València recupera la senyera quadribarrada

Durant nou mesos, els valencians van viure amb l'esperança de recuperar plenament les institucions d'autogovern que els van ser arrabassades, de soca-rel i per la força, per les tropes felipistes en la batalla d'Almansa (25 d'abril del 1707). La constitució del Consell preautonòmic, el 24 d'abril del 1979 al monestir del Puig de València, fou el primer pas cap una nova etapa d'il·lusionant recuperació del valencianisme. Aquella institució va acordar per unanimitat el nom de País Valencià per a la futura autonomia i va adoptar com a senyera la quadribarrada amb l'escut del Consell –basat en l'escut de Pere el Cerimoniós i amb modificacions de la resta de reis de la Corona d'Aragó. Aquestes decisions i d'altres destinades a convertir el País Valencià en nacionalitat històrica, però, no van agradar la direcció del partit del primer president del Consell preautonòmic. Així, el socialista Josep Lluís Albinyana es va veure obligat a presentar la seua dimissió. Fou el 22 de desembre del 1979. La mateixa data en què aquella senyera, aprovada amb el vistiplau de totes les forces del Consell, va deixar d'onejar a la Generalitat Valenciana.

Ara, trenta anys després, la bandera tornarà a lluir, però ho farà a la seu de l'Institut Joan Fuster, al centre Octubre de Cultura Contemporània (OCCC). Aquest és el destí que li ha volgut donar l'expresident Albinyana, que, durant els últims trenta anys, l'ha tingut guardada a casa seua amb l'única complicitat de la família i la de l'ordenança del Consell que li la va donar l'endemà de la seua renúncia al càrrec. “Em sap molt greu no recordar el nom d'aquell home, que va tindre un gest tan entranyable cap a mi”, expressava l'expresident durant l'acte en què es va fer pública la donació. Albinyana no ha tingut cap dubte sobre el lloc final que volia per a aquesta senya d'identitat. “El País Valencià no es pot contar sense Joan Fuster i, per tant, no trobe millor lloc que la institució que porta el seu nom”, va explicar. “En cap moment –va afegir– em vaig plantejar cedir-la a la Generalitat perquè una cosa és la història del Consell i una altra la de la Comunitat Valenciana; no hi ha continuïtat entre l'una i l'altra.”

L'exmagistrat ha mantingut en l'anonimat la senyera preautonòmica, precisament per la condició pública del seu càrrec fins al maig de l'any passat. “No volia que es lligara la senyera amb el meu càrrec”, va indicar. L'objectiu d'aquesta donació és que la bandera es convertisca en un instrument que il·lumine el futur dels valencians. “No es tracta d'arqueologia; és un element viu que ha de servir per ensenyar als nostres joves la vertadera història del nostre país”, va subratllar recordant com, històricament, “els vencedors condemnen els vençuts a l'oblit”.

Secretàries amb agulla i fil

Per això Albinyana va recordar les vicissituds que va patir aquella senyera, que per poder onejar a la Generalitat va haver de ser cosida per les secretàries de Presidència. “De primer, vam haver de convèncer els més reticents mostrant-los el blau del casc de Pere el Cerimoniós i, després, no trobàvem proveïdors per a confeccionar-la. Sort de les secretàries ”, va rememorar. També va tindre un pensament per al cap dels agents de la policia municipal (la brigada 26) que li servien d'escorta. “Un dia em van dir que no tinguera por de penjar la senyera perquè ells anaven a defensar-la com ningú”, va narrar l'expresident.

Aquesta bandera no va patir cap atac, però sí va ser víctima d'algun incident la que onejava a la porta de la Generalitat i la que lluïa a l'ajuntament de la ciutat, que va ser cremada. “Puc testimoniar que es pagaven 30.000 pessetes per cremar quadribarrades. A més, hi ha via una connivència clara entre alguns poders i aquests militants d'acció directa”, va afegir el president de l'Institut Joan Fuster, Eliseu Climent. En aquest sentit, Albinyana va considerar que el context actual és “increïblement millor” per al nacionalisme i es va pronunciar amb entusiasme pel procés sobiranista de Catalunya. “És el fet més important que he conegut des de la mort de Franco; és digne d'admiració que s'haja plantejat un debat tan fresc. El que no pot ser és que el nacionalismes siga l'entrepà que es porta a un sopar de sobaquillo”, va cloure.