“La qüestió no serà si toleren el 9-N, sinó què fan per impedir-lo”

Per les seves capacitats polítiques personals, probablement és la persona més indicada en aquest moment, tenint en compte que qui se'n faci càrrec ha de tenir un suport majoritari i potent. Ara, la posició política del PSC els últims anys és la que ha fixat gent com Iceta. Per tant, no cal esperar cap canvi, tot i que segurament li sabrà donar un to més agradable. Molts pensem que la dinàmica del PSC és sobretot conseqüència de les posicions polítiques, i no de les característiques personals dels dirigents que l'han conduït en la darrera dècada.

A Madina li ha tocat rectificar una frase en què no havia dit res concret, aquest és l'estat de la situació. Veig políticament inviable que el PSOE accepti la consulta, independentment de la voluntat que tingui una part més o menys significativa, que d'altra banda no em consta. No ens enganyem, tot això de consulta legal i acordada no vol dir res, i la gent n'ha après.

No sé quina actuació podrà tenir com a suavitzador de tensions, però, de canvi formal, no n'hi pot haver cap. Ni pel seu paper institucional ni per conviccions s'esperava que en el primer discurs hi hagués cap gest d'iniciativa política que, d'altra banda, m'hauria semblat inapropiat. En tot cas, no era el dia que es podia veure un canvi.

No sé el capteniment de les institucions de l'Estat. La qüestió de si la consulta tira endavant no és tant si la toleraran, sinó què faran per impedir-la. I no és el mateix que la noció de tolerància com a voluntat, sinó la de resultat de la seva inactivitat.

No sé què passarà al novembre, però veig més probable ara que fa vuit o nou mesos que hi hagi una consulta en sentit estricte. La necessitat de certesa és un vestigi del passat que impedeix progressar en tots els aspectes de la vida, la gent no s'ha adonat que som al segle de la incertesa. És naïf esperar resposta d'alguna cosa que no està sota el teu control. Els economistes hem après que fer prediccions és el millor camí per equivocar-se.

Les institucions de l'Estat tenen a la seva disposició tots els instruments legals i pràctics. En un escenari així, la qüestió definitiva seria de quina manera la majoria de la societat catalana ho acceptaria o ho rebutjaria, donant per fet que és cívica i pacífica. La capacitat de reacció dels catalans seria definitòria en aquest supòsit de negació de la voluntat democràtica.

Qui vol preveure quines accions farà ha de fer escenaris sobre les d'altres subjectes. I quan les institucions de l'Estat facin hipòtesis sobre el que poden emprendre, una cosa que analitzaran amb molta cura és què poden esperar com a reacció dels catalans. Per tant, la demostració de voluntat àmplia és un element important en el procés.

No. Quan la gent decideix que vol constituir un país en un estat, no decideix quines polítiques es faran, sinó que seran els membres d'aquella comunitat política els que les decidiran. Entenc la curiositat i inquietud d'intentar fer tangible que hi ha coses que es poden fer millor, és normal que la gent expressi voluntats i il·lusions, però també n'hi ha que ho fan dependre d'això perquè els resulta incòmode pronunciar-se. Llavors el contracte per quant temps el fem? Intentar decidir si fas un estat nou a partir que et clarifiquin les polítiques que s'hi faran és absurd, perquè s'estan expropiant les decisions del futur.

El procés no és conseqüència de la crisi econòmica; si mirem els perfils, els aturats donen menys suport a la independència. Són coses diferents, perquè el procés d'opinió que s'ha donat a Catalunya no ve del 2008, ve de molt abans. La crisi pot ser un estimulador, però no n'és la causa.

Hem sortit de la recessió, a còpia d'un dèficit públic insostenible. El govern estatal ha fet volar molts coloms, i des d'Europa hi ha hagut molt interès fins a les eleccions que les coses estiguessin com més estables millor. El 2014 és millor que el 2012, però fa massa anys que els governants espanyols han evitat dir que la crisi té unes causes molt profundes imputables a un error del model econòmic implantat per Aznar i seguit per Zapatero. La sortida de la crisi és llarga, i ho serà més com més es tardi a fer reformes estructurals més decidides, que donin flexibilitat als agents econòmics, permetin innovar, treguin sobrecostos i ens facin un país amb l'economia més comparable al centre i el nord d'Europa.

Només parcialment, i en part bé i en part malament, en el sector laboral, perquè els sindicats han estat en posició de debilitat per la situació d'atur. Però la qüestió és que a Espanya no hi ha prou voluntat ni vigor per fer les reformes que necessita l'economia, tot just perquè la gent que hi ha a les institucions és la que surt beneficiada de no fer-les.

