“Discutir la jugada, i prou”

Quan veus un grup de gent jugant a la petanca, en un dia asso­le­llat de tar­dor, no dei­xes de tenir la sen­sació que el temps s'ha atu­rat en aquell indret. Que fins i tot trans­corre amb la mateixa carència amb què avan­cen les boles de la petanca: rodant i rodant sense un traçat defi­nit, perquè cada par­tida és dife­rent i s'és una mica esclau de la gra­ve­tat, la inèrcia i la fricció, per allò de bus­car-hi una expli­cació.

Asse­gut en un banc a la plaça veient com juguen a la petanca, i tafa­ne­jant les con­ver­ses del grup d'amics, un també s'adona que en aque­lla plaça no hi ha més argu­ment que el joc i, això, ara mateix, i en aquest con­vuls moment històric ple de debats ence­sos, s'agra­eix, la veri­tat. Per dir-ho pla­ne­ra­ment: men­tre una suau, fresca i seca tra­mun­tana entra per la plaça, un té la sen­sació que el món podria ben bé caure a tros­sos –pot­ser ja ho està fent, tot s'ha de dir–, però que a la plaça de Can Bech, a Pala­fru­gell, només hi ha un argu­ment de con­versa, una idea, una fita: la petanca. I prou. I, com dic, s'agra­eix, perquè no deixa de ser com un man­tra, aquest joc. Podries estar hores mirant com les boles sur­ten pro­jec­ta­des de la mà; ara una fa lloc, una altra s'acosta i és apar­tada..., men­tre sona un deliciós soro­llet metàl·lic quan les boles piquen: la del pica­dor, de 680 grams, amb la de l'apun­ta­dor, que en fa uns 720. Si els escol­tes par­lar, no dei­xes de tenir la sen­sació que la petanca és gai­rebé una ciència.

I lla­vors és quan un es pre­gunta on queda el procés cap a la terra pro­mesa que com­porta tot allò de la recerca d'un nou estat. Doncs a la sorra de la par­tida de petanca, ben segur que no. Sen­zi­lla­ment, sem­bla que tot això no exis­teix, a l'illa de la petanca de Pala­fru­gell, si més no durant el joc. I la veri­tat és que aquesta no era la imatge que un pobre neòfit d'aquest joc s'espe­rava; més aviat un es pen­sava que entre tirada i tirada, o entre par­tida i par­tida, hi hau­ria temps per a debats aca­lo­rats i dis­cus­si­ons ence­ses, men­tre el pica­dor, l'apun­ta­dor i el del mig feien la feina d'aquest equip de tres per­so­nes. I és que a la plaça de Can Bech, en ple cor de la Costa Brava, o al rovell de l'ou d'aquell invent de Pla que es coneix com l'Empor­da­net, es tro­ben un grup d'amics que juguen a la petanca des de prin­ci­pis dels anys setanta del segle pas­sat. La plaça era el jardí del casal Bech de Careda, ara con­ver­tit en seu de l'Ajun­ta­ment, on one­gen la ban­dera espa­nyola, l'euro­pea i la senyera. En un banc al cos­tat del meu seia en Ramon Galard, de pares fran­ce­sos que es van exi­liar a Espa­nya. Va estar jugant a la petanca més de qua­ranta anys, fins que unes cata­rac­tes el van dei­xar a la ban­queta. Però ell hi con­ti­nua anant: “Va ser el doc­tor Bagué qui ens deia ara fa una pila d'anys que havíem de fer esport i ens reco­ma­nava la petanca. I mireu: encara dura.”

Els nois de Pala­fru­gell són molt pun­tu­als. Comen­cen a dos quarts d'onze del matí i poc després de les dotze del mig­dia ja han ple­gat. I cadascú cap a casa seva. Tots fa una pila d'anys que hi juguen. En Car­les López ja en fa 16, però en Josep Colo­mer ja n'acu­mula uns 34. En Josep diu que és més fàcil jugar a la petanca que veure clar tot el procés: “És un tema molt com­pli­cat, ple de punts de vista. Jo vaig ser dels que van anar a la cadena humana.” Només diu això, quan li pre­gunto per la con­sulta, perquè després ja comença a par­lar de la jugada que s'ha fet a la par­tida. De fet, és el que diu en Car­les: “Aquí el que es fa és dis­cu­tir la jugada!” I la jugada, com es veu, no és política, sinó espor­tiva, per dir-ho d'alguna manera. Si és que la petanca arriba a ser un esport, perquè pel que sem­bla és com una filo­so­fia de vida.

En tot cas, i fent un paral·lelisme, si la gent que guia el procés sobi­ra­nista té la mei­tat de tena­ci­tat que els juga­dors de petanca, la terra pro­mesa és a tocar. Perquè, de juga­des impos­si­bles, en vaig veure mol­tes. De pre­cisió en el tir per veure com un esce­nari defi­nit per les boles can­vi­ava, en van fer un reci­tal. Tots els d'aquell dia ana­ven fer feina, en Josep Anglada, en Santi Díaz, en Jesús González, en Santi Cebrián... Tots, això sí, dis­cu­tint la jugada.