitar l'endogàmia dels partits quan bufen mals vents i uns i altres esperen que el temps faci escampar el problema.

Davant del cas Pallerols, per exemple, Duran i Lleida va donar la cara massa tard. Ho va fer des de Xile, via satèl·lit, un fet que va provocar que els seus arguments fossin menys creïbles que si ho hagués fet minuts després que s'hagués conegut la sentència i des de la seu del partit que presideix. Segur que, després de tants anys de seguiment de l'afer, tenia els arguments necessaris per poder demostrar que sempre havia dit tot allò que sabia del mal resolt finançament dels partits.

Un altre exemple que pot crear desafecció és que dies després de la manifestació de l'11-S hi va haver el compromís no escrit de tots els partits d'explicar les coses amb més claredat. La promesa s'està complint a mitges i això pot crear desconfiança entre els electors catalans. En el pacte entre CiU i ERC hi figura el compromís que en el primer ple del Parlament de Catalunya hi haurà una declaració institucional sobre la sobirania. Ja ho veurem. De moment, el text encara no arribat a la cambra. S'haurà d'evitar la confusió i deixar de creure en el que deia Churchill quan mirava el Parlament britànic. Allò que els enemics els tenia asseguts al costat perquè davant hi tenia els adversaris.