Uniti, ma divisi. Zusammen, aber getrennt

Això en italià o en alemany. En català, junts però dividits. O separats. És la situació del que els italians en diuen l'Alto Adige, i els tirolesos el Südtirol, o el Tirol del Sud (ST). És el resultat de l'evolució política i demogràfica que hi ha hagut a la regió més septentrional d'Itàlia des de 1918. És a dir, després de la Primera Guerra Mundial, que va significar que territoris pertanyents a l'Imperi Austríac des de feia segles passessin a Itàlia. El Trentino i el Tirol del Sud, respectivament, de parla italiana i alemanya.

Des d'aleshores hi ha hagut un problema ètnic i lingüístic, cultural i polític al Tirol del Sud (ST). Un intent d'italianització del ST a través de l'escola, de l'administració i sobretot de la immigració. En algunes ciutats del ST, que havia estat sempre un país agrari i forestal, el govern italià (sobretot durant tota l'època feixista) va crear indústries i barris nous a tocar de les poblacions tradicionals.

A les indústries només hi podien treballar italians vinguts d'Itàlia. Un fet que confirma un cop més que pel que fa a les minories nacionals sense estat propi el tema de les migracions juga un paper molt principal. Més tard, a través d'un acord entre Hitler i Mussolini es va fer pressió als tirolesos perquè optessin per Alemanya i se n'anessin del Tirol. Alguns ho varen fer, però pocs. I un cop acabada la Segona guerra Mundial quasi tots
varen tornar.

Durant els anys que van de 1946 a 1972 es va anar establint la situació política i administrativa definitiva del territori. Es va crear una regió que comprenia la província del ST, i la italiana del Trentino, cadascuna d'elles amb un grau d'autonomia considerable i amb molt de respecte identitari (sobretot lingüístic).

Concretament al ST –que havia estat homogèniament alemany fins al 1918 i que després ja no ho era ni ho és– es va establir un sistema molt garantista, molt basat en els percentatges d'una i altra població i en un règim de quotes d'acord amb els percentatges. Un sistema que s'aplica al número de funcionaris italians o alemanys, als hospitals i a la policia i al cos de bombers, etc. I a les escoles, o sia que dintre del sistema escolar funciona la separació per mor de llengua.

Després de quaranta anys d'aquesta política, el resultat és «uniti, ma divisi». Les dues comunitats viuen separades. En bona part es donen l'esquena.
Si bé, pacíficament.

És possible que això hagi estat una bona solució per a un país com el ST. Amb un component lingüístic i cultural potent, però sobretot marcat pel caràcter ètnic. El cas és que les coses a Catalunya no s'han plantejat així. Potser en part per les circumstàncies, perquè les situacions no són ben bé iguals, però sobretot per opció política i social. Per opció fins i tot ideològica.

A Catalunya hem optat per jugar a fons la carta de la integració. La de la barreja. Per l'osmosi o la intercomunicació entre gent catalana des de fa dècades i segles i gent vinguda els anys vint i trenta o els anys seixanta i setanta. L'acció col·lectiva catalana –la de la mateixa societat catalana no imposada durant algunes dècades– ha estat el propòsit d'integració, de cohesió no forçada per lleis o per quotes, sinó per la voluntat i l'esperit de convivència, i l'eficàcia de l'ascensor social. Hi hagueren uns anys decisius per a configurar aquesta mentalitat, els que van dels anys seixanta als noranta.

S'ha escrit sobre això, i s'han pres mesures administratives i socials, i la societat en general, des de l'Església als sindicats, hi ha treballat. Moltes iniciatives, moltes actituds de gent diversa, en general positives. Amb esperit integrador i cohesionador. No sempre amb èxit. No sempre amb esperit prou obert. Però sense quotes. I amb osmosi,
és a dir, amb barreja.

En els decisius anys seixanta, setanta i vuitanta, dos eslògans –que no tenen patent d'autor ni d'inventor, però que es varen generalitzar molt– resumeixen aquest estat d'ànim, que també és una doctrina. «Catalunya, un sol poble». És a dir, el contrari d'«uniti, ma divisi». L'altre: «Català és tota persona que viu i treballa a Catalunya», és a dir, tothom llevat dels casos de rebuig.

La tria d'aquest tema per a l'editorial d'avui és en part fruit d'una estada recent a Brixen (ST) i d'una conferència meva sobre aquest mateix tema. Però també de l'actual discussió sobre el futur de Catalunya –del futur dintre o fora d'Espanya–, que en qualsevol cas incidirà, poc o molt, en l'estructura política i administrativa de l'Estat espanyol. Esperem que clarament sigui en més reconeixement de Catalunya. I, no cal dir-ho, si s'arribés a la independència. Ni que fos com a possibilitat i, per tant, com a projecte, s'hauria de ser fidel a aquella idea que «Catalunya, un sol poble». I el respecte i reconeixement de les dues llengües. I més coses, evidentment. De caràcter social i econòmic.

Ja n'hem parlat algun altre cop en aquests editorials (per exemple, «Sobre immigració», «Un èxit de Catalunya», «Ningú no se n'ha d'anar»). Fem-ho tant com calgui i sense por.