Política

De com el rebuig de la realitat produeix problemes greus

El rebuig radical al caràcter propi de Catalunya ha provocat una situació molt conflictiva

Últimament aquest butlletí ha publicat alguns editorials amb un cert nexe de continuïtat. Potser no gaire aparent, però real.

Per exemple, el titulat “La incapacitat” d'Espanya per a solucionar el que en diuen el deterioro institucional a Espanya.

El següent va ser “Del necessari bon ús de la solidaritat”. Solidaritat que s'havia d'aplicar, entre altres coses, al terreny social. Sobretot amb la instauració durant els darrers trenta-cinc anys de l'estat del benestar, que es pot dir que en conjunt ha estat un èxit. A millorar, però un èxit. I també pel que fa als desequilibris territorials. També en això a la situació en el conjunt d'Espanya hi ha hagut clarament una millora. Però en canvi no ha resolt, i en certs aspectes fins i tot ha empitjorat, determinades tensions interterritorials. De fet amb el titular del nostre darrer editorial “Sobre el bon ús de la solidaritat” ja advertíem que aquest mal ús podria esdevenir, i ha esdevingut, una greu dificultat per al bon funcionament de l'estat de les autonomies. Ha contribuït a aquella incapacitat general de reformar en què es debat l'Estat espanyol.

En el tema autonòmic –i en general d'estructura d'estat– un fet molt principal de desajustament és la situació de Catalunya. El desencaix de Catalunya. No s'ha assolit el projecte d'un bon encaix del que, per dir-ho en termes gens polèmics, en direm personalitat pròpia de Catalunya, el fet diferencial català en el conjunt de l'Estat. En una Espanya que seria, es va dir, democràtica, ben orientada cap al progrés econòmic i social, integrada a Europa i respectuosa amb la seva diversitat interna. Que es manifestava sobretot en dos punts concrets, el País Basc i Catalunya.

El País Basc ha viscut anys molt difícils i perills greus, no totalment superats i encara dolorosos però finalment a hores d'ara ben orientats. I amb una situació institucional i un desenvolupament econòmic i social francament positius. Tant és així que dins del desgavell institucional que hi ha a tot l'Estat espanyol el País Basc és com una excepció positiva. Funciona bé i hi ha poca o molt poca tensió amb l'Estat. Des de Catalunya cal alegrar-se'n i felicitar-los. Pel reconeixement inicial i per la bona feina que després han fet.

En el nostre cas això no ha estat així. Catalunya ha fet durant dècades un esforç per afirmar la nostra personalitat i el nostre autogovern, per impulsar el nostre projecte de país i alhora reforçar el nostre encaix en el conjunt de l'Estat i el compromís que això comportava en el marc d'Espanya. Sense èxit. Amb fracàs. Tant és així que molt bona part de la ciutadania catalana ha canviat d'orientació i ha esdevingut independentista. I això crida especialment l'atenció perquè en el moment de la Transició, semblava que l'encaix basc seria més difícil que el català.

Això quina explicació té?

Em deien fa poc algunes personalitats del món polític i cultural de Madrid –sobretot del món jurídic– que en el moment de la Transició no es va fer un reconeixement clar i net del fet diferencial català. Amb component econòmic i institucional. Que en canvi sí que es va fer més del basc.

Repetim, la felicitació als bascos. Però, per què hi hagué una radical oposició per a fer quelcom de semblant amb Catalunya tot i fer una proposta molt inserida en el marc espanyol? No entrarem ara en la resposta a aquest interrogant. Simplement diem que ara són d'opinió general, i no només a Catalunya, dues coses: que això no respon a la realitat del que és Espanya, i del que és Catalunya –i que per tant tard o d'hora havia de cruixir– i que el rebuig radical al caràcter propi de Catalunya ha provocat una situació molt conflictiva. Que des d'Espanya es vol resoldre amb ofec financer, reducció de les competències i fent de la Generalitat una closca buida. I amb pressió sobre la nostra identitat. És a dir, de fer de Catalunya quelcom residual.

Però això no té només efectes negatius sobre Catalunya. Els té sobre tot l'estat autonòmic. Els té sobre tot Espanya.

La bona solució del cas basc, malgrat la seva complexitat, ha tingut efectes benèfics sobre el conjunt de l'Estat. Hi ha hagut en el passat moments greus, i algun encara cueja. Però el tema basc en general no ha causat malestar o rebuig en el conjunt de l'Estat. Ni específicament per la forma com s'ha estructurat l'estat de les autonomies. Que no funciona, que és un estira-i-arronsa constant entre tots plegats, sobretot des de la perspectiva econòmica, però també competencial i política. I en això la situació de Catalunya hi juga un paper. Crea incomoditat. Produeix recel constant. És allò del “no menos que ellos”, com a fet determinant del que ha de ser l'autonomia de cadascú. Això, i no la pròpia vocació o el propi projecte. “No menos que ellos” amb el benentès que ellos són los catalanes.

I així s'arriba a la ridiculesa que una comunitat autònoma discutint sobre un nou Estatut, al capdavall d'una llista de competències que demana, sempre mirant de gairell cap a l'Estatut de Catalunya i per si de cas els catalans demanessin i obtinguessin una altra competència, afegeixen a cuita corrent “y cualquier nueva competencia que otra CCAA obtenga”.

I també és que el País Basc i Catalunya varen reclamar l'autonomia no perquè fos una moda, ni per la petita ambició d'una classe política local, sinó per consciència històrica i un fort sentiment d'identitat. Per un sentiment col·lectiu profund que reclamava poder dur a terme un projecte propi de país. Un sentiment no circumstancial. Tot això no es donava a la resta de l'Estat. Ni ara es dóna de la mateixa manera.

El reconeixement d'aquest fet i d'aquestes actituds diferents no es va aconseguir degudament. No és que no es demanés, però no es va aconseguir. Va fallar algú o alguna cosa? O el cas català té per a Espanya un significat diferent del basc? Segurament. Però el cas és que el reconeixement del fet diferencial, amb el que comportaria, no es va aconseguir. I una conseqüència d'això és un seriós malestar no només a Catalunya sinó a tot el sistema autonòmic espanyol. Mal construït i basat en comparacions que arriben a ser malsanes. Gairebé sempre referides a Catalunya.

Estem lluny de l'esperit amb què en algun moment es va arribar a creure en l'estat de les autonomies. Ho recordava fa poc l'Alfred Pastor en un excel·lent article a La Vanguardia titulat “Goethe i les autonomies”. Que amb raó deixa constància del que de positiu ha tingut. Que és realment important. Però diu que caldrà podar l'arbre, “tant l'arbust autonòmic com l'arbre estatal”, i que “una bona poda que separi com cal el gra de la palla no donarà com a resultat una estructura administrativa uniforme”.

A causa de la diversitat consubstancial que hi ha en el conjunt de l'Estat. Diversitat en més d'un aspecte. Un d'ells el fet diferencial català. En tots sentits molt important. Culturalment i lingüísticament, econòmicament i socialment. Amb consciència històrica potent. I amb capacitat de proposta política. Catalunya endins i Catalunya enfora.

Ignorar això ha introduït elements de desequilibri molt seriós en el marc de l'Estat.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia