El plurilingüisme equitatiu en una Catalunya sobirana
se sobreposen a les diferències culturals o lingüístiques, creix el risc de fractura social
han de ser assumides i valorades com un capital humà i un recurs
social potent
Les idees que avança aquest article hauran estat debatudes el 2 d'octubre, i per tant readaptades, en el primer dels seminaris Qüestions d'estat. Reflexions per al país del futur, que han promogut l'Institut d'Estudis Catalans i Òmnium Cultural. Tanmateix, en espera de la síntesi definitiva d'aquest primer debat sobre les qüestions lingüístiques, els lectors ja comparteixen les consideracions que en redactar aquest text podem preveure que s'hi tractaran, perquè de fet sorgeixen de les inquietuds que ja són objecte de comentari, i a vegades de polèmica, en el debat públic sobre el futur de Catalunya.
Les qüestions lingüístiques, indestriables del conjunt de qüestions socials.
Som conscients que els debats sobre el futur ordenament lingüístic d'una Catalunya plenament sobirana estan estretament lligats als temes culturals, educatius, socioeconòmics, jurídics i polítics que es tracten en el conjunt dels seminaris del cicle Qüestions d'estat. Només al final d'aquests debats podrem integrar transversalment les qüestions lingüístiques amb totes les altres expectatives de futur. El futur model lingüístic és indestriable del model de societat que volem construir, i que ja hem començat a construir.
En el camí cap a la plena sobirania, la societat catalana ha de consolidar un ampli consens social sobre la gestió equitativa de la diversitat en general, dins de la qual s'inscriuen el pluralisme cultural i el plurilingüisme en concret. Amb una població tan diversa com l'actual, aquest és un element decisiu, si es vol promoure una identificació clarament majoritària amb un projecte col·lectiu que avanci en la construcció d'una sobirania inclusiva i atractiva per al màxim nombre de ciutadans.
En aquest sentit, el plurilingüisme equitatiu reclama un doble compromís públic: d'una banda, amb la correcció de les desigualtats, i de l'altra, amb l'acomodació de les diferències, dos objectius inseparables. En un context de crisi, si les desigualtats se sobreposen a les diferències culturals o lingüístiques creix el risc de fractura i conflicte social.
És important tenir això en compte d'entrada, perquè la gestió equitativa del plurilingüisme no es pot desvincular d'aquestes qüestions socials, ni tampoc del concepte de ciutadania política que es configuri en una Catalunya sobirana: la nova ciutadania catalana haurà de ser pluralista i compatible amb altres ciutadanies, sense exigir de tothom la identificació nacional amb la catalanitat, ni l'adopció del català com a llengua personal en substitució de les altres llengües d'origen. Cal respectar la llibertat i la gradualitat d'aquests processos d'identificació i la compatibilitat de sentits de pertinença diversos.
Principis universalistes
Partint d'aquests criteris, podem considerar quin és el lloc que correspondria al català i a cadascuna de les llengües presents en la nostra societat –i també el paper de les llengües que semblin més adequades per a les relacions amb el nostre entorn–. I convé fer-ho partint de principis universalistes, com els que exposava la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (Barcelona, 1996): no com la defensa d'un particularisme, sinó com a aplicació en la nostra societat d'un ordenament equitatiu vàlid per a totes les llengües del món.
Ara bé, el fet que a Catalunya s'hi parlin avui prop de tres-centes llengües no implica que totes hagin de tenir la mateixa consideració, com es desprendria de l'absurda afirmació que fan alguns del caràcter individual dels drets lingüístics: com deia la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, cada llengua es configura en el marc d'una comunitat i és com a producció social col·lectiva que es fa disponible per a l'ús individual. Per tant, cal combinar dos principis –col·lectiu i personal– que són bàsics en tot ordenament lingüístic equitatiu:
a) En cada societat, les llengües constitutives, anomenades territorials o nacionals (patrimonials, històriques, fundacionals, hereditàries...) –que a Catalunya són el català i l'occità aranès en el seu àmbit, i en un sentit semblant, també la llengua de signes catalana (LSC) per als seus usuaris–, tenen dret a un compromís màxim i inequívoc de les institucions i de tota la societat amb la consecució d'un futur de plenitud –perquè s'han desenvolupat en aquest entorn natural i social i en cap altre lloc del món no poden aspirar al mateix reconeixement–. D'altra banda, Catalunya no pot oblidar tampoc que comparteix el català i l'occità amb altres territoris.
b) Complementàriament, totes les llengües (i totes les capacitats culturals) presents en la societat han de ser assumides i valorades com un capital humà i un recurs social potent, tant per a la convivència interna com per a les relacions interculturals o econòmiques a escala internacional. Les polítiques australianes de diversitat cultural (productive diversity) en aquest sentit són un bon referent. Naturalment, una llengua de tan àmplia i llarga implantació social com és el castellà mereix una consideració específica. I en altres funcions, també cal potenciar algunes llengües de relació internacional –l'anglès, com a llengua franca més estesa, i el francès, com a llengua dels principals mercats exteriors actuals de Catalunya.
El futur ordenament
Així, doncs, un futur ordenament constitucional segurament haurà d'establir explícitament que el català i l'occità aranès (ara anomenades llengües pròpies) són les llengües nacionals –territorials, constitutives– i assignar un rol específic similar a la LSC. Com dèiem, el compromís de les institucions públiques amb la plena projecció i ús social d'aquestes llengües ha de ser inequívoc. El seu ús en les relacions amb els òrgans generals del nou estat (legislatius, executius o judicials) ha d'estar plenament garantit. I el català ha de ser compartit per tothom com a llengua comuna en tots els usos públics –com també l'aranès a l'Aran.
