Fem Via! La força de la gent

El país es mou, és un fet. La voluntat de decidir el nostre futur com a poble ha amarat una àmplia majoria de la societat catalana. Estem davant un canvi de paradigma que s'ha gestat els darrers anys de manera creixent i massiva. La transversalitat del procés és indiscutible i és precisament això el que li dóna la força per poder guanyar.

Hi ha qui tal vegada dubta encara de la irreversibilitat d'aquest moviment que s'ha gestat al si del país; qui tem o fins i tot espera que sigui només foc d'encenalls, una flamarada conjuntural que tard o d'hora perdrà embranzida. Erren de totes totes. El procés és sòlid i el moviment ciutadà que s'ha generat està fent múscul i s'està consolidant dia rere dia. La voluntat de canviar el curs de la història no és un caprici sinó la conseqüència d'una societat que viu un procés d'emancipació nacional, una societat que obeeix a una profunda convicció de voler ser i que s'ha adonat, per necessitat, que s'hi juga el seu futur.

La fórmula històrica i majoritària del catalanisme d'arribar a un acord amb Espanya ha fracassat. No pas per falta de voluntat de la part catalana sinó pel rebuig frontal de l'Estat. Així ha estat fins fa quatre dies, de fet fins fa tan sols uns quants mesos. La reforma de l'Estatut de 2006 era un projecte que defensava una reformulació de l'statu quo de Catalunya dins l'Estat, amb més i millors garanties a l'autogovern, certament. Però sempre dins l'Estat. I de fet, també, la proposta de pacte fiscal que el president Mas va portar a Madrid –encara no fa un any!– era tal com la formulava el govern de la Generalitat, un pacte de caràcter fiscal que pretenia obtenir un tracte més just per a unes finances catalanes secularment maltractades.

Paral·lelament, i quan podia semblar que la societat catalana estava profundament endormiscada, es va començar a moure com no ho havia fet abans. Primer va ser una gran mobilització en defensa de la integritat de l'Estatut aprovat pel Parlament (allò que el president espanyol s'havia compromès públicament a respectar). Era el febrer de 2006. Aquella manifestació no va ser un fenomen aïllat com després s'ha vist sinó que l'han anat seguint mobilitzacions cada cop més gegantines per donar resposta a les agressions o els incompliments dels governs espanyols de torn o dels òrgans de l'Estat, de manera molt significativa, el govern espanyol i el Tribunal Constitucional. Així, pas a pas, ens hem anat carregant de raons davant els qui s'han parapetat rere la raó de la força i d'una legalitat feta com un vestit a mida. Els catalans, durant aquests anys, ens hem adonat que no tenim un estat que vetlli pels nostres interessos sinó que més aviat en patim un que treballa incansablement en contra del progrés i el benestar econòmic del país, que fins i tot sembla entestat a dinamitar la convivència i la cohesió social, i que no té cap mena de problema de perpetuar l'espoli fiscal i fer un pas més cap a un setge fiscal en tota regla.

La culminació d'aquest procés de mobilitzacions massives va ser el darrer Onze de Setembre: la més gran manifestació de la nostra història. Amb un punt d'inflexió respecte a les anteriors manifestacions, la darrera va ser una manifestació de caràcter nítidament independentista perquè així ho va voler la gent que hi va prendre part, arribada d'arreu del país, gent de totes les edats i condicions socials.

Aquesta és la fortalesa del procés, que respon a la voluntat de la gent, l'autèntic motor, l'artífex i la protagonista d'aquesta determinació insubornable de decidir el futur. La presència massiva de la societat catalana al carrer que de manera festiva, cívica i plural, però no per això menys exigent i contundent en la seva voluntat, ha estirat el carro és el que va precipitar les darreres eleccions amb un resultat inapel·lable malgrat les lectures esbiaixades i interessades que en van fer alguns: els catalans volem votar i decidir el nostre futur democràticament, amb o sense el permís de Madrid.

Aquest és el motiu que fa que torni a ser determinant que la Via Catalana convocada per aquest propvinent Onze de Setembre sigui un triomf esclatant; una nova demostració de civisme i de voluntat col·lectiva, d'exigència democràtica, de voler ser, d'una voluntat que ve de molt lluny, des que un llunyà 1714 l'exèrcit borbònic va entrar a Barcelona. Si la ciutadania segueix demostrant que aquesta és la seva voluntat, si segueix empenyent, ningú no podrà aturar la determinació de posar data a la democràcia i votar per la independència.

Un cop més, som-hi!, que la Via Catalana demostri a ulls del món i dels nostres conciutadans quina és la veritable voluntat
del nostre poble.