Política de trinxera
El PP i el PSOE assumeixen que el desencís ciutadà cap als polítics els passarà factura i a hores d'ara l'únic que desitgen és erigir-se en vencedor, encara que sigui per la mínima
El 25-M, el vot que perdran els grans partits es repartirà entre una elevada abstenció i formacions alternatives ultraconservadores o d'esquerres
Aferrats al bipartidisme com l'única sortida possible per mantenir el seu estatus de partit en el poder i el d'alternativa de govern, el PP i el PSOE afronten la campanya amb la intenció de frenar la fuga de vots i, sobretot, combatre l'abstenció d'un electorat que cada dia es mostra més desencantat amb les grans marques polítiques. Els rostres dels cartells per a les eleccions europees tenen noms i cognoms: Miguel Ángel Arias Cañete i Elena Valenciano, però qui realment s'haurà de trencar la cara el 25-M per evitar uns resultats adversos seran Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots dos s'enfronten per primer cop en unes eleccions de caràcter general després de la desfeta del PSOE, el novembre del 2011, i el progressiu desgast de les sigles del PP a conseqüència dels últims dos anys i mig de gestió al capdavant de La Moncloa.
Aquesta cita a les urnes es convertirà, doncs, en una prova de força entre dos vells rivals que competiran per aixecar la copa de vencedor –encara que sigui una victòria pírrica–, i que a hores d'ara han de ser capaços de sobreposar-se a un ambient marcat per la incredulitat dels ciutadans pel que fa a les proclames grandiloqüents del president espanyol sobre la imminent recuperació econòmica i per la desconfiança envers el qui va ser mà dreta de José Luis Rodríguez Zapatero, al qual consideren culpable d'una política de pegats que va accelerar l'agreujament de la crisi i la caiguda lliure del mercat laboral.
L'un i l'altre estan condemnats a perdre suport en benefici d'UPD i IU i de noves marques (Vox, Ciutadans, Primavera Europea o Podemos) sorgides des de l'extrema dreta fins al moviment 15-M. La qüestió és quin dels dos experimentarà un desgast major. Els sondejos no són del tot aclaridors pel que fa a l'hipotètic vencedor del 25-M: alguns assenyalen un eventual empat tècnic, amb un lleuger avantatge en la major part dels casos per al PP, i en algun cas també per al PSOE. L'enquesta del CIS feta pública ahir indica una victòria dels de Rajoy (entre 20 i 21 escons) respecte dels 18 o 19 que obtindrien els de Rubalcaba. En tots els estudis només hi ha un paràmetre fix: cap dels dos partits repetirà els resultats del 2009, quan el PP va arribar a 23 parlamentaris i el PSOE, a 21.
Atorgar un vot de càstig
De fet, aquelles eleccions van suposar l'inici del declivi de Zapatero per haver amagat la crisi. I ara sembla evident que Rajoy pot començar a deixar de tenir el vent de cara. Sovint els comicis europeus suposen un punt d'inflexió per a les expectatives electorals d'aquestes formacions perquè els ciutadans consideren que el que es decideix a la UE els és llunyà i, per tant, o es mostren indiferents (els abstencionistes, el desencisats i els que dubten què escollir, segons el CIS, superen el 50% d'electors) o bé aprofiten per fer ostentós el vot de càstig.
A partir d'aquesta realitat, Rajoy i Rubalcaba s'atrinxeraran amb els candidats amb un objectiu: fer sortir de casa l'electorat més fidel per evitar l'enfonsament del bipartidisme i la fragmentació de la política espanyola. Arias Cañete i Valenciano no són els grans reclams que necessiten per arrossegar vot en terreny aliè, però són persones de la màxima confiança dels líders. El del PP és un polític que no genera rebuig entre els seus, i la del PSOE és una de les poques dirigents amb certa autoritat al partit. I en els dos casos coneixen bé Brussel·les, ja que en diverses èpoques han estat eurodiputats. L'experiència, però, no els garanteix un aterratge suau, sobretot si hi arriben amb la llufa de derrotat.
