Actituds i normes imprescindibles. Sempre, i ara més

Després de dècades d'una etapa de reconstrucció de Catalunya, ens trobem en un punt decisiu de canvi d'època i de rasant. Que està essent objecte d'anàlisi a fons i en tota la seva amplitud. I que òbviament obliga a canviar plantejaments, objectius i maneres d'actuar.

A partir de la desfeta que varen representar la guerra, la derrota i la implantació d'un règim hostil, des de 1939 es va iniciar a Catalunya un esforç de superació com a societat i com a país. Un esforç que durant una bona temporada va tenir efectes molt limitats. El país havia quedat molt trinxat.

Però la gent va seguir treballant, tan bé com va poder i amb un gran esforç. I va seguir mantenint la nostra manera de fer i de projectar les nostres fidelitats bàsiques. I molts hàbits positius.

Lentament el país es va anar refent. Econòmicament primer. I utilitzant després les seves estructures socials més pròpies. Que es va veure que eren sòlides. Molt sovint arrencant molt des de baix. Però amb tenacitat i autenticitat. I va donar el tomb. Va reprendre les línies del progrés, d'acumulació de la confiança. Va recuperar el passat, es var refermar en el present i va afrontar el futur. I va optar per l'esperança. Per molta esperança.

I VA COMENÇAR UNA NOVA ETAPA. Havien passat encara no vint anys. Que no havien estat inútils. Poc vistosos, això sí. Però no inútils. Més fèrtils del que havia semblat. Sota la terra apilonada per les ventades noves llavors havien anat creixent. O d'antigues que s'havien salvat. I va renéixer la il·lusió i l'esperança. I la confiança i l'autoconfiança. I la capacitat de projectar. La magnanimitat, és a dir, la capacitat de projectar i fer coses grans. De les que fan il·lusió. Molta il·lusió. De cara endins (és a dir, per a un mateix) i de cara enfora (és a dir, per als altres).

I aquesta fou la nostra feina. Amb voluntat de continuïtat. I creguts que malgrat les tempestes que amb el temps es varen anar produint, cada cop més sovint, havíem fet una bona feina.

Per això d'un temps ençà, vist que el cel s'enfosquia cada cop més, hem hagut d'aturar-nos. Perquè no anàvem bé. Ens calia reorientar-nos.

Ho fem amb preocupació i sensació d'engany. Per això és important pensar-hi amb serenitat. I malgrat tot comprenent les raons dels altres. Des de les nostres conviccions molt fortes i amb l'experiència inquietant del que ha passat, però amb serenitat i sense ressentiment. Cal que siguem capaços de fer-ho així.

TORNEM A DIR: tot el procés que hem descrit des de 1939, a hores d'ara porta fàcilment a unes quantes conclusions.

1. Hem de canviar a fons el sentit del camí que hem seguit.

2. Aquest canvi és imprescindible si no volem esdevenir insignificants com a país, subjecte polític, societat justa i equilibrada, cultura i llengua, societat convivencial i ben integrada. Però no aconseguirem canviar si a Catalunya pensem i actuem amb ressentiment, amb radicalitat negativa, sense reconeixement de l'altre, amb esperit de rebuig i no integrador i convivencial.

3. Som davant d'un repte molt gran. Que no hem triat. Que el conjunt de Catalunya i del catalanisme han procurat al màxim evitar. Però hi som. I no ens queda més remei que superar-ho.

El repte trenca la naturalesa de la relació que hi ha hagut fins ara entre Catalunya i Espanya (que històricament ha tingut coses bones i dolentes). Pels volts dels anys setanta i vuitanta va semblar que començava un temps nou, on finalment tot el que de positiu i mútuament respectuós podia produir la unitat de l'Estat seria respectat. Un temps de col·laboració en un marc de respecte mutu. Amb garanties que afecten el que és patrimoni comú. Garanties del que ha contribuït a la convivència. Garanties de qüestions bàsiques d'identitat, de convivència, de cohesió i d'equitat social. Però quan això –com és el cas, i cada cop més– es va fonent i el cel s'enfosqueix cada cop més, cal aturar-se i canviar.

4. D'una manera molt responsable. Sense atabalament. I amb extrema pulcritud social i democràtica. I del tot pacíficament. I convocant-hi tothom. Que d'entrada ningú no se'n senti exclòs. Catalunya som tots els que hi som. Sense exclusions. Catalunya som tots. D'una manera molt responsable. Això val per a tots els sectors socials, polítics, ideològics, etc. No tots estaran sempre d'acord en tot o en quasi tot, ni de bon tros. Però el país que hem de defensar els inclou tots.

5. Això –que Catalunya som tots– val també, i sobretot, aplicat a la composició humana del país. “Català és tota persona que viu i treballa a Catalunya. I que en vol ser”. O bé: “Catalunya, un sol poble”. Dos lemes que han estat positivament decisius per a la Catalunya del segle XX. Dos lemes que han estat decisius perquè han impregnat fortament, positivament i d'una manera molt difosa l'acció social i política, el pensament i l'actitud general del país.

6. Sense ressentiment. Defensant aferrissadament els nostres drets, rebutjant totes les agressions. Però també valorant tot el que de positiu hi ha a l'altra part. A Espanya. I amb consciència de les nostres pròpies falles.

7. Sense voluntat de trencar presències culturals i sentimentals inicialment d'origen no català, però avui incorporades positivament amb naturalitat al nostre viure col·lectiu. Sensibilitats que han contribuït a crear la nostra personalitat de poble i de país i que per tant participen de la necessitat que, com a poble i com a país, disposem dels elements necessaris per al nostre desenvolupament col·lectiu i per al servei a les persones.

8. Amb la consciència clara, i la voluntat conseqüent, que si Catalunya fos independent, i per tant s'alliberés d'imposicions que secularment i ara mateix han perseguit la seva residualització i finalment el seu esborrament, no hauria, ni realment podria, desvincular-se totalment ni d'Europa ni d'Espanya. Ben al contrari, li caldria –des de la llibertat i des de la pròpia sobirania– mantenir-s'hi molt vinculada. Per exigència històrica, cultural, econòmica, demogràfica...

CATALUNYA HA ESTAT HISTÒRICAMENT un poble d'entrada geogràficament i demogràficament petit, en un racó de la península Ibèrica, al capdavall de l'imperi Carolingi (per naixement i per adscripció som carolingis de naixement, i ara també), i en una situació excèntrica dintre del Mediterrani. Per tant, d'entrada, de futur incert. Però aquesta triple influència hispànica, carolíngia (és a dir, radicalment europea) i mediterrània ha constituït una realitat cultural, social i nacional que n'ha fet quelcom prou fort i consistent per arribar fins avui contra pronòstic de molts. Amb prou consistència i personalitat per enfocar el futur. Si aconsegueix prou llibertat i prou capacitat d'autogovern per a decidir amb mentalitat constructiva. Que és l'objectiu d'ara.