Senglars al bar i carrers buits

“Rellinars, en marxa!” Aquesta és la frase que es podia llegir a la part posterior dels dos autocars i un minibús que l'ANC local va aconseguir omplir ahir per anar cap a Avinyonet del Penedès. El 23% de la població d'un municipi de 735 habitants i una extensió de 700 hectàrees, situat en un entorn privilegiat al límit del Vallès Occidental, entre Montserrat i l'Obac, al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Pocs minuts després de dos quarts d'una del migdia, la plaça del voltant de l'ajuntament quedava buida després de la fotografia de rigor, mentre un grup de caçadors que anaven en tot terrenys mostrava el seu disgust perquè es trobava el carrer bloquejat, i feia sonar els clàxons mentre feia mitja volta. L'últim autocar enfilava la sinuosa carretera B-122 en direcció a Avinyonet i el cotxe amb dos mossos d'esquadra ho feia en direcció contrària. Silenci.

Estelades i senyeres penjades a les cases i sensació de buidor, no per a tothom nova entre setmana. Què passa en un dels molts pobles petits del país que bona part de la seva població va decidir participar en la Via Catalana? Per començar Rellinars tampoc és un d'aquells pobles tradicionals amb un nucli històric molt marcat, ja que les cases estan disseminades en urbanitzacions al voltant de la carretera principal. Conegut gràcies al set vegades campió del món de trial, Jordi Tarrés, s'omple els caps de setmana i a l'estiu sobretot d'habitants procedents de Terrassa. Una passejada pels carrers principals em confirmava que hi ha poca vida. Agafo el carrer Emili Riera, on hi ha dos dels bars restaurants més populars del poble, Can Toni i Ca la Pepa, i me'ls trobo tancats. No per la Via Catalana, sinó perquè fan vacances. Una família fa els últims preparatius per marxar en cotxe cap a la cadena humana mentre els apressa un altre que els espera.

Més amunt m'hi trobo la Maria Rosa, que s'ha quedat a fer companyia al seu marit, a qui no interessen gaire “aquests temes polítics”. Em concreta, però, que la seva filla, el gendre i la família sí que hi han anat, i que no hi ha gaire diferència de com està el poble avui de com és un dia normal. Té ganes de parlar i constato que l'èxit de la crida a participar en la Via Catalana ha permès abandonar, encara que sigui un dia, l'ambient enrarit després de la moció de censura de fa sis mesos que va permetre a ERC i als independents del GIR rellevar CiU en el govern amb el suport del PSC.

Busco més gent i em dirigeixo al tercer bar més conegut, Cal Forner, situat a l'entrada del municipi. Aquí sí! Molts cotxes a la porta i força ambient. Hi entro i tots em miren, reacció típica dels pobles quan hi arriba un foraster. M'hi trobo un grup de caçadors que xerren animosament. Tots són autòctons de Rellinars i, parlant amb el propietari des de fa tres anys i mig, Jordi Benítez, em diu que formen part de la Societat de Caçadors de Rellinars. El bar n'és la seu, com ho delata el cap de senglar amb ulleres de sol que hi ha penjat al fons del local, i el Jordi també n'és membre. I no, no ha anat a la Via Catalana. “El negoci no es pot tancar amb la quantitat d'impostos que paguem.” La resta no semblen gaire interessats en el desenvolupament de la Diada ni en qüestions polítiques.

Amb la remor de fons de les diverses converses animoses, gairebé totes en castellà, l'Ángel González, jardiner de professió i a qui toca treballar avui, prefereix parlar-me del que preocupa “la gent normal”: la precarietat de la feina, com tenen collats els autònoms i l'horitzó negre de l'economia del país. M'acaba confessant, però, que si no hagués treballat, també seria a la cadena humana.