El joc de la cadira

La renúncia de Susana Díaz a convertir-se en la nova secretària general del PSOE ha deixat mig partit descol·locat i un bon grapat de dirigents territorials, amb un pam de nas. De cop i volta, una manta de prudència envers els aspirants s'ha instal·lat sobre una formació que s'ha passat tres setmanes confabulant i canviat de parer segons bufava el vent o es movia l'ombra d'un o d'un altre dels eventual aspirants. Tant és així que només de José Luis Rodríguez Zapatero se sap que va començar donant suport a Carme Chacón, després es va fixar en Eduardo Madina i en els darrers temps estava en l'operació per aclamar l'andalusa com l'única candidata a substituir Alfredo Pérez Rubalcaba. L'actitud de l'expresident, però, no és un fet aïllat. Durant setmanes, s'han produït moviments tan estrambòtics que fins i tot una antiga dirigent, que ha viscut mil batalles, assegurava que mai no s'hauria pensat “que veuria els canvis de camisa” que ha vist darrerament.

Orfes de referents –després que molts haguessin confiat en la presidenta de la Junta–, el PSOE sembla desil·lusionat havent d'escollir entre dos perfils aparentment similars: el de Madina i el de Pedro Sánchez Castejón –joves però experts diputats al Congrés, amb una imatge renovadora, però dins d'un ordre– o optar pel vot protesta que pretenen capitalitzar el membre del corrent Izquierda Socialista, el veterà José Antonio Pérez Tapias o el representant de Socialismo Democrático, Alberto Sotillos, de 28 anys, i fill d'Eduardo Sotillos, que havia estat portaveu del govern de Felipe González. Això sí, en els dos darrers casos, els costarà força reunir els 10.000 avals que es necessiten per ser proclamats candidats. Pérez Tàpia, en tot cas, és el gran defensor d'un model federal –fins i tot accepta la consulta catalana– que no encaixa amb el discurs oficial del PSOE, mentre que Sotillos pretén revolucionar el partit capbussant-se en el pensament del 15-M, a l'estil Podem.

Destapada la incògnita sobre la xifra d'aspirants –hi va haver un moment que hi havia tants rumors que semblava que no hi hauria prou avals per a tants candidats–, ara, el dubte principal és què farà Andalusia. Díaz té la clau perquè el congrés uneixi el socialisme o enceti una nova guerra de bàndols com el que va deixar la pugna del 2012 entre Rubalcaba i Chacón. De moment, l'andalusa és discreta, però, en privat, els seus deixen entreveure que Madina no és el seu candidat. Per eliminació, només els queda Sánchez, que ha encetat la cursa intentant arrossegar els líders territorials que fa quinze dies pressionaven l'andalusa perquè anés a Madrid a salvar el PSOE. “Tot dependrà de si a Díaz li interessa que d'aquest congrés surti un líder fort i un partit cohesionat” o prefereix mantenir la “sensació interinitat”, suggeria un diputat afí al basc, que prefereix mirar més a les bases i menys als aparells.

És per això que aparèixer com a favorit en les travesses no vol dir tenir l'èxit assegurat si Andalusia opta per fer la guitza a Madina segant-li l'herba en un dels territoris més influents i amb una militància més nombrosa. Ell va ser qui va impulsar que tots els militants poguessin escollir el nou líder –una de les causes per les quals Díaz no va voler arriscar-se, no fos cas que hagués guanyat per la mínima– i ara el temor de l'equip del basc és que la totpoderosa presidenta li vulgui fer pagar que hagi forçat aquest canvi de les regles de joc. Així que si el congrés acaba amb un tancament en fals, Chacón podria tenir una nova oportunitat malgrat que hagi deixat passar el tren de la secretaria general. Tant Madina com Sánchez s'han compromès a convocar primàries obertes per al candidat a La Moncloa i la catalana ja ha dit públicament que es reserva per a aquesta cita. Hi ha qui afirma que, si guanya Madina, Andalusia farà per manera de rellançar-la. Però, de moment, l'obsessió dels aspirants és una altra: seduir la militància i evitar que se'ls col·loqui la llufa de ser el tapat d'un aparell que –tot sigui dit– a dia d'avui té tan mala premsa com poca capacitat d'influència.