Quin projecte per una Catalunya independent?

Sovint, quan es parla dels pros i contres de la Independència sorgeix la pregunta: i com seria aquesta independència?. Com seria una Catalunya independent? Com seria econòmicament, o socialment, o culturalment? Quina Catalunya, quina societat si s'assolia la independència?

Sembla una pregunta difícil de contestar. De fet alguns la posen per a crear dubtes sobre la conveniència de la independència.

Però no és difícil de contestar.

Perquè no és difícil de contestar? Perquè tots els sectors polítics que a hores d'ara reclamen el dret a decidir o la independència durant més de trenta anys han participat en la configuració de la societat catalana actual. Amb projectes socials, polítics, econòmics i nacionals no del tot coincidents però prou propers entre ells per a poder veure quina Catalunya voldríem construir si disposéssim del poder polític propi d'un Estat independent i ens poguéssim alliberar de l'ofec polític i financer que a hores d'ara imposa l'Estat espanyol. En qualsevol d'aquests aspectes la situació seria millor que la que ara progressivament se'ns va imposant.

Quines han estat les línies bàsiques de l'acció política a Catalunya durant els darrers trenta-cinc anys?

1. Un objectiu principal ha estat la implantació de l'Estat del Benestar. En tots els seus àmbits. És lògic que hagi estat així perquè com dèiem fa poc – editorial de la setmana passada- ha estat norma del nacionalisme català des de sempre la idea de que “Catalunya serà fidel a l'ideal de justícia social, o no serà”.

Això ara – aquí i a la majoria de països europeus – viu un moment difícil degut a la crisi econòmica general. Agreujat en el nostra cas per un tractament políticament hostil i financerament discriminatori. Que la independència o un canvi radical del sistema autonòmic canviarien substancialment. Probablement no d'avui per demà, però el canviarien.

2. Suport a l'economia productiva i a tot el que incrementi la seva competitivitat i capacitat d'internacionalització. D'acord amb la consigna de fa vint-i-cinc anys de “el nostre món és el Món”. Que ha tingut èxit – com ara s'està demostrant – però que se'n pot treure molt més profit. I jugant a fons la carta de les noves tecnologies. I de recerca. Com també ja estem fent. Amb iniciatives d'alta qualificació mundial en camps com la investigació mèdica, l'ICREA, o el sincrotró, o la supercomputació, la fotònica i l'enginyeria de materials.

3. Procurant mantenir el màxim possible d'equilibri territorial. El pes de Barcelona i el seu entorn creen una situació inevitable de predomini. Però durant els darrers 30 anys s'ha vist que això no és incompatible amb un desenvolupament intens de la resta del territori. La xarxa hospitalària, les comunicacions, el conjunt d'Universitats, les implantacions industrials, la recuperació de comarques menys desenvolupades, el subministrament d'aigua arreu del territori i moltes més iniciatives impulsades per administracions de diversos colors polítics demostren que l'equilibri territorial forma part d'un programa de país, d'acceptació i d'impuls generals.

I això ha estat així sense desatenció envers Barcelona. Afortunadament. Perquè només una Barcelona potent pot ser la “force de frappe” que Catalunya necessita. En tots els sentits.

4. Catalunya té uns elements bàsics de la seva personalitat col·lectiva que són la llengua, la cultura, la memòria històrica. N'hi ha més, però aquests són molt principals. La llengua i la cultura són dos elements diferencials de màxima importància, que per tant haurien de rebre molta atenció en una Catalunya independent. Però tenint en compte que a Catalunya hi ha dues llengües que han de ser objecte d'atenció. I no perquè totes dues siguin oficials, sinó perquè el català és llengua pròpia de Catalunya i perquè el castellà és la llengua familiar de molts catalans. La situació demogràfica, l'equilibri o desequilibri lingüístic dels mitjans de comunicació, el caràcter de llengua pròpia del català, etc., són fets que cal tenir en compte. Però l'objectiu és que al cap d'un cert temps de viure a Catalunya el català i el castellà siguin entesos i assumits per tothom.

5. De fet un element bàsic i principal del projecte de país d'una Catalunya independent és la preservació i l'enfortiment de la cohesió de la societat catalana. I el reforçament de la convivència. A les antípodes del neguit que en aquest sentit vol crear el discurs dominant a Espanya. El discurs del “os van a echar” que no respon al que ha estat des de fa dècades l'actitud de Catalunya . Catalunya ha estat i serà un país integrador. On “català és tota persona que viu i treballa a Catalunya”.

Aquesta ha estat la nostra força i el nostre orgull.

O sia que resumint es pot dir:

1. Una Catalunya independent tindria com objectiu la consolidació del model social europeu de l'Estat del Benestar, de la modernització de l'economia i de la projecció internacional.

2. Reforçaria tot el que signifiqués identitat pròpia, i també cohesió integració social i respecte a la realitat plural catalana.

3. De fet les Institucions i la societat catalanes ja treballen fa dècades en aquestes dues línies. Però ara no ho podem seguir fent adequadament amb la situació política i financera que l'Estat espanyol està imposant i amb la no dissimulada voluntat que sigui veritat allò que ens diuen en els més alts nivells de la política espanyola: “Dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado”.

Tot plegat ha obligat a un canvi d'actitud també a Catalunya