La política no passa de llarg

Diuen alguns que a Tarragona la febre sobiranista amb prou feines arriba a unes dècimes de febrícula, i que els tarragonins van tirant sense capficar-se gaire en el 9-N, les consultes, els processos participatius o les impugnacions variades. Per intentar prendre la temperatura al centre de la ciutat, m'assec en una de les terrasses més transitades de la gran artèria tarragonina: el bar MotoClub de la rambla Nova, que des dels anys cinquanta és el punt ineludible des d'on veure passar la gent, i on molts mantenen el costum de fer-ho amb un diari a la taula. És dia de mercadet, i entre les parades i les gangues inalterables cridades a tort i a dret, alguns mocadors grocs als fanals de la rambla evidencien la resistència de la darrera acció de l'ANC a la ciutat, aquella que alguns regidors del PP van qualificar de forma desafortunada a les xarxes socials. Però tot això sembla molt lluny de la cola que es pren el Josep Maria Sales mentre els seus bessons dormen al cotxet una beneïda migdiada (qui sap si fruit d'anar rambla amunt i rambla avall una bona estona). “A casa, ni mirem ni comentem ja les notícies. Volem que es pugui votar, però tampoc som independentistes. No ens agrada la política”, explica. Però, tot i el seu rebuig, tampoc té tan clar que la ciutat visqui al marge del que omple tertúlies a d'altres punts de la geografia. “Hi ha diversitat, la mateixa que et pots trobar a d'altres llocs.”

Que els clients del MotoClub no passen de la política ens ho confirma una visita a l'interior del local. Aquesta tardor excessivament estiuenca fa que el bar estigui buit per dins, i aprofito la tranquil·litat per sondejar un treballador. “Des de l'11 de setembre sí que notem que parlen més de política catalana, però vaja, aquí es parla del que sigui el tema del dia!”, reconeix mentre feineja.

A la terrassa, entre una parella de turistes estrangers que posen els cinