Un èxit de Catalunya. I de tota la gent de Catalunya
Un èxit ben cert. Podríem dir també un orgull. O una força o un motiu per a tenir confiança.
De què parlem? Parlem de la capacitat que, durant tot el segle XX i abans i tot, ha tingut el nostre país d'integrar la immigració que ha tingut. Ha estat un gran èxit com a país, i ho ha estat pels set milions llargs de persones que hi vivim.
Moltes de les quals fa una, o dues, o tres, o cinc generacions que han arribat a Catalunya. I que són i se senten catalans.
D'això en vàrem parlar al nostre butlletí del 30 d'octubre. Positivament. En tornem a parlar avui perquè aquests dies s'han publicat unes dades sobre els cognoms a Catalunya. Amb el títol “¿Quién vive en Cataluña?”. Que explica que els cognoms més freqüents també ho són en el conjunt de l'Estat. Martínez, González, Fernández, etc. Això ja ho sabíem pel simple fet de viure la realitat i la relació humana de cada dia. Al carrer, a la feina, entre els amics, a les nostres famílies, i en tots els àmbits geogràfics i en tots els nivells, socials i econòmics. I en tots els sectors ideològics, inclòs el sobiranista.
Aquest estudi d'ara sobre els cognoms, que ha fet la FAES, “¿Quién vive en Cataluña?” està motivat –com es diu a la seva presentació– “por el ruido de fondo identitario y secessionista que enrarece nuestra vida política”. És a dir, tracta de fer entendre que les reclamacions amb component identitari a Catalunya (també ho diu del País Basc) no tenen ni sentit ni base ja que hi ha molta gent a Catalunya amb cognoms no catalans, moltíssims d'ells d'origen castellà. I és cert. I no té sentit, ni cal, que des de Catalunya algú vulgui treure-li importància, explicant que a la llengua castellana una proporció molt alta de cognoms es formen a base de “fill o filla de Rodrigo”, Gonzalo, Álvaro o Martín (és a dir, Rodríguez, González, Álvarez i Martínez). Que és el mateix que passa amb les llengües nòrdiques, amb els Johanssons, Svensson i els Olafson. És a dir, el fill de Johan i el fill d'Olaf. En canvi, els cognoms catalans i de la major part d'Europa no es formen així. Són noms d'oficis (Sastre, Ferrer, Sabater, etc.) o bé d'origen rural i pagès (Puig, Serra, Solà, etc.). Això és molt més dispers, i fa les llistes de cognoms més curtes. Però no ens hem d'entretenir en discussions sobre això. Perquè no ens cal. Perquè justament el que dóna solidesa al sentit d'identitat català són en gran part les famílies que fa segles que, generació rere generació, viuen a Catalunya, però tant com això és que gent i famílies vingudes molt majoritàriament de les diverses regions espanyoles durant els darrers cent o cent cinquanta anys estiguin tan incorporades i identificades amb la societat catalana. Que en el món de l'economia i de la cultura i de tota mena d'activitats socials, de la política, del sindicalisme, de l'art i de la ciència hi hagi tanta i tanta gent, a tots els nivells, també els més alts, i que són fills, néts o besnéts de gent que va venir els anys deu i vint del segle XX, o cinquanta i seixanta, o quasi abans d'ahir.
Cal enfondir en milers i milers d'històries familiars i resseguir l'ascensor social de la seva gent. I veure la barreja de cognoms i d'orígens i com això ha quallat en una realitat humana ben travada. I trobar-se amb gent de famílies que són aquí des de Jaume I, o dels Segadors freds amb la causa de Catalunya. I en canvi amb sobiranistes i independentistes de famílies vingudes de fora de Catalunya fa cinquanta anys, o només vint, o cinc.
Catalunya –Catalunya i la gent de Catalunya– ha assumit bé el missatge d'en Candel –la gent és de la terra on viu i on viuen els seus fills i néts– i també la voluntat tan fortament expressada per la societat i el món polític català al final del franquisme –és a dir, al final d'un temps marcat per la compulsiva voluntat política de diluir la identitat catalana–, que Catalunya ha de ser un sol poble. “Catalunya, un sol poble”. Aquest era el lema. Respectuós amb la seva pròpia diversitat i de la seva gent, però amb cohesió i molta capacitat de convivència. Amb molta capacitat també de tenir un projecte col·lectiu, prou obert perquè hi càpiga tothom, prou atractiu perquè tothom se'l pugui fer seu.
És la terra, i la convivència, i poder tenir un projecte comú, el que fa que ens puguem sentir tots plegats part d'un conjunt humà, d'un país, d'una societat, d'una nació que ens defensa –a cadascú de nosaltres i als nostres fills– de la falta de definició col·lectiva que cal a tot ésser humà per a construir una col·lectivitat capaç d'educar, de protegir i de promocionar la seva gent. La d'ara i la que vindrà.
Aquest ha estat el gran èxit de Catalunya. I de la gent de Catalunya.