A part d'aquesta consideració de les llengües nacionals o territorials, és lògic que entre les altres llengües el castellà tingui un reconeixement de primer nivell, però de naturalesa personal: cal garantir als ciutadans que el parlen una plena disponibilitat lingüística en les relacions amb els organismes, els serveis públics i l'atenció als clients en tota mena d'establiments. En aquest punt, Catalunya ha de ser més inclusiva amb el castellà que l'Estat espanyol amb el català en els territoris on es parla –sense deixar de reclamar un tracte de reciprocitat en els territoris catalanoparlants d'Espanya, és clar.
S'ha produït darrerament un debat intens –potser massa polaritzat– entorn de l'oficialitat de les llengües, centrat en la disjuntiva de si era necessària o no l'oficialitat o la cooficialitat del castellà. Sigui quina sigui la decisió que finalment s'adopti, cal tenir en compte les implicacions que comporta cadascuna de les opcions: si un reconeixement insatisfactori del castellà pot dificultar la identificació d'una part de la societat amb el procés sobiranista, l'absència de primacia i de suport suficient a les llengües nacionals pot consumar-ne el retrocés social.
Com alguns han apuntat, hi ha ordenaments constitucionals que no adopten el concepte d'oficialitat lingüística, i una Catalunya sobirana en podria prescindir. No es pot oblidar, però, que partim d'una situació de doble oficialitat, que desenvolupa l'actual llei de política lingüística del 1998. La transició del règim actual a un ordenament futur –sobretot si prescindeix de la noció de llengües oficials– mereix una atenció específica i una explicació que clarifiqui aquesta reformulació.
I si es considerés adequat adoptar el concepte de llengües oficials o cooficials, caldria mantenir una clara distinció entre l'oficialitat de les llengües nacionals de base territorial i l'oficialitat o cooficialitat de base personal.
A més, hi ha precedents històrics de les conseqüències sociolingüístiques que ha tingut l'accés a la sobirania: en algunes ocasions, la consecució de la independència ha fet creure als dirigents de la societat que havien esdevingut innecessàries les mesures de suport i promoció de la llengua nacional enfront de les llengües prèviament dominants (com és el cas de la llengua de la metròpoli en els processos de descolonització). Això ha comportat paradoxalment un retrocés social de la llengua nacional del nou estat independent, precisament quan el seu estatus jurídic era aparentment més sòlid.
Aquest és un risc que cal tenir ben present, no tan sols si s'assignés un estatus especial d'oficialitat o cooficialitat a la llengua castellana, sinó en qualsevol de les configuracions del règim lingüístic de la Catalunya sobirana: la influència del castellà en l'àmbit comunicatiu i cultural, en les relacions socioeconòmiques i en les interaccions socials continuaria essent molt intensa. Caldrà vetllar, per tant, per l'enfortiment del català –i de l'occità aranès en el seu àmbit– a fi de contrarestar l'hegemonia social del castellà.
Un règim general i sectorial
La formulació constitucional d'aquest ordenament haurà de ser necessàriament breu, remetent a alguna llei de rang especial el desenvolupament del règim lingüístic en els diferents àmbits d'ús, oficial i públic –també en les comunicacions públiques de les empreses i els professionals.
En la regulació legal més detallada dels usos públics de les llengües, altres idiomes internacionals –entre els de la UE, sobretot l'anglès– o de forta implantació local a causa de migracions recents també poden ser objecte de mesures específiques d'acomodació lingüística, que en facilitin l'ús en determinades funcions públiques.
El tractament de les llengües en el sistema educatiu mereix una consideració més específica i extensa, però sempre sobre la base del model de conjunció i del principi universal que la llengua vehicular habitual ha de ser la pròpia del territori, a fi que el seu coneixement sigui complet al final de l'etapa obligatòria. I l'ús de totes les llengües vehiculars s'ha de basar en els principis de l'aprenentatge integrat de continguts i llengua (Aicle), vetllant perquè la seva presència relativa en el projecte educatiu de cada centre es guiï per criteris de reequilibri respecte a la presència deficitària de la llengua territorial (català o occità) en l'entorn familiar i socioinstitucional respectiu.
Altres àmbits mereixeran atencions específiques: promoure que el plurilingüisme de les empreses sigui inseparable de la disponibilitat lingüística general del català –i l'occità a l'Aran–; impulsar el desplegament de l'enginyeria lingüística perquè el català es consolidi en el món digital; reforçar l'acolliment lingüístic en el marc d'una política intercultural de gran abast; garantir l'ús normal del català en l'oferta cultural i comunicativa (com preveu l'article 6 de la Convenció de la Unesco per a la promoció i la preservació de la diversitat de les expressions culturals)... Sense oblidar, com ja hem dit, la cooperació amb els altres territoris de llengua catalana i occitana, la construcció d'un espai comunicatiu sense obstacles antidemocràtics, o la consecució d'un estatus igualitari en els organismes internacionals –sobretot la Unió Europea i el sistema de les Nacions Unides.
Referents de plurilingüisme
Catalunya pot ser –i ha de ser– un estat europeu que es distingeixi per l'alta capacitat de gestionar de manera especialment equitativa la diversitat lingüística, al mateix temps que assegura un futur de plenitud a les seves llengües històriques nacionals: el català i l'occità aranès.
