Sis hores amb el somni ben a prop

Quasi quatre hores després que la Cobla de Cambra de Catalunya encengués el Concert per la Llibertat amb Juny, de Juli Garreta, Lluís Llach va comparèixer tot sol a l'escenari cantant Venim del nord, venim del sud. La primera part del concert, la que acabaria –de fet– concentrant tots els “moments històrics” de la llarga nit del 29-J, havia estat apoteòsica: a Peret, després d'una llarga estona incapaç d'obrir boca per la impressió que li provocava tenir al davant un Camp Nou estelat, li havia sortit brodat L'emigrant i havia transformat Gitana hechicera en “Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder”. Titot, fervorosament aplaudit pel conseller Mascarell (el conseller Homs, a continuació, en una de les altres imatges de la nit a la llotja, cantaria Vull per a demà dels Brams a pulmó obert), havia pronunciat el més ferm candidat a ser proclamat millor discurs de la nit: “Tenim un exèrcit”, va dir el cantant de Berga. “Un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa i que gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. Aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i de cada barri. I aquest exèrcit és arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans.” La Dharma, acompanyada de diverses colles de cultura popular a peu d'escenari, havia fet tremolar l'estadi amb La presó del rei de França. I després va arribar el mosaic, és clar. Un mosaic històric després del qual era impossible fer res dalt l'escenari que mantingués les 90.000 persones del Camp Nou en aquell estat de clímax.

Des de les vuit del vespre fins quasi la mitjanit, amb moments igualment remarcables com ara el Ningú no comprèn ningú, de La Trinca, en veu de Sabor de Gràcia, o l'esclat de Fermin Muguruza amb Gora Herria i crits de Visca la terra, poques objeccions artístiques i pel que fa a fluïdesa en el guió es van poder plantejar al Concert per la Llibertat.

Amb l'aparició de Llach cantant a capella Venim del nord, venim del sud i l'escenografia dissenyada per Lluís Danés (dotzenes d'escales metàl·liques apuntant al cel i una Terra amb estels al fons) a ple rendiment, el concert va anar tenyint-se, però, d'un to solemne i, força sovint, pompós i no tan festiu. Va ser, en efecte, un homenatge camuflat a l'obra de Llach, vist durant les setmanes prèvies amb suspicàcies per certs sectors de músics del país que no entenien que se'ls convidés a cantar en el concert però, al mateix temps, se'ls instés a fer-ho amb repertori del de Verges. I amb dubtes, tot sigui dit, de quin destí tindrien els guanys que generaria en concepte de drets d'autor la interpretació d'una vintena de cançons de Llach.

En qualsevol cas, va costar arrancar-ho. Pastora, quan ningú no havia baixat encara del núvol de veure el Freedom Catalonia 2014 estampat a les grades de l'estadi, van haver d'esperar una bona estona fins a posar-se a interpretar, després de protestar –també– contra les retallades a TV3, Tinc un clavell per a tu. Les nord-americanes Gwen Perry i Gisele Jackson es van emocionar de valent amb una força espessa Que tinguem sort. I no va ser fins després que Gossos van abordar Bressol de tots els blaus, que la segona part de l'espectacle no va començar a agafar el to. Lídia Pujol, després d'unes quantes proclames contra les retallades, va fer un País petit meravellosament dolç, acompanyada només del guitarrista Pau Figueres i encetant així la part més destacable del programa: Miquel Gil dedicant a Guillem Agulló (jove militant independentista assassinat ara ha fet vint anys) El jorn dels miserables; la sarda Franca Masu i la grega Nena Venetsanou insuflant mediterraneïtat a Maremar i Vaixell de Grècia; Marina Rossell –entre els músics de dissabte que ja havien estat a l'escenari del Camp Nou en l'històric recital de Llach l'any 1985– exhibint una veu impressionant a Que feliç era, mare; l'italià Alessio Lega recordant la Revolució Portuguesa abans de cantar Abril 74 i el tenor David Alegret impressionant tot un estadi amb Amor particular. El programa, a continuació, especificava que Carles Cases interpretaria Un núvol blanc, però finalment, qui va fer-ho, per sorpresa, va ser el mateix Llach, que en les úniques paraules que va adreçar al públic en tota la nit, va recordar “tota la gent que no podia estar aquí aquella nit” i es va mostrar confiat que els catalans estem “en els últims graons d'un futur lluminós”. Somniem va ser recitada, en un vídeo projectat a les pantalles, per Llach, l'expresident Pujol, els actors Lluís Marco i Montserrat Carulla i el pallasso Tortell Poltrona, entre d'altres, i a continuació, l'Orfeó Català, dirigit solemnement per Josep Vila, va oferir Campanades a morts.

A partir d'aleshores, i amb un retard, ja, de dues hores i quart respecte de l'horari previst, el guió del concert, i el públic, van començar a mostrar símptomes més que evidents d'esgotament. Joan Isaac, tres dels quatre músics d'Els Amics de les Arts, Joan Dausà, Jofre Bardagí, Andreu Rifé, Pere Jou, Xavier Baró i l'Orfeó Català, en una d'aquelles típiques confraternitats propiciades per concerts com el de dissabte, van fer trontollar No és això, companys, no és això. Gerard Quintana, director artístic de l'espectacle, que va tenir un record per Salvador Puig Antic i Lluís Maria Xirinacs, va interpretar una reposada I si canto trist amb Xarim Aresté (Very Pomelo) i Pascal Comelade. Cris Juanico, esplèndid, va posar veu a la primera part de Viatge a Ítaca, de la qual n'agafaria el relleu, amb menys fortuna, Gorka Knörr. La gallega Mercedes Peón, que en la primera part ja havia exposat “la normalitat” de participar en un esdeveniment com el de dissabte, va cantar Com un arbre nu. Beth, Ivette Nadal i Bikimel van compartir una discutida versió de Laura, cançó estel·lar en el concert de Llach del 1985 i coronada, dissabte, amb Laura Aymerich (guitarrista del de Verges, i a qui va dedicada la cançó) abraçada a les tres intèrprets. Maria del Mar Bonet, tan sensacional com ho havia estat en la primera part amb Què volen aquesta gent?, va exalçar Alè. I, després, el recital, que ja vorejava les sis hores de durada, va entrar en la seva fase més atropellada. L'estaca, en àrab i precedida per proclames palestines de dos músics desconeguts, va ser objecte d'una versió horrible. El que havia de ser, a priori, un dels moments més pletòrics va acabar en mans de Ramoncín. Xiulat per un sector del públic (més, segurament, pel seu paper a la SGAE i per la controvèrsia que genera el personatge en tertúlies a Intereconomía que no pas per cap altra cosa), va cridar a favor de Catalunya i d'una Espanya republicana. Va ser, això sí, l'única xiulada de la nit. Al final, com s'havia anunciat, Llach va cantar Tossudament alçats acompanyat de 90.000 persones i dotzenes de convidats que, ai las, no se sabien la melodia. L'èxit del Concert per la Llibertat, tanmateix, ja feia molta estona que no es mesurava pel seu contingut artístic.

El Concert per la Llibertat va tenir moments de glòria i moments, més aviat, per arronsar el cap. Moments, la majoria, d'èxtasi col·lectiu i moments en els quals va ser impossible dissimular el cansament que comporta ser a dalt o a baix de l'escenari d'un estadi en un espectacle de sis hores, al qual encara va tocar sumar-hi llargs viatges en autocar o trajectes en un metro ple de gom a gom. El cartell, integrat per una seixantena de noms, va ser prou consistent per haver-se gestat en cosa de setmanes. I, agradi més o agradi menys, faltin uns noms o en sobrin uns altres, no hi ha ni de bon tros cap altra causa política en aquest país que pugui reunir un elenc de músics com el que va reunir, dissabte al Camp Nou, aquesta nova demostració de força de la cultura del país.