Islamisme o democràcia?

Amb la immolació de Mohammed Bouazizi, el desembre del 2011, va començar el fenomen de les revoltes àrabs, que, després de Tunísia, es va estendre a Egipte. I si a Tunísia va caure Ben Alí, a Egipte va caure el totpoderós Hosni Mubàrak. Justícia, feina, pa, llibertat, democràcia i posar fi a la corrupció era el que demanaven els manifestants.

L'actual president de Tunísia, el laic Moncef Marzuki, ja va escriure l'any 2004 que si es convocaven eleccions lliures a Tunísia o a Egipte, serien els islamistes els que guanyarien, ja que havien estat l'única oposició organitzada, tal com ha passat. Així, la prova de foc de les democràcies àrabs seria l'alternança política un cop els islamistes fracassessin en el seu intent d'implantar una llei islàmica que retallaria les llibertats, i que la seva política econòmica fos incapaç de resoldre els problemes socials.

Com s'esperava, la xaria o llei islàmica –pensada per una societat nòmada de comerciants i pastors del segle VII—, que els islamistes pretenen imposar en més o menys grau a Tunísia i Egipte, no només és incapaç de resoldre els problemes econòmics, sinó que és incompatible amb els principis de llibertat i democràcia que van impulsar les revoltes. Els règims islamistes sí que poden donar benestar a la població autòctona a les monarquies petrolieres gràcies als guanys del petroli i al fet de tenir treballadors estrangers sense drets i amb salaris ínfims. Però són incapaços, no només de fer remuntar l'economia a països com ara Egipte i Tunísia, sinó, sobretot, de pretendre que l'obeeixi una joventut que ha anat a la universitat i no pensa renunciar a les llibertats individuals de la societat urbana i d'unes xarxes socials que no poden barrar el pas a la llibertat de pensament.

I mentre a Tunísia els intents d'islamització dels moderats d'Ennahda no han reeixit perquè hi ha un president laic i una societat urbana que els frena, a Egipte el president Mursi, avalat per l'innegable suport que van obtenir els Germans Musulmans, sense ser conscient que l'economia empitjorava dia a dia, va imposar una Constitució islamista que rebutjava l'oposició, i va posar persones sense la més mínima preparació en càrrecs públics de primera fila. Polèmic va ser el nomenament d'Abdel al-Jayat, exmembre del grup terrorista de Jama Islamiya com a governador de la turística província de Luxor. Nomenament del qual es va haver de retractar dies més tard pel rebuig que va generar sobretot entre els operadors turístics d'un país que no es pot permetre que es posin restriccions al consum d'alcohol ni a la vestimenta de qui porta divises. També, ara fa un any, Mursi va intentar aprovar un decret per atorgar-se tots els poders i es va haver de fer enrere.

Evidentment, en aquesta pugna popular i l'ultimàtum a Mursi de l'oposició unida en el Front de Salvació Nacional, en què també hi ha islamistes que no contraposen la fe a les llibertats individuals, hi juga un paper important l'exèrcit comandat pel general Abdel Fatah al-Sisim, que ha fet gestos de suport als manifestants. L'exèrcit no vol perdre els privilegis que tenia amb Mubàrak, dóna suport a l'oposició i sap que si el país s'aboca al caos l'economia s'enfonsarà encara més. Però el veritable test per a la democràcia serà, un cop caigui Mursi, quin resultat tindran les properes eleccions, si l'oposició sabrà governar i fer remuntar l'economia, i si de les eleccions podrà sortir una Constitució que en un país de majoria islàmica accepti limitar la religió, encara que sigui parcialment, en l'àmbit privat.