El Tribunal Constitucional fulmina la via autonòmica

Feia gai­rebé qua­tre anys que l'Esta­tut espe­rava el vere­dicte, impug­nat pel PP. I la sentència va ser de mort. El 28 de juny del 2010 el ple del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, amb qua­tre mem­bres amb el man­dat cadu­cat, un magis­trat recu­sat i la vacant d'un altre que havia mort dos anys abans, va arri­bar la bona nova. L'alt tri­bu­nal decla­rava incons­ti­tu­ci­o­nals 14 arti­cles i en rein­ter­pre­tava 23 més i qua­tre dis­po­si­ci­ons. El recompte numèric emmas­ca­rava un xoc de legi­ti­mi­tats entre la volun­tat del poble català, expres­sada en el referèndum del 2006, i el parer d'un tri­bu­nal for­ta­ment des­pres­ti­giat i poli­tit­zat, que s'eri­gia en poder cons­ti­tu­ent.

Allò sig­ni­fi­ca­ria la fi de la via autonòmica per a la majo­ria dels par­tits cata­lans. Però aquell 28 de juny de digestió difícil, en tenien prou d'ana­lit­zar la des­feta. La sentència devas­tava l'espe­rit de l'última pro­posta d'encaix de Cata­lu­nya dins d'Espa­nya: el català com a llen­gua “pre­fe­rent”, el deure de conèixer-lo i el seu caràcter vehi­cu­lar en l'ense­nya­ment; el per­se­guit blin­datge de les com­petències per fre­nar les inva­si­ons de l'Estat; l'ani­ve­lla­ment del sis­tema de finançament; el Con­sell de Justícia de Cata­lu­nya; el Con­sell de Garan­ties Esta­tutàries; el Síndic de Greu­ges... Sense vali­desa jurídica que­da­ven la defi­nició de nació i la referència a la “rea­li­tat naci­o­nal de Cata­lu­nya”. Aque­lla era la tiso­rada defi­ni­tiva, després de la rebaixa que ja havia patit el text del Par­la­ment en la tra­mi­tació a Madrid.

A les seus dels par­tits es bas­cu­lava entre la indig­nació i l'estu­pe­facció. Al Palau de la Gene­ra­li­tat es feien com­pli­cats mala­ba­ris­mes. En una inter­venció difícil, amb José Luis Rodríguez Zapa­tero a La Mon­cloa i la pressió d'ERC i ICV-EUiA dins del govern, el pre­si­dent José Mon­ti­lla va defen­sar que el 95% del text s'havia sal­vat, però va adver­tir al PSOE que Cata­lu­nya el volia “tot”. I que, per tant, s'havia de refer el “pacte polític” amb els ins­tru­ments que calgués. Com a líder de l'opo­sició, Artur Mas va cen­su­rar que el TC havia ferit la “columna ver­te­bral” de l'Esta­tut i va fer una crida a omplir els car­rers el 10 de juliol. La mani­fes­tació que con­tri­bui­ria deci­si­va­ment al lent gir sobi­ra­nista de la política cata­lana ja estava con­vo­cada per Òmnium Cul­tu­ral. Des del car­rer Calàbria, el pre­si­dent d'ERC, Joan Puig­cercós, encer­tava el diagnòstic. L'“esto­cada mor­tal” a l'Esta­tut faria créixer l'inde­pen­den­tisme, segons va dir.

Zapa­tero va dele­gar en Manuel Cha­ves, ales­ho­res vice­pre­si­dent ter­cer, l'intent de res­ca­tar les parts per­du­des de l'Esta­tut. Però aquell pacte polític, anun­ciat fins i tot en forma de llei orgànica, va que­dar en no res. Era una altra pro­mesa incom­plerta, una seqüela del famós “apoyaré”.