Una pregunta que despulla tothom

Artur Mas ha inventat una pregunta amb dues virtuts equiparables. Primer, ofereix als secessionistes una tria inequívoca per votar a favor de la independència. Al seu torn, l'opció del “sí/no” despulla totes les ambigüitats que han marcat la política catalana des de la restauració democràtica. Allò que s'ha venut com una victòria de la tercera via o una hipotètica “clàusula Duran” és precisament un moviment molt astut del president per marginar-la: situant-la com una opció plausible (atès que, per definició, tot allò votable és possible en democràcia), Mas obliga federalistes i confederalistes a convèncer directament els ciutadans sobre la viabilitat de la seva estratègia, sense la intermediació de la mecànica contingent dels seus partits i amb deadline inclòs.

L'opció del “sí/no” és genial, justament perquè assumeix com a possible la xerrameca de la tercera via per desprestigiar-la: realça el surrealisme que implica pretendre crear un estat viable per federar-lo amb un altre que fa fallida i que no respecta les seves decisions democràtiques, per deixar en pilotes tots aquells intel·lectuals del PSC i racionalistes de Ciutadans que hauran de defensar un estat federal aliè a un estat català.

Mas ja té una pregunta que despulla tothom, incloent-hi el seu partit. Ara cal que es rodegi d'un equip per tirar endavant la consulta, perquè la pregunta –sense urnes– és un pas estèril. El president ha guanyat temps per respirar, i ara li cal un pèl més de valentia per ser l'arquitecte de la votació. Al món ningú no creurà un projecte d'estat que no sigui capaç, amb els mitjans tècnics d'enguany, de possibilitar una consulta endreçada i vàlida; i això no ho substitueixen unes eleccions.

Finalment, cal que Mas no faci com Herrera i digui en veu alta al món que la seva és l'opció pel “sí/sí”. Amb la cara descoberta, amb paciència, i assumint riscos: així és com han caigut tots els murs.