Política
Josep Maria Reguant i Gili
Psiquiatre, metge i expolític
“Ara ja no ens queden polítics per liderar res”
“L'única manera és fer la declaració unilateral. Això que dic ho reclama la història”
“Ha estat des de sempre un partit caïnita que ha devorat els seus propis líders, però ara senzillament no en té”
La intel·ligència al servei de la supervivència
Josep Maria Reguant i Gili (Torrelles de Llobregat, 1941) es va afiliar a UDC el 1964, i del 1976 al 1978 va estar a la CNT. El 1989, a través d'Àngel Colom, va entrar a ERC. En va presidir el consell nacional, va ser diputat al Parlament el 1992 i va passar al grup mixt. El 1995, va fundar Acció Municipal de Catalunya i va influir en el govern de Palafrugell
Sóc dels que, per apartar-los, els has de fer caure. No he assumit mai el poder d'un home per sobre
d'un altre, mai!
d'un altre, mai!
Quan no tens previst el que faràs, has d'aprofitar les oportunitats. Realment, la meva és una vida de rebots
Catalunya és una potència econòmica i, com a tal, l'Estat no la deixarà marxar. Cal fer la declaració unilateral
Malauradament,
el procés sobiranista només és
possible amb
grans polítics,
i ja no en queden
el procés sobiranista només és
possible amb
grans polítics,
i ja no en queden
Polític, metge i psiquiatre. Josep Maria Reguant i Gili, ara ja retirat, surt de la norma. La polèmica sempre l'ha envoltat, però només ha quedat en això, en polèmica. Militant d'UDC, anarquista i llibertari declarat, líder d'ERC a Girona després del congrés de Lleida del 1989, Reguant va ser expulsat del partit i es va mantenir com a diputat al grup mixt al Parlament. Després es va inventar el grup polític Acció Municipal de Catalunya i va ser decisiu a l'Ajuntament de Palafrugell. La seva trajectòria, a banda de tenaç, és un exemple de supervivència personal i, és clar, política.
Vostè és independentista?
Com a llibertari, i és clar que sóc independentista. Em penso que aquell eslògan que va sortir fa anys a ERC de Cap a la independència era meu.
Com veu el procés pel dret a decidir?
Mancat de líders. CDC camina amb ERC, perquè necessita fer majoria, i amb els republicans al costat, a Madrid es pensa que fan més por.
I aquest procés seria...
No passar d'una etapa comercial per buscar només una millora. Veurà, penso que el nostre principal capital, l'econòmic, és la nostra maledicció! Ja veu.
Què vol dir?
Catalunya és una potència econòmica i, com a tal, l'Estat no la vol deixar marxar. Miri, tot i la duresa anticatalana que simbolitzen el PP i el PSOE, que és enorme, ens poden deixar anar corda, però no ens poden treure el collar pel que li dic.
S'ha de tirar pel dret, doncs?
I tant! L'única manera és fer la declaració unilateral. Això que dic ho reclama el sentiment i la història. La independència després ja vindria a través dels pactes econòmics. Malauradament, aquest procés només es podria fer amb grans polítics, de la talla de Macià i Companys.
Hi ha algun polític que tingui la talla per fer-ho?
Ja no. L'únic que ho hauria pogut fer és Heribert Barrera, el qual ja avanço que no era sant de la meva devoció, però sí que tenia el perfil. Ara ja no ens queden polítics per liderar res.
Creu que ERC està a l'altura?
No, però ara no n'hi ha cap que ho estigui. ERC ha estat des de sempre un partit caïnita que ha devorat els seus propis líders i ara senzillament no en té. Però també és veritat que això afecta el conjunt de la política actual.
Parli'm d'ERC. Com hi va anar a parar un àcrata com vostè?
El 1989 jo estava molt tranquil fent de metge a Palafrugell després d'haver guanyat unes oposicions. Un dia em truca Jaume Rodri, que també va ser diputat... Ara es veu que és escultor. Em diu que em vol venir a veure amb en “sis ales”, ja sap... Àngel Colom i Colom.
El volien fitxar?
Es veu que em necessitaven.
Per què?
Àngel Colom s'enfrontava al Congrés de Lleida i pensaven que jo era vital per tombar Joan Hortalà i fer una direcció col·legiada. L'home clau era Jesús Prujà, que controlava tot el sector liberal. Volien que Prujà no donés suport a Hortalà. Jo era molt amic del Jesús, una excel·lent persona, un llibertari burgès, que va rebre pals de tothom perquè era massa bo.
Hi va posar condicions?
Els vaig dir que si ajudava en aquesta operació i sortia bé, volia ser president del consell nacional d'ERC i anar de primer a Girona en les eleccions al Parlament.
Sí que apuntava maneres!
