“Vivim en un moment límit, però no en som conscients”

Suposo que presentarem temes del darrer disc, Ping pong. Segur que cantem el M'agrada el ping pong (hem fet un vídeo amb la col·laboració d'Aina Clotet), Avorrim i el Fil de llum de Polseres..., i algunes cançons del disc que ja estic preparant, Dues tovalloles.

És cert que vaig fer aquells temes a la vegada que escrivia el guió. A Ping pong, però, hi ha una unitat dramàtica: fotografia el meu present de fa un any i mig.

Està escrit amb elements biogràfics, sí. Per exemple, agraeixo a totes les persones que m'han acompanyat fins ara i acabo fent un acte de declaració d'intencions. Però el que compta són les reflexions, això és el que ho fa universal. Una anècdota: Avorrim parla d'una noia musulmana que vaig conèixer a Tunísia, que es deia Rim. L'Espinosa va agafar el nom per batejar la companya d'habitació del Lleó. També hi ha reflexions de parella: què esperem de l'altre o el que un vol ser en aquella parella i en realitat és... Això és com l'experiment científic que van fer amb unes granotes. Estaven dins d'una olla, amb l'aigua a 17 graus. Van apujar la temperatura de cop i totes van saltar. Després van agafar les mateixes granotes i els van anar apujant de mica en mica la temperatura. Van acabar bullides. Les persones també estem patint un procés semblant. No som conscients que, al final, podem acabar bullits. Sigui en el món de la parella o en la crisi, fins i tot. Vivim en un moment límit però ho assumim perquè hi hem arribat gradualment, no en som conscients.

El meu denominador comú és el mateix del Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou. S'ha de poder fer amb normalitat un referèndum. Aquest és l'axioma que fa que participi en aquests actes. No són concerts directament independentistes, sinó que demanen tenir llibertat pel dret a decidir. Com més aviat es pugui celebrar la consulta, millor per a Catalunya i per a la resta de l'Estat. Li estem dedicant massa energia. La vida té moltes altres preocupacions per bloquejar-se en el tema identitari.

La primera sintonia (Sense tu) va ser de Teràpia de Shock i jo ja n'hi havia presentat. És Pau Freixas qui decideix la música. En la segona temporada, va veure que Fil de llum podia anar molt bé per a la sèrie. Però llavors el debat va ser si l'havia de cantar jo (que també sóc un jove metge del Polseres) o algú altre. Freixas va acabar fent un cop a la taula i apostant per l'honestedat: “Si Rifé és l'autor, que la canti ell.” Jo li ho agraeixo molt. Aquesta decisió és coherent amb la voluntat de fer una sèrie d'autenticitat. És massa seriós per pensar que es fa una cosa o una altra per amiguisme.

Ha estat un gran salt. De Roba'm la cartera vam fer temporada i de Terròs (compost a partir de versos d'un pagès de les Terres de l'Ebre, David Monllau), en vam fer una trentena d'actuacions. Ara, a més, són molt més nombroses. L'altre dia, a Castellar del Vallès, hi havia unes quatre-centes persones i d'edats molt diferents. Anem a pobles, ciutats, institucions benèfiques...

Per a mi, Polseres Vermelles ha estat un salt professional. Per als actors més joves, el canvi és personal, és més perillós; són més fràgils. Ells han tingut la sort de l'entorn (família i producció), que els ha protegit molt i, a més, tenen una notable talla humana emocional. Ser de Polseres Vermelles no implica tant un èxit com un grau de responsabilitat: és una sèrie feta per a persones que estan lluitant per viure...