La necessitat d'assumir la nova realitat basca

Si s'hagués celebrat la manifestació que el col·lectiu Tantaz Tanta (‘Gota a gota') tenia
convocada per ahir a Bilbao, i que aquest divendres va ser prohibida pel jutge de l'Audiencia Nacional Eloy Velasco, entre els participants no hi hauria hagut el Partit Nacionalista Basc (PNB). Des de fa anys, cada mes de gener s'organitza en alguna de les capitals basques una gran manifestació per reivindicar els drets dels presos i per reclamar la modificació de la política penitenciària per posar fi a la dispersió. En aquestes mobilitzacions, sempre ha destacat l'absència de la formació
liderada per Iñigo Urkullu. Sovint, aquestes marxes han tingut la presència de membres del PNB –la majoria de vegades, càrrecs menors–, però sempre a títol individual, mai en representació del partit. Fa poques setmanes, aquesta formació política ja va anunciar que enguany tampoc tenia previst assistir a la convocatòria de Tantaz Tanta per reclamar el respecte als drets dels presos.

Finalment, però, la decisió del magistrat Velasco de prohibir la manifestació ha tingut un efecte inesperat per a tots els que reclamaven que no es permetés la marxa, incloent-hi el govern espanyol, ja que ha fomentat la unió dels dos grans blocs polítics nacionalistes d'Euskadi: l'esquerra abertzale i el PNB. D'aquesta manera, ahir es va poder veure a Bilbao una multitudinària manifestació amb la presència conjunta dels dos partits majoritaris d'Euskadi, fet que hauria estat impossible en unes altres circumstàncies. Un cop més, la història es repeteix i de la divisió generada des de l'Estat espanyol en sorgeix un front comú, en aquest cas per enfortir
el nou escenari de pau.

L'operació de la Guàrdia Civil d'aquesta setmana contra els interlocutors del col·lectiu dels presos també ha tingut bona part de culpa de la unió dels jeltzale i els abertzale, que han vist en aquest cop policial un atac directe al procés.

L'executiu espanyol és un consumat especialista en errades estratègiques, de manera que no és estrany que sovint li surti el tret per la culata. La seva manca de visió de futur i la seva incapacitat per fer front a les intenses pressions que li arriben des de les files més intransigents del PP, des de la ultradreta, des de la caverna mediàtica i des de determinats col·lectius que es miren el conflicte basc més amb un esperit de revenja que amb ànim constructiu i de solució, motiven que l'actuació política del govern espanyol estigui, gairebé sempre, més marcada per la visceralitat que per la reflexió. És probablement aquesta circumstància la que li impedeix veure –o almenys es nega a admetre-ho– que ens trobem davant un nou escenari que fa que no es pugui continuar abordant el conflicte basc ni amb la retòrica ni amb les actuacions del passat.

És evident que a ETA encara li cal fer passes molt importants –probablement les més necessàries–, però també ho és que els temps han canviat i que cada dia és més a prop la fi definitiva de l'organització armada. No voler assumir que ETA ha abandonat la lluita armada, que l'esquerra abertzale ha apostat exclusivament per les vies polítiques o que
els presos han renunciat a la violència i han acceptat la legalitat penitenciària suposa tancar els ulls a la realitat i posar pals a les rodes a la consolidació d'aquest nou escenari de pau que es va obrir fa dos anys amb l'anunci del cessament definitiu de la violència per part d'ETA.