Llengua i escola

Si es repassen els editorials d'aquest butlletí dels darrers anys es veurà que d'una manera insistent i repetida es parla de les qüestions que caldria resoldre bé per a un bon encaix de Catalunya a Espanya.

Que es reconegui l'especificitat de Catalunya.

Que l'autogovern sigui real i no de ficció. Que no esdevingui quelcom de residual i inútil. Finalment, una nosa.

Que l'Estat no completi aquesta política amb una acció d'ofec financer, amb una molt greu repercussió social i econòmica. És a dir, sobre l'estat del benestar i sobre el progrés general del país.

Però avui, pel calendari, no correspon insistir en aquests punts, sinó sobre un altre d'absolutament determinant per al present i el futur de Catalunya. El de la llengua, i el de la llengua a l'escola.

Avui toca parlar d'això perquè dissabte, dia 14 de juny, a les sis, hi ha la manifestació: “Per un país de tots, decidim escola catalana”. A la qual cal que hi vagi molta gent.

Per què?

Perquè per a la personalitat pròpia de Catalunya, la llengua i la cultura són decisives. També la memòria històrica i la voluntat reiterada i renovada a través del temps. I la capacitat de construir una societat integradora. I més coses. Però amb un paper molt destacat de la llengua. D'una llengua, el català, que ha assegurat la pervivència de la nostra cultura i del nostre país. En un marc que és, i ha de ser, molt, de respecte i convivència amb el castellà.

Que la llengua catalana jugui un paper tan important en la configuració de la nostra personalitat col·lectiva explica que totes les polítiques –algunes seculars– que s'han proposta la gradual –i de vegades prou accelerada– difuminació de Catalunya hagin concentrat l'agressió en la llengua. Així ha estat des del segle XVIII i el XIX, i durant les dictadures del segle XX. De fet, fins a l'any 1979.

D'aleshores ençà hi ha hagut una millora important de la situació de la llengua catalana. A l'Administració i a la societat. Gràcies a diversos factors i especialment a un de molt important: l'escola. A una política que, per una banda, assegura que el castellà serà ben conegut per tots els alumnes. I que és així en donen testimoni les avaluacions del Ministeri (i també la realitat social). I que, per l'altra, facilita la integració social i lingüística de tots els alumnes, especialment els més joves, a través de la immersió lingüística durant els primers cursos. Això, acompanyat de mesures correctores, o d'ajuts suplementaris, o de períodes d'adaptació quan faci falta.

Aquesta política –negociada i pactada durant anys fins a la seva implantació definitiva, i aplicada amb un molt alt grau d'acceptació social– ha donat resultat. L'ha donat també durant els anys de més forta immigració. Una immigració d'integració no fàcil per volum i per característiques lingüístiques i culturals, socials i fins i tot religioses. Tot plegat és un repte per a la cohesió social, la identitat del nostre país i la viabilitat d'un projecte col•lectiu.

Allò que a Madrid ens diuen sovint amb una satisfacció dissimulada –“la inmigración se os va a comer”– o bé –“dentro de treinta o cuarenta años del catalán y de la autonomía ya no se acordará nadie–” està fracassant. I fracassarà si Catalunya pot mantenir un estat del benestar, un eficaç ascensor social i una escola lingüísticament i socialment integradora.

La Llei Wert –i les amenaces de reducció de l'espai televisiu català– pretenen contrarestar les polítiques que en aquest camp han fet a Catalunya governs i administracions políticament diverses, però tots inspirats en la voluntat de defensar els nostres principals factors d'identitat, de convivència i de futur col•lectiu.

És tot això el que fa de la manifestació de dissabte quelcom de realment molt important. Perquè es fa en defensa de la Llengua i l'Escola, de la Identitat, la Convivència i la Cohesió.