crònica
El triomf més disputat
de beneficiar-se de la victòria de Murray
El triomf més disputat no és, de fet, la victòria de l'escocès i britànic Andy Murray contra el serbi Novak Djokovic en la final del campionat de Wimbledon de diumenge.
Té cap component nacional el tennis d'elit? En té cap la fórmula 1? En té cap el futbol, amb la immensa majoria dels clubs formats per jugadors d'arreu? És una mena de celebració religiosa –religions nacionals– la copa del món, mentre que la Champions i la lliga i la Premiership són espectacles civils i cívics? És possible distingir una cosa d'una altra?
La final de Wimbledon, les imatges que es van veure a la Royal Box, i les reaccions que ha provocat al Regne Unit potser contradiuen la instintiva resposta que donaria qui signa aquestes ratlles: no, en el tennis, i també en altres esports, les úniques banderes que compten són les de les marques comercials, i el que realment hi té impacte és l'esforç dels esportistes.
Però, un cop acabat el partit de tennis, Alex Salmond, el primer ministre independentista escocès i líder de l'SNP, va treure de la bossa de mà que duia la seva dona la creu de Sant Andreu, la bandera escocesa, i la va exhibir joiós, gest poc usual en un lloc tan contingut com la llotja de la Central Court de l'All England Club, que, a més, prohibeix banderes més grans de 60 x 60 centímetres. La de Salmond, clarament, els depassava. La instantània que n'ha quedat –Salmond al darrere del seu homòleg britànic, David Cameron, onejant la bandera escocesa– no podia tenir més que una lectura política. Des de la dreta i l'esquerra, des de tot l'espectre polític britànic, per terra, mar i Twitter, a l'independentista li han plogut les crítiques. Salmond es defensava ahir així: “La vaig dur l'any passat, i no vaig tenir l'oportunitat d'onejar-la. Hi havia un munt de creus de Sant Andreu a Wimbledon. És la nostra bandera nacional. Andy és un fantàstic i magnífic esportista escocès i qualsevol persona té dret a onejar-la; és una gran manera de celebrar aquest increïble triomf.”
I és que Salmond, que juga contra corrent, volia destacar el gen escocès en la victòria del noi. Perquè des de Londres, davant l'evidència incontestable que Murray va néixer a Glasgow fa 26 anys i es va educar a la també escocesa escola de primària de Dunblane –tristament famosa perquè el 1996 un home, Thomas Hamilton, hi va irrompre amb una escopeta de caça i va matar disset persones, la majoria nens; de fet, ahir, la premsa més exaltada, el Daily Mail, deia que va ser gairebé un miracle que Murray no perdés la vida en la matança: ell era a l'escola aquell dia, però el destí li havia reservat el privilegi de l'anhelada victòria a Wimbledon–, difonen, sobretot, el fet de la victòria d'un britànic. Al seu torn, David Cameron, que també vol inflar el pit en aquest afer, ha insinuat que Murray, el primer ciutadà de les illes en 77 anys des de Fred Perry que guanya a Wimbledon i també el primer escocès en 117 des de Harold Mahony, hauria de ser nomenat cavaller. Un reconeixement, però, en què el premier no pot intervenir.
Sigui com sigui, en tot cas, ahir, per reforçar la idea d'una Escòcia britànica del tot representada a Londres, per tant, sense necessitat d'independitzar-se, Cameron va fer onejar a Downing Street la mateixa bandera que el dia abans havia exhibit Salmond a la Central Court. Així doncs, els que realment es disputen el triomf de Murray, amb dents i ungles, són Cameron i Salmond: un unionista i un independentista.
“Qui se'n beneficia més?”, vaig demanar ahir mateix al professor Alistair Clark, politòleg escocès nascut a Aberdeen i resident a Newcastle –que, com Murray, que viu a Londres, tampoc no podrà votar en el referèndum del 2014–. La resposta fa aparèixer l'afer de la capitalització de la victòria d'un esportista com un fet gairebé pueril: “Quan Murray va guanyar, també vaig pensar en la nostra conversa de dijous [havíem estat parlant la setmana passada sobre la importància de l'esport en la política i el possible impacte en el referèndum escocès dels Jocs de la Commonwealth, que tindran lloc a Glasgow l'agost del 2014]. El que jo diria és que, si bé tots dos, unionistes i nacionalistes, sens dubte tracten de beneficiar-se de la victòria, el que en realitat es demostra són les identitats superposades i complexes que hi ha en joc al Regne Unit avui dia. El que és interessant és que, en comparació d'altres esports –futbol, rugbi…–, les dues identitats poden coexistir en el tennis, ja que les nacions constituents del Regne Unit no competeixen amb els seus jugadors/equips individuals. La victòria de Murray dóna un factor de benestar tant a Escòcia com al Regne Unit en general. Però és difícil de dir quina de les dues parts se'n beneficia més.” La disputa entre Cameron i Salmond, doncs, sembla una mica inútil. Per bé que, com a pes simbòlic, no és pas irrellevant. Si més no, no ho són pas les seves actituds. Al cap i a la fi, però, qui en surt guanyant, l'únic, és Murray. La resta és un miratge col·lectiu que s'esvairà ben aviat.
