Segur que tomba
País de Cotó, The Penguins, Acció, el cor Àkan i Maria Altadill van protagonitzar ahir el concert més familiar de les jornades
La cançó de Llach va sonar dues vegades, en les veus del cor Àkan i d'Altadill
“Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar...” Amb una emocionant versió de L'estaca de Lluís Llach, la cantant Maria Altadill va cloure ahir, poc després de dos quarts de deu del vespre, les Jornades Catalunya, Llibertat i Dignitat. La seva va ser una actuació curta, però molt intensa, en què la cantant va estar acompanyada per diversos músics de País de Cotó, el grup de música infantil que ahir a la tarda va obrir les actuacions a l'escenari principal de les jornades, al Camp de Mart de la Devesa de Girona. Altadill va començar la seva actuació a la tradicional La presó de Lleida i va continuar amb Què volen aquesta gent? de Maria del Mar Bonet, i va acabar amb dues cançons de Lluís Llach, País petit i L'estaca, convertida ja en tot un himne contra l'opressió en qualsevol de les seves manifestacions. Les jornades no van poder tenir un final millor.
La música havia començat unes hores abans al recinte de la Devesa, concretament, cap al migdia a l'escenari Enderrock per a grups emergents, on van tocar el sextet barceloní Patch, guanyador del premi Èxit del concurs Sona 9 2012, que va presentar en aquest concert el seu primer disc, Veuràs la fam. Dels sis components de Patch es va passar tot seguit al duet de guitarra i bateria Empty Cage, guanyador del Sona 9 2012, amb un directe realment potent en la seva austeritat. I anant encara a una fórmula més minimalista, el cantautor rosinc Ian Sala va tancar l'escenari Enderrock cap a les tres de la tarda, en la millor tradició dylaniana: guitarra acústica, harmònica i veu, ingredients més que suficients per al seu “folk-country de pa de pagès”.
A mitja tarda, la música va continuar a l'escenari gran de les Jornades Catalunya, Llibertat i Dignitat, amb el concert més familiar, que va obrir País de Cotó en formació de gala, amb dotze músics somiatruites en escena. El grup gironí, amb molta experiència en el món de l'animació infantil, va conquerir de seguida el públic amb les seves cançons i jocs, per exemple el dels pirates, amb tots els assistents repartits entre dos vaixells imaginaris: un anomenat Catalunya i l'altre, Llibertat. Es tractava de remar per fer-los anar endavant: tota una metàfora. I per acabar, un enorme petó col·lectiu.
La gresca va continuar amb The Penguins i el seu Reggae per xics, una divertida fusió entre la música jamaicana i la cançó infantil catalana més clàssica i intergeneracional. Sol solet, La lluna, la pruna, Cargol treu banya, La masovera se'n va al mercat, La mosca, Baixant de la font del Gat, El gripau blau, Puff era un drac màgic, Napoleó tenia cent soldats i El ciclista de pega van sonar tremendament divertides i dinàmiques a ritme de reggae i ska, gràcies a un grup que fa temps que ha perdut la vergonya i que sap connectar amb els nens i amb els pares.
I també sonen cada vegada millor i tenen una certa cadència reggae els baix-empordanesos Acció, que van interpretar set cançons del seu segon disc, On sóc ara: Sento, Regalo, Jo em pregunto, El cel de l'Empordà, Riure per viure, Ser diferent i Cau. Acció prepara un nou disc per a l'any vinent.
Cor de lluitadors
Ja en la re0cta final del concert, van omplir l'escenari els components del cor Àkan, format majoritàriament per nouvinguts de diverses nacionalitats, als quals la seva directora va presentar com “resistents i lluitadors”. Van obrir la seva actuació amb Cançó sense nom, de Lluís Llach, i van continuar amb Mil milions, de Pau Alabajos; Puisque tu pars, de Jean-Jacques Goldman i, entre altres cançons, País petit –que després va tornar a cantar Maria Altadill– i Al final d'aquest viatge, de Cesk Freixas.