Actualitat de l'Espriu

La celebració del centenari de l'Espriu convida a fer una reflexió sobre el seu paper a Catalunya durant tota la segona meitat del segle XX, i fins avui mateix.

Si ens situem pels volts de 1960 veiem que es varen produir una sèrie de fets que marquen la nostra història almenys durant quaranta anys. Ben bé un parell de generacions. Si partim el segle XX en tres períodes, o potser quatre, podem parlar del primer terç, de 1900 a 1936. Que té un final dramàtic. El temps de la guerra es podria considerar un epíleg, un descabdellament final del primer terç de segle, que desemboca en un nou període, el de la derrota, el de la desolació. I també el de la lenta i quasi inconscient recuperació del país. És a dir, és temps d'hivern, quan els camps semblen erms, quan res no brota, quan el fred ens té tenallats a la vora del foc, quan les dones voldrien no parir fins a la primavera. Els homes savis saben que vindrà la primavera, i l'estiu, i també que en ple gener a les entranyes de la mare es va preparant la vida i els homes savis també esperen que les minves de febrer -de les quals tan bellament parla Maragall- comencin a anunciar que el bon temps tornarà, i amb el bon temps un nou esclat i bones collites.

I efectivament arribarà la primavera, i l'estiu.

Això val per a les persones i les famílies, i per als pobles. I per a les generacions. I al segle XX a Catalunya això ha passat. Durant trenta anys, fins pels volts de 1960 vàrem estar atents al fet que cada dia el sol sortís una mica abans. I escalfés i durés més, cada dia una mica més. Fins que va arribar un dia que ens va semblar -i així era- que ja havíem passat l'hivern. I que l'havíem resistit. Sabíem que la primavera i l'estiu en molts sentits requereixen més esforç que l'hivern, però també que l'esperança tornava a estar del tot justificada. Que el poble podia i per tant havia de reprendre el seu camí.

Diguem, amb totes les reserves del cas, és a dir, sense precisió matemàtica, que això va passar pels volts de 1960. O una mica abans. No gaire abans, excepte en casos, persones i grups concrets que es varen avançar més. El mateix Espriu va publicar El caminant i el mur i Primera història d'Esther a mitjan dels cinquanta. I de fet, mai, ni en ple gener, els camps no havien quedat del tot abandonats. Ni havia mort l'esperança d'un temps millor. Mai no hi hagué una rendició, un abandó, una total desesperança. Sempre la gent s'havia llevat d'hora, sempre la gent havia treballat hores i hores, ni que fossin poc recompensades, sempre havia confiat que “l'any que ve serà millor”. I “que per nosaltres no quedi”.

Però pels volts de 1960 el canvi va ser molt evident. L'any, precisament, de “La pell de brau”.

Començava un temps nou.

I cada temps necessita les seves eines. De tota mena. Tècniques, polítiques, socials.

Cada temps necessita el seu missatge mobilitzador. La seva espiritualitat. El seu Verb. El seu Verb transformat en força motriu.

Durant els primers trenta anys llargs del segle XX a Catalunya hi havia hagut un Verb potent -sovint expressat per poetes, i per artistes ben diversos, i per homes d'ideal nacional, social, pedagògic i humanitari. Que havien encaixat bé amb el conjunt de la gent del país. No fàcilment, a voltes fins i tot dolorosament. Però que de fet havien fet avançar notablement Catalunya. També en el camp de la poesia, de la música, de l'art en general.

Em refereixo -no exclusivament, però sí en bona part- a Verdaguer, a Guimerà, a Maragall. També, més endavant, Salvat Papasseit, que va morir jove, del qual potser s'hauria pogut nodrir de Màrius Torres. I alguns -jo mateix- d'en Ventura Gasol. Que molts crítics valoren poc. I potser tenen raó. Però és que no és només un problema de qualitat poètica, sinó també, i molt, de sentiment. A un jove de vint anys en ple franquisme, li pot fer un gran impacte -gran i durador- una poesia com “Les tombes flamejants”. Va ser el meu cas.

Però a final dels cinquanta els temps i la sensibilitat reclamaven noves eines. Nous missatges. Noves maneres de dir. Nous valors. Un nou Verb mobilitzador. I creador. I afortunadament aquesta renovació es va produir.