La llei de serveis professionals i monopolis, que havia de regular els de les notaries, registradors de la propietat o serveis jurídics. Tot això són sobrecostos per als ciutadans i les empreses, si ho comparem amb altres països. La UE fa dos anys que l'està encoratjant, però tots els implicats saben que la llei només entrarà a Corts quan no hi hagi temps per tramitar-la. Hi ha un seguit de gent que dóna suport a l'estructura de l'Estat a la capital i les províncies que amb això té les rendes legals garantides, així que no canviarà. Diuen: “A Europa són molt dolents, encara sort que no hi ha hagut rescat, perquè ens haurien fet fer cada cosa...” Això ens haurien fet fer!

Amb un rescat global, hauríem tingut finançament més barat, i ens haurien imposat reformes com les que han fet els països que tenen millor cohesió social i benestar individual. L'oposició radical al rescat, a part de ser un tema d'autoestima i de nacionalisme econòmic, és una defensa de privilegis de situació.

És indecent, pel simple criteri que vénen unes eleccions. Amb la rebaixa d'impostos del PP, com la de fa deu anys, amb l'excusa de beneficiar les rendes baixes –que, per cert, les baixes de debò no paguen IRPF–, hi haurà una baixada forta a les altes en un moment amb problemes grans per pagar beques de menjador escolar. I la comparació és pertinent, perquè les beques surten del finançament de serveis educatius i socials, que ve de tributs com l'IRPF o l'IVA.

La culpa de tot el que va malament és d'Europa, ja se sap. El 2014 Espanya es gastarà quasi 4.000 milions en obres de TAV que no portaran gent, quan a Europa s'han parat les obres en gairebé totes les línies en curs. És com si Espanya no necessités ajuda, com si en pogués donar. Les prioritats no es marquen amb paraules, sinó amb fets, i els fets són aquests, contra les recomanacions d'Europa, que diuen més despesa en polítiques de família, menys en alta velocitat, no a abaixar impostos... Qui no hagi entès que les opcions econòmiques es decideixen en l'àmbit estatal i no en l'europeu és que no ha entès el joc.

No, perquè cal entendre la seva lògica. Si un analitza la inversió en infraestructures amb paràmetres de benestar o productivitat, és nefasta. Però el problema és que la forma d'analitzar-la a Espanya es mou sota altres paràmetres, administratius i ideològics, perquè busca vincular tots els centres territorials de poder amb Madrid. La inversió en TAV és la que menys s'ha reduït als pressupostos de Foment, i no s'acabarà. És la prioritat de la política d'infraestructures: en un país on la ministra diu que el TAV fa iguals tots els espanyols, és inevitable i racional que el president d'Extremadura digui que necessita el seu.

És una qüestió de dades, una de les meves distraccions anuals és quan surt el pressupost d'inversions del ministeri en el corredor mediterrani, i buscar les línies que no són mediterrànies on es posa la inversió. Per exemple, la de Granada a Madrid, o d'Algesires a Madrid les inclouen com a corredor mediterrani. Quan diem que és esgotador, és això: no resolen els problemes, o ho fan tard i malament.

Ningú pot saber exactament quines decisions prendrien les institucions catalanes, però sí que sabem que són decisions que prendrien els catalans. Hi ha bones probabilitats de fer moltes coses millor, sabent que la perfecció no existeix. Però és que parlant del que parlàvem, fer-ho pitjor és impossible.

Ho havia de fer l'estiu passat, però, tenint en compte que hi havia hagut molt dèficit de l'Estat, Montoro comptava amb la no-neutralització (la no-comptabilització dels recursos rebuts via deute) per dir: “Mira, a Catalunya, el 2009, s'hi va ingressar si fa no fa el que s'hi va gastar.” Ara, quan hi va posar totes les comunitats va veure que era un absurd, sortia un Frankenstein. Montoro encarrega l'informe amb un canvi de metodologia perquè no pot presentar les balances calculades normalment.

Fa uns dies la Generalitat ha presentat el seu càlcul del 2011, segons els mètodes que l'Estat va utilitzar l'any que ho va fer. Això serà molt difícil de comparar amb el que presenti Montoro, que no seran unes balances fiscals, sinó uns comptes públics territorialitzats, que a més d'entrada tenen un pecat mortal: en la mesura que intenten aproximar l'impacte dels serveis, i no les transferències territorials, haurien de tenir en compte el diferent nivell de preus entre les regions, perquè és determinant en l'impacte dels serveis, del que pot pagar i, per tant, comprar una administració. No és cert que 100 euros comprin el mateix a Barcelona que a Cuenca, i el fet és que a Catalunya, en els anys en què s'estan calculant, els preus eren un 10% superiors a la mitjana espanyola... Aquests comptes neixen morts.

No, són uns comptes fets per demostrar que el que passa és just, sigui el que sigui. Aquesta és la premissa. I aquí l'error metodològic fonamental, greu, és no ponderar-los per la realitat del poder adquisitiu. A més, en altres aspectes tècnics hi haurà innovacions glorioses... El que es vol és deixar de fer balances, però és igual: això, i és per alguna cosa, no es fa ni se seguirà enlloc més. Ningú en farà cas.