Un gran mosaic de relats humans

Gent de totes les edats i procedències, famílies amb diverses generacions i colles d'amics, clima festiu i popular, tranquil i pausat. Tot això es respirava des del migdia a Barcelona, quan de manera esglaonada van arribar a la ciutat rius de ciutadans, per formar un gran mosaic que era, per sobre de tot, espectacularment divers. Prova d'aquesta disparitat d'edats era Carme Bonancia, una àvia de 101 anys, que aviat en farà 102, que va aprofitar que la V tenia lloc davant de casa seva per baixar a la Gran Via, a prop de plaça de les Glòries. Bonancia va fer via amb la seva filla (Maria Àngels Hernàndez, de 73 anys), el seu nét (Jaume López, de 44 anys) i el besnét, en Ferran Lleopart, de 2 anys.

Cent anys separen l'àvia Carme Bonancia i el seu besnét, però tots dos, ahir, eren al carrer per una mateixa reivindicació. Com també hi era, descansant en una cadira –la gent gran venia força preparada–, Antoni Amalrich, de 91 anys: “Sé el que és el temps de Franco i totes les coses que ens va fer”, va recordar, al mig del tram 26, al passeig de Sant Joan amb la Diagonal. Per això té moltes ganes de poder votar perquè Catalunya sigui independent. “Estic esperant aquest moment amb candeletes i desitjant que un Déu em doni molts anys per poder veure-ho”, va afirmar. Per això ahir era a la V, com l'any passat ja va ser a la Via Catalana. L'única recança era que els seus pares no poguessin viure aquest moment i una gran manifestació ciutadana com la d'ahir: “Haurien tingut una alegria tremenda.”

En els trams 25, 26 i 27 hi havia músics i esbarts (fins i tot s'hi va poder veure un ball de gitanes que feia estremir) i ciutadans del País Valencià i les Illes, que van voler “fer companyia” els catalans en un dia tan important. En la banda més propera al passeig de Sant Joan, l'associació Qrambla de Girona, dedicada als balls folk i tradicionals, animava l'ambient amb músics i balladors. Unes 140 persones del món folk havien respost a la seva crida, explicava Guida Sellarès, acordionista. A prop del cercle de balladors, l'artista Perejaume i l'editor Jordi Cornudella, de vermell, feien V amb una colla d'amics. “A veure si ho arreglem d'una vegada i ja no hem de perdre més temps parlant-ne, la gent ha de poder dir el que pensa”, comentava Perejaume. Després d'aquesta reivindicació massiva, creu que els “polítics es veuran obligats a negociar una sortida sensata”.

Unes desenes de metres més avall, en direcció a les Glòries, uns voluntaris sostenien una pancarta d'agraïment al País Valencià per la seva presència: “Gràcies per fer-ho possible”. Diversos valencians aprofitaven per fotografiar-s'hi. Aquesta va ser una constant, amb molta gent que immortalitzava el moment a través del mòbil. Aquest era el cas d'Adrià, de 19 anys i veí de la ciutat de València: “Som ací perquè els valencians també creiem en la democràcia, en un dia tan important per als nostres germans no hem dubtat a vindre.” Aniria bé la independència de Catalunya per al País Valencià? “Per descomptat, i que ho puguem veure”, afegia. “La nostra nació són els Països Catalans; si de moment és el vèrtex que fa via, nosaltres esperem posar-nos a roda”, deia l'escriptor Manel Rodríguez-Castelló, que era a la V amb la seva companya i també escriptora Begonya Mezquita. Havien marxat de València a dos quarts d'onze del matí i tornaven ahir mateix. És el tercer Onze de Setembre seguit que són a Barcelona, per bé que han vingut a la Diada molts altres anys.

