Ser i exercir de català

Menjar el que ve de gust i no engreixar-se és impossible. Traspassar les hipoteques antigues a les condicions actuals és una quimera. Gaudir de bona posició, divorciar-se i esperar que tothom resti satisfet amb la solució és un miracle. Es poden omplir folis i més folis amb tota mena de situacions actuals, plenes de dificultats. Realment tot és complicat. Ara bé: tal com es desenvolupen els fets dia a dia i les actituds envers nosaltres de molts espanyols de tots els nivells socials, es pot assegurar que ser i exercir de català, en aquest moment, és una comesa amb un grau de dificultat molt elevat. Res ni ningú juga a favor nostre. Ens hem quedat tristament sols. Les autonomies properes tenen vertadera fòbia a la denominació històrica de Països Catalans. «I ara!»

La campanya contra Catalunya, reiniciada a finals dels setanta, amb les declaracions dels intel·lectuals espanyols, ha estat com les pandèmies de grip asiàtica, aviar, de les vaques boges o la grip A. La situació s'ha girat com un mitjó: van començar, una minoria, a parlar despectivament dels catalans, i ara és només una minoria la que no ho fa. En sentir personalitats del món de la política –i altres mons– desbarrar públicament en mitjans de comunicació de cobertura estatal fa posar la pell de gallina: la massa borreguera escolta complaguda; en bona part ho creu i també brama.

Som massa rics; treballem massa, amb la qual cosa donem mal exemple; el nostre esperit empresarial emprenedor desnivella les demés «regions» i desanima els seus indígenes; retribuïm massa el treball; som ploraners, creguts, petulants, avorrits, garrepes, ambiciosos, insolidaris, jueus i molts més epítets que ens dediquen en les seves diatribes inacabables. Diuen que al tennista Nadal li hem fet mal de ojo. I que de les tres copes del Barça dues ens les van deixar guanyar per distreure'ns de la lluita pel finançament, i la tercera es va obtenir comprant les victòries a Europa, recolzats per les caixes. «En el reparto, un catalán ha valido como dos madrileños», ha dit l'Aguirre. La ministra d'Economia ha preguntat al PP: «Què os han hecho los catalanes?» Ho havien assajat?

Pel que fa al finançament, no hi ha manera d'aclarir-ho: només ho entenen la Salgado, Zapatero, Montilla, Castells i prou. Del tri, els dos bis restants, fan veure que ho han entès. És ben igual: Castells no els necessita. Ells són feliços perquè, tal com diu Saura, «tenim la continuïtat tripartida emparaulada». Que difícil que és ser català! Llegint aclariments i veient gràfics, barres de volums i percentatges, hom resta desorientat. De les reivindicacions catalanes que han millorat el finançament de tots, ningú en parla. No s'ha tingut en compte l'aportació que fa cada autonomia al país, que ens hauria afavorit. En conjunt, una vertadera obra d'art de prestidigitació econòmica. Si n'és de difícil ser català, i callar!