Va ser un procés complex i divers. I gradual. Però potent. I que ha durat algunes dècades. Però que ara hem de veure si es manté potent. I si es decandeix i cal renovar-lo.

Un procés que per la seva diversitat requereix una anàlisi detallada. Hauríem de parlar, per exemple, d'en Raimon. No sé què quedarà d'en Raimon com a músic i escriptor d'aquí dues o tres generacions. Crec que el seguirem recordant. Però en tot cas de 1960 fins avui ha tingut molta importància. Política, nacional, social. De desvetllament de consciències, de mobilitzador d'energia. Entre altres coses perquè arrenca des del fons. Té una arrencada fonda, de terra fonda.

I fondo, molt fondo, és també el Verb de l'Espriu. Que s'orienta cap a la recerca de l'energia profunda. De la mística més que del sil·logisme. Del misteri.

El que vull dir és que cap a final dels cinquanta comença a aparèixer una nova generació. Amb plantejaments encara més prepolítics que pròpiament polítics. Més d'inquietud espiritual que política. I que no faci por a ningú la idea d'inquietud espiritual. En tot cas segur que no en va fer a l'Espriu. Com, per exemple, no en va fer a en Raimon, que no tenia la formació musical d'altres cantants, però que tenia convicció, coratge i confiança. I que arribava a la gent. I que hi arriba.

L'Espriu ens recorda dos personatges que són, en molts aspectes, molt diferents de l'Espriu. Poden semblar la cara i la creu. I potser ho són. Però que en alguns de nosaltres varen tenir efectes semblants. Em refereixo a St. Exupéry i a Péguy. A França, naturalment. I una mica aquí. Varen sacsejar la joventut francesa. Si més no, una bona part. Com a casa nostra a alguns de nosaltres ens va sacsejar en Raimon Galí. I en Joan Sales.

I des d'una altra perspectiva en Vicens Vives. Gent que va ajudar a desvetllar el país. Que va dir: “Escolteu bé, s'està acabant l'hivern. És hora de sortir a camp obert. Per afirmar-nos en el que som. Per veure com han quedat els ponts després d'aquest hivern. Per reconstruir-los si cal, i si es pot. I si ens ho impedeixen, haurem de buscar un altre camí. I en tot cas evitar de totes totes que ens duguin a un congost estret i fondo perquè allà es vagi diluint la nostra esperança, la nostra il·lusió, el nostre projecte i de fet la nostra personalitat. La nostra història. Punt final”.

I la nostra generació va respondre a la crida dels mestres. Va passar allò que l'Espriu explica “A poc a poc sortien de port velers d'esperança”. No ens vàrem equivocar. L'Espriu no es va equivocar. Va pujar una joventut, amb fe i esperança. Que ha fet molta feina. Que ha recuperat el projecte de país de les generacions anteriors. Posat al dia. I l'ha dut més enllà que mai. No hi ha hagut fracàs. Si haguéssim fracassat no hi hauria ara aquesta gran ofensiva que estem patint. No es mobilitzarien tant ni amb tanta fúria. Però és veritat que estem enmig d'un tràngol. Potent i perillós. També és veritat que els qui ens volen deixar al fons del congost passen un molt mal moment. Molt mal moment. I que no és el primer cop que estem amenaçats de naufragi. Però sempre hem recuperat el Verb, la mobilització cultural, moral i cívica, l'energia necessària per a superar la prova. El tràngol. I malgrat un segle sencer -el XX- de dictadures, de guerra civil, molt cruel, de clara voluntat espanyola de convertir-nos en residuals i finalment en insignificants, en Joan Triadú -un altre mestre de cultura i d'energia- va poder escriure al final de la seva vida que el segle XX havia estat per a Catalunya un Segle d'Or.

El centenari de l'Espriu arriba en un bon moment. O més exactament en un moment en què el necessitem. A ell, però també a altres com ell -poetes i no poetes, exponents del Verb i de l'Acció, conreadors del sil·logisme i exploradors del misteri, bons treballadors de la matèria i també de l'energia espiritual. Esperem ajut per a la renovació urgent de la força col·lectiva del país. Per a salvar moltes coses. De l'economia a les institucions i a la política en general. De la llengua i la cultura a la convivència i la cohesió. De la justícia i el benestar de la gent. Amb més joia -la de poder seguir creient en nosaltres- que orgull. Com l'Espriu va fer fa seixanta anys.

I fem-ho.