No els vaig anar a buscar, van venir ells! Em van dir que sí. La direcció col·legida, aquell invent que volien fer, va estar formada per Àngel Colom, Jesús Prujà, Francesc Vicenç, Jaume Rodri i jo, i no recordo qui més. Aquests, segur. Vam guanyar, però no pels nostres vots, sinó per Josep-Lluís Carod-Rovira. Les dues parts estàvem empatats de cinc-cents vots, i en Carod, que voltava per allà, es veu que en tenia una setantena i va fer decantar la balança.
Vostè va ser l'home fort d'ERC a Girona, a més de president del consell nacional.
No, no es pensi. Jo no he servit mai per manar, en tot cas vaig ser la veu, sí.
Tot i obtenir un gran resultat per a ERC, el van fer fora. Per què?
Jo no sintonitzava amb alguns elements, i aquests van fer veure a Colom, amb mentides i mitges veritats, que m'havia d'apartar. Volien que marxés voluntàriament.
Ja sabien amb qui es jugaven els quartos?
Es veu que no. Una vegada a París, el president Tarradellas em va dir: “Dimitir, mai!” Doncs, això. Em van dir que em feien fora... Bé, jo no vaig plegar de diputat, naturalment.
I es va instal·lar al grup mixt?
Sí, és clar. A més, em vaig posar ferm i vaig reclamar un despatx com un grup més. Ja va costar tenir-lo, no es pensi. Vaig advertir que si el president Jordi Pujol no me'l donava posaria la meva oficina a les escales del Parlament! El despatx, ja veu, va sortir.
Un altre enfrontament, aquest amb Toni Strubell –un altre sacrificat d'ERC, per cert–, diuen que va ser èpic...
Sí, es veu que volia anar de cap de llista i va començar a dir mentides sobre mi. Fins que un dia en un míting del partit li vaig dir de tot... De tot!
I amb Pilar Rahola?
Res, no hi he tingut cap enfrontament, mai... Senzillament, no ens hem caigut mai bé. Miri, vaig advertir Colom que era un error agafar-la, i més veient els articles que ens havia dedicat. No em va fer cas i el temps em va donar la raó, naturalment.
Per cert, al Parlament va tenir de secretària Susanna Bouis, que va arribar a ser delegada de l'Estat a Catalunya del PP!
Una gran professional! Aquí la ideologia no hi va tenir res a veure. I, miri, d'aquí a regidor a Palafrugell, amb el partit que vaig crear, Acció Municipal de Catalunya. Vaig governar amb CiU... Tot i que ara donaria suport al PSC. Em va saber greu per Joan Llenas, el cap del PSC, el pacte va ser la seva fi política. Em sap greu, sí.
Sorprèn que abans d'ERC, i amb una etapa anarquista pel mig, vostè s'iniciés a UDC.
Tot té una explicació. Estava a punt d'entrar a la universitat i vaig anar a escoltar una conferència sobre la història de Catalunya que va fer Miquel Coll i Alentorn. Vaig quedar enlluernat i gràcies a ell vaig ingressar a UDC. Era pels volts del 1964.
Per què UDC?
En aquella època, si hagués vingut algú del PSUC, doncs potser hi hauria entrat, què vol que li digui? També cal tenir en compte que el senyor Coll era un gran historiador, una potència intel·lectual i una gran personalitat.
Vostè, que amb els anys va acabar a la CNT, en un partit confessional i catòlic...
Sorprèn, oi? I de dretes, ja ho pot ben dir! No he estat mai de dretes i tampoc religiós, sap? A mi tot el discurs sobrenatural em depassa, i més havent vist la mort tan de prop amb el meu pare.
Satisfet d'aquesta etapa?
He de confessar que va representar una molt bona experiència i, de fet, no deixa de ser la meva entrada a la política.
Quina va ser la seva responsabilitat a Unió?
Vaig ser cap d'universitats, compartint càrrec amb Ferran Camps, ara desaparegut. Un gran amic i una gran persona, que la vida no va tractar gaire bé. Érem molt pocs llavors, a UDC, sap? També hi havia els germans Perelló i Josep Miró i Ardèvol, però aquest col·laborava poc. Vaig fer moltes coses, com ara anar a Leiden (Holanda) a explicar la tasca que fèiem al sindicat d'estudiants, i també a París, per entrevistar-me amb el president Josep Tarradellas i amb Jesús María de Leizaola Sánchez, que va ser lehendakari a l'exili.
Per què va deixar Unió?
No em va acabar de satisfer per massa conservadora. De tota manera, un dia em vaig dir: “Josep Maria, t'has de guanyar la vida.” Tenia vint-i-tres anys i no podia continuar parant la mà al meu pare. Estava desorientat i no fotia res pel que fa als estudis. Va ser quan vaig fer la mili de sanitari al servei de psiquiatria a l'hospital militar, amb el cap de psiquiatria militar, el doctor Carlos Javier Ruiz Ogara. És ell qui em va introduir a la psiquiatria i em va passar la seva experiència.
Un moment vital clau?
