la crònica
De Kant a Shakespeare
El primer pas és obtenir respecte i, si pot ser, generar comprensió arreu de l'Estat cap al procés que s'ha engegat a Catalunya. Això és el que va portar ahir els números u i dos de la llista europea L'Esquerra pel Dret a Decidir, Josep-Maria Terricabras i Ernest Maragall, a presentar-se davant els mitjans de comunicació de Madrid per donar a conèixer el seu projecte, que, segons van recordar, implica que Catalunya es consolidi com un nou estat dins la UE. La roda de premsa de la coalició es va produir no gaire lluny de l'hotel Ritz, on encara ressonava l'eco de la conferència de Jean-Claude Juncker –aspirant a presidir la CE–, que s'acaba d'embolicar amb la Constitució Espanyola per negar la consulta. El discurs no és nou, de fet, és calcat al de Mariano Rajoy, però tot i això els dos aspirants a eurodiputats insistien a exigir prudència als principals actors europeus sobre quin futur espera a una Catalunya independent, tot recomanant a Juncker que es llegeixi el tractat. Terricabras, a més, va recordar el cas de l'Alemanya “comunista”, que va entrar perquè Helmut Kohl va fer com alguns fan a les discoteques: “Aquests senyors vénen amb mi, i jo pago.”
L'acte de l'Esquerra pel Dret a Decidir, presentat pel portaveu d'ERC Alfred Bosch, va tenir lloc a l'Ateneo de Madrid –una vella institució cultural de la capital de l'Estat que va sorgir en plena efervescència dels vents liberals i que les va passar magres durant el franquisme–, un indret que Terricabras assegurava haver trepitjat en altres ocasions. Durant la seva exposició, el cap de llista de la coalició va aprofitar per presumir de la seva formació, tot citant el filòsof Immanuel Kant i la seva referència a la Il·lustració com un període de sortida d'una minoria d'edat. El cap de llista va transportar la reflexió fins al moment actual per subratllar que el poble de Catalunya ha decidit que ja no es deixa tutelar per les elits i que ha arribat a la majoria d'edat i vol expressar-ho a les urnes, presentant els polítics com a simples executors d'aquesta voluntat. I alertava que el 25-M, els partits que estan amb el poble “guanyaran” i els que no, “perdran”, en al·lusió a les males expectatives que es presenten per a les formacions “d'obediència espanyola”. Però després de Kant, va ser el torn de William Shakespeare i, també en aquest cas, per llançar un avís a Rajoy, que acaba de barrejar els partits “disgregadors” i els “euròfobs” com a artífexs dels mals que persegueixen Europa. Terricabras va apel·lar a una cita de l'autor d'El rei Lear per comminar el PP a aprendre a diferenciar les coses, tot recordant que la coalició que representen és “europeista”, “pacifista” i rotundament contrària a la xenofòbia.
Maragall, per la seva banda, va insistir en la tesi que, si el PP estima tant Catalunya, “una dosi mínima d'aquesta estima no seria deixar-nos votar?”. “Canviïn l'entossudiment per la raó i els insults per arguments”, va exclamar. Això sí, ell mateix va acabar concloent que avui ningú no espera cap “alternativa” de l'Estat i, davant d'aquest fet, insistia que l'única alternativa vàlida és que Catalunya segueixi el seu camí. Conscients, doncs, que, pel que fa a l'executiu de Rajoy i altres actors polítics espanyols, anar a Madrid és anar a predicar al desert, a hores d'ara, de l'acte d'ahir, només n'esperaven despertar alguna simpatia i, de retruc, si arrepleguessin un quants vots fora de l'àmbit català, oli en un llum.
