La gran Barcelona demana pas

La Barcelona que ve serà metropolitana o no serà. Sona a tòpic, d'acord, però en un entorn econòmic ja irremeiablement globalitzat, el grau de competitivitat de la capital catalana es multiplicarà exponencialment en funció de la seva voluntat, i capacitat, d'actuar com un tot amb els municipis del seu entorn. Aquesta va ser una de les tesis que van defensar els batlles de diverses poblacions limítrofs a Barcelona en un debat coorganitzat per El Punt Avui i Alcaldes.eu a l'hotel Avenida Palace, i que versava sobre quin ha de ser el futur de l'àrea metropolitana. Un argument que parteix de l'evidència que l'urbs ha exhaurit les seves capacitats físiques de creixement i, per tant, aquest s'ha de produir més enllà dels límits geogràfics, i simbòlics, que imposen el Besòs o el Llobregat. “Barcelona s'ha esgotat com a recipient de tot”, exposava l'alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, que citava com a exemple ja consumat d'aquesta vocació supramunicipal necessària el fet que el camp de l'Espanyol –hi ha res més territorialment identitari que el futbol?– s'hagi construït a Cornellà. “Barcelona és una marca reconeguda, però per si sola és massa petita si vol ser un gran pol d'atracció per competir amb d'altres entorns del món”, reblava Francesc Belver, president del Consell Comarcal del Barcelonès i primer tinent d'alcalde de l'Hospitalet.

Estrènyer aquests llaços metropolitans no passa, però, per copiar el model d'altres grans ciutats europees com ara París o Londres. “Tenim una personalitat pròpia que ens dóna el Mediterrani, i que ens fa ser forts”, apuntava Antonio Balmón, batlle de Cornellà. Una potencialitat que, per tant, cal explotar. Un cop, doncs, acordada l'aposta, què cal fer per solidificar aquesta àrea metropolitana ja institucionalitzada per llei? Per Jaume Bosch, alcalde de Sant Boi, tot passa “per posar coses en comú, començat per Barcelona”. I aquest eufemisme val tant per mancomunar projectes com per cedir competències. Un primer àmbit on, d'entrada, ja sembla que hi ha un cert consens sobre la necessitat de treballar-hi és el del transport públic. Dels 36 municipis que formen l'àrea, n'hi ha 18 que ja tenen una política integrada en la matèria. Completar, per tant, aquest àmbit territorial és una prioritat, tot i que alcaldes com ara Antoni Balmón defensen la necessitat de fer-ho “sense presses”. Alhora, però, cal fixar l'objectiu més a llarg termini i planificar un model de transport públic que per guanyar-se la categoria de metropolità ha de trencar la seva concepció radial actual. “És més fàcil arribar a l'aeroport des d'un barri de Barcelona que des dels seus tres municipis veïns. I això s'ha de corregir”, sentenciava Ruiz.

L'habitatge és un altre camp en què s'albira que aquesta gran Barcelona té recorregut per córrer. Com? Doncs posant en qüestió, per exemple, que les promocions públiques locals s'hagin de circumscriure, només, als habitants d'aquella població. “O obrim el zoom i fem polítiques més àmplies o no podrem fer la ciutat de ciutats a què aspirem”, apuntava Belver. Un instrument clau per apuntalar aquesta matèria és la revisió, ja en marxa, del pla general metropolità (1976) que regula l'ordenació urbanística del territori. “És l'únic planejament franquista vigent”, recordava Ruiz. Una frase que tant pot servir per reclamar la necessitat d'actualitzar el document com per exalçar la solidesa conceptual que fa que, 30 anys després, encara sigui vigent.

El debat metropolità, però, també té una arrel essencialista que apel·la als sentiments. El de la identitat. “Aquesta és una oportunitat molt gran per millorar serveis, però pot ser una amenaça per la nostra manera de ser”, alertava Ferran Puig, alcalde de Torrelles de Llobregat. “La identitat econòmica ja no ens correspon”, li replicava el seu homòleg de Sant Boi. L'àrea metropolitana ha vingut per quedar-se.