Sí, perquè és allà on prenc la gran decisió d'acabar medicina i estudiar psiquiatria. Em vaig tornar a casar, vaig tenir fills, estudiava i treballava de visitador mèdic. En dos anys vaig acabar la carrera i, per cert, la llicenciatura amb excel·lent.
D'on és fill?
De Torrelles de Llobregat, juntament amb el meu germà, en Ramon. Els meus pares, en Ramon i la Sebastiana, metge i mestra, respectivament, hi van anar a viure, però després es van traslladar a Sallent de Bages, on va néixer la meva germana, la Montserrat. El meu pare era metge rural, d'aquells que treballaven a totes hores!
L'assistia?
I tant! Fins i tot durant les autòpsies... Jo de jove havia serrat algun crani, amb cura de no afectar el cervell, és clar.
Aleshores ja volia ser metge?
No! Què diu, ara? Mireu, en aquella època no volia ser res. Estava molt bé a Sallent. Era un nen feliç... Recordo el que vaig fer amb la meva bicicleta!
Què el porta a estudiar medicina?
Arriba un moment que penso que m'he de guanyar la vida. I reflexiono: “Què puc fer que ja conegui?” La medicina, és clar.
Va ser un estudiant brillant?
Irregular, diria. Mireu, dels 18 i fins als 28 anys estudiant medicina, i només vaig fer un curs i mig! El meu pare estava desesperat! Em va enviar a Pamplona, amb l'Opus, i res. I després a Cadis, també res. Però el doctor sempre em va tenir confiança, perquè em coneixia, em tolerava i m'estimava.
Però, què feia llavors?
Feia política! La política em tenia obsessionat i Barcelona m'inspirava moltes coses. Vivia en pensions, on coincidia amb gent molt estrambòtica i exiliats de molts països, com ara veneçolans.... Era apassionant.
Aquesta obsessió per la política li ve de família?
No, no. El meu pare era de pagès i es va haver d'espavilar perquè no era l'hereu. Un home de ferro. Va fer de soldat de quota durant la insurrecció de les cabiles d'Abd el-Krim, el 1921, al Marroc. Un infern.
Ha heretat la tenacitat del seu pare, doncs?
Jo no diria tant. Però sí que sóc dels que, per apartar-los, els has de fer caure. No he assumit mai el poder d'un home per sobre d'un altre, mai!
Què va fer en acabar la carrera?
El meu pare era amic del general Ramon Sans Gassió, que em va recomanar al cap dels inspectors mèdics de l'Instituto Nacional de Previsión. Amb aquesta recomanació van contractar el Lluís Mir i també a mi. Vaig arribar a ser cap provincial a Girona de la Seguretat Social del 1974 al 1975, i vaig fer la jerarquització del Trueta, el 1974. Vaig aprovar les oposicions i també em vaig responsabilitzar dels primers convenis hospitalaris que signa la Seguretat Social amb l'hospital Clínic i el Sant Pau, així com la resta.
Però el van expedientar. L'hemeroteca en va plena i va ser sonat!
Sí, i acusat de traficar amb fàrmacs! Deien que una sèrie de metges només prescrivien d'un sol catàleg que jo tenia. No es va poder demostrar res, però em van expulsar.
Va tocar fons, doncs?
Del tot. Em van matar amb tres trets de gràcia. Vaig tenir una depressió i, arran de l'escàndol, em va deixar la meva dona. A més, no podia anar enlloc perquè tot estava controlat per la Seguretat Social. Per menjar bullia arròs, que compartia amb el meu gos. Terrible. Va ser quan vaig arribar a la conclusió que volia ser amo del meu destí i no volia que ningú em manés mai més.
És el moment del Reguant anarquista?
Penso que no dec res a ningú, que m'han fotut pals i no m'han matat i que potser ha arribat el moment de fer el que sento. Ja havia llegit molt llibre anarquista i combregava amb l'individualisme d'Errico Malatesta i em vaig donar d'alta a la CNT, on vaig ser dirigent. Va ser una època molt convulsa amb la gran vaga de benzineres...
Com va acabar fent de metge generalista?
El cap de personal de l'Instituto Nacional de Previsión em va avisar quan jo no tenia res de res que s'havien convocat unes oposicions. Les oposicions eren per fer de metge generalista. M'hi vaig presentar i vaig treure el número u. Vaig demanar Argentona. Temps després vaig demanar la baixa per depressió i amb la meva segona dona i la filla que vam tenir vaig viatjar pels països nòrdics i Lapònia. Després vaig anar a fer de metge a Palafrugell, el 1984, població de la qual havia quedat enamorat quan era inspector.
I, cinc anys després, ERC el va temptar.
I es va obrir una altra vegada una nova etapa. Miri, quan no tens previst el que faràs, la necessitat et porta a buscar el teu lloc, algú que t'ajudi, i aprofitar les oportunitats. Realment la meva és una vida de rebots, com veu.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.