En les hores prèvies a un quart de sis de la tarda, ja des d'abans de dinar, el centre de Barcelona i voltants de la Diagonal i la Gran Via eren un contínuum de gent, que aprofitava per fer un mos o fer un refresc als bars. Aquest era el cas d'un grup de la Llombardia. En Giuseppe Longhin, en Franco Valagussa i en Mario Veronelli anaven perfectament equipats amb una samarreta groga de la campanya d'aquest any, d'Ara és l'hora, i banderes regionals. “Som aquí per solidaritat amb el poble de Catalunya perquè somiem el mateix”, deia en Franco, que de manera còmica mostrava el seu document d'identitat italià i feia el gest de trepitjar-lo. “Per nosaltres, l'exemple i la via que volem seguir és Catalunya”, comentava en Giuseppe. Tot i així, deia que a la Llombardia ara tan sols es troben en la fase de reclamar més autonomia, encara no la independència.

Al migdia, ja hi havia molta gent que prenia posicions tranquil·lament a la Gran Via. Hi feia l'entrepà, parava l'ombra o bé feia cercle al voltant d'algun dels grups d'animació que hi havia de manera esporàdica, com el dels castellers de gegants de Castellcir, acompanyats de tabals i gralles. Comptant que l'espera per fer la V seria llarga, una integrant del grup anava pintant les cares d'altres companys de colla de franges vermelles i grogues.

Tal com ja havien fet l'any passat per la Via Catalana, havien portat els seus dos gegants amb remolc. Havien sortit a les dues del migdia de Castellcir un primer grup d'unes 40 persones, a les quals s'afegiria un altre autocar. Les fileres d'autocars al carrer Aragó i altres carrers del voltant configuraven una estampa espectacular. També ho era la riuada inacabable d'estelades i colors vermells i grocs que una passejada per les artèries de l'Eixample permetia veure a banda i banda.

Amb els dos gegants de Castellcir aprofitaven per fotografiar-s'hi un matrimoni de Perpinyà, en Joan Miquel Manyà i la Geneviève, que havien arribat abans-d'ahir a Barcelona. Per bé que s'expressaven més còmodament en francès que en català, els Manyà són un matrimoni convençut que la catalanitat va de Salses a Guardamar. Al seu jardí hi tenen una estelada, i ahir en Joan Miquel anava amb samarreta groga –independentista de Perpinyà– i la dona, amb una de vermella. Què n'espereu, de la mobilització d'avui? En Joan Miquel responia molt gràficament: ensenyant un passaport català “de mentida”, i esperant que algun dia esdevingui oficial.

Al passeig de Sant Joan, molt concorregut, Joan Carles Sànchez empenyia un cotxet amb un nadó de vuit mesos, l'Eric. El pare ja havia estat a la Via Catalana l'any passat, i aquest Onze de Setembre hi estrenava paternitat, amb un cotxet abillat amb estelades i signes independentistes. “Avui es demostra que no és un moviment polític, sinó que és de la societat catalana”, indicava en Joan Carles.

Una parella de Mollet, l'Albert Martínez i la Laura Domínguez, amb la seva nena de 5 anys i mig, es passejava amb una bandera escocesa. “És per demanar el que ells sí que poden fer.” Uns metres enllà, un grup de Vilassar de Mar que rondava la seixantena reiterava la reclamació: “Ja n'estem cansats, de tants dies dient-nos que no; nosaltres hem de fer pinya”, comentava la Maria Teresa Vilà.

També anaven amb un cotxet, amb l'Eins, un nen de dos anys i mig, la Irene i en Mamadou, que són de Barcelona. El 2001 en Mamadou va arribar a Catalunya del Senegal. L'any passat la parella ja havia anat a la Via; l'anterior no hi va poder ser perquè era fora. “És un moment històric i volem que se'ns escolti, ens agradaria que tothom tingués cabuda en això”, deia la Irene. I en Mamadou, amb un català correcte i claredat discursiva, reblava: “No és tan important d'on venim com el que puguem aportar, jo no vull votar el 9-N i que després em diguin que no sóc prou català.” Ells eren ahir a la Gran Via també per reivindicar “un país d'excel·lència on tothom tingui cabuda”. I on el seu fill pugui viure “en un Estat millor”, que inclogui la diferència. Tot això, explicat amb un fantàstic somriure d'orella a orella.