Més sobre la triangulació Alemanya, França, Mali
Parlàvem la setmana passada de la necessitat que Europa en el seu conjunt superi la crisi econòmica, social i política que ara la tenalla.
Parlàvem del paper que en això juga i ha de jugar Alemanya. Un paper molt important. Però també de la necessitat que aquest paper no el jugués tota sola. I que corresponia a França aportar aquesta contribució que, ben feta –és a dir, amb un bon esperit d'entesa–, donaria a la direcció europea tota l'eficàcia que li cal.
Però, ¿de quins trumfos disposa França per jugar aquest paper? Suposant que Alemanya s'avingui a compartir lideratge, cosa que probablement faria si França estigués disposada a comprometre's a fons. Primer, reaccionant en el pla intern francès. Invertint d'una vegada la tendència suau però perniciosa del que els mateixos francesos en diuen le déclin; és a dir, el suau, però ja de durada llarga, estancament o en segons quins aspectes reculada de la seva economia, la seva por de fer d'una vegada les reformes que el país necessita. I òbviament renunciant a la idea que la direcció política d'Europa els correspon per dret. França pot aspirar a ser un primus inter pares amb Alemanya, però no a tornar a l'època d'immediatament després de la guerra, en temps de De Gaulle, quan se li admetia la posició més rellevant.
Però quedi clar que França és necessària i que ha de jugar un paper de primera fila. Un paper que, malgrat aquesta morosité esmentada i de tant en tant unes actituds de persona ofesa, pot tenir. Perquè continua essent un gran país.
I ara s'ha produït un fet en què França juga un paper primordial. Per interès propi, però també beneficiós per a Europa. I fins i tot més enllà. La guerra de Mali.
Vol Europa tenir un pes en la política mundial? En les grans decisions? Per a contribuir a la seguretat mundial, o encara que sigui només per a defensar els interessos europeus? O pensa deixar els temes de seguretat totalment a mans dels EUA?
De fet, durant uns quants anys després de la Segona Guerra Mundial, Europa (com a tal i els diversos països europeus) va renunciar ràpidament a jugar un paper polític de primera fila al món. En part perquè estava arruïnada, i en part per carència militar. Ni els britànics a l'Índia, ni els holandesos a Indonèsia, ni els francesos a Indoxina varen poder mantenir les seves posicions. Ni els francesos i britànics junts a Suez. I de fet la seguretat de l'Europa democràtica enfront de l'amenaça soviètica la va garantir la potència militar americana.
No est pot jugar un paper important al món sense una certa potència militar. I darrerament cal afegir-hi que sense això tampoc no es pot lluitar contra el terrorisme a gran escala.
Doncs bé, Europa té poca força militar. Val a dir que ni els Estats Units ni el conjunt del món li demanen que assumeixi la principal responsabilitat global. Però sí que hi contribueixi d'una manera important. Sobretot quan es tracta de qüestions que per història, geografia o vincles especials d'ordre divers tenen una particular relació amb Europa. Per això caldria que a la UE el tema militar fos molt més tingut en compte del que ho és. Però no ha estat així. I de fet només alguns països europeus tenen un exèrcit d'una certa entitat, que són França i Gran Bretanya. Que a més han conservat més que la resta una certa mentalitat militar.
Que França ara hagi intervingut a Mali és un fet positiu. Això reforça el seu paper a Europa i al món. Mali, i tota la problemàtica que hi ha al Sahel –la zona veïna pel sud amb els països del nord d'Àfrica–, no és només un problema francès, tot i que França hi té molts interessos polítics i econòmics. I coneix millor el territori i la gent. És un problema que afecta tot Europa, per motius diversos, però sobretot pel que fa referència al terrorisme islamista. Per tant és, i serà, un problema europeu. I mundial. Fixem-nos en la reacció ràpida de suport que han tingut els EUA.
Si el conflicte dura i s'agreuja, ¿intervindrà França sola o s'hi involucraran els països, o alguns països, de la UE? ¿La UE es quedarà mirant-s'ho?
I Alemanya? Si calgués seria bo que s'hi afegís. Donaria consistència política a la Unió Europea, reforçaria el seu paper al món (el de la Unió i el d'Alemanya). Però és improbable que ara per ara ho faci. Ja fa uns anys, un polític alemany molt important va definir bé la postura alemanya. No només dels polítics, sinó del país en general. Una postura fruit del trauma polític i econòmic, però sobretot moral, de la Segona Guerra Mundial i de l'opció col·lectiva que el poble alemany va prendre. Va dir: “La majoria dels alemanys desitja per al seu país el paper d'una Suïssa protegida de la política mundial. Alemanya és reticent a assumir el lideratge. Tot i que en va assumint. Primer, l'econòmic. De mica en mica més el polític. Mai el militar. És a dir, la realitat l'ha anat portant a assumir responsabilitat i lideratge en el camp econòmic. I l'està portant a assumir-ne més en el polític. Però no en el militar”. I com que el component militar no pot ser deixat de banda, la intervenció a Mali –que, repeteixo, és d'interès general europeu– podria ser que reforcés el paper de França. Si França el jugués bé. És a dir, sense actituds de Grande Nation. De la mateixa manera que Alemanya ha de saber exercir la seva potència econòmica pensant en l'interès general europeu. I els uns i els altres –francesos i alemanys– entenent que a més d'economia i política Europa és cultura i valors. I en això tots hi podem dir i hi hem de dir la nostra.
Acabem aquesta triangulació Alemanya-França-Mali amb una última referència a Alemanya.
A causa del pes que a hores d'ara té tant políticament com econòmicament, de vegades provoca encara algunes reserves en més d'un país. Però un país que per raons històriques podria tenir més reserves que altres respecte a Alemanya és Polònia. Un dels que més. Doncs bé, el seu ministre d'Afers Estrangers, Sikorski, va dir fa cosa d'un any el següent: “A Polònia no ens fa por que Alemanya intervingui i es comprometi políticament i econòmicament amb Europa. El que ens preocuparia és que no ho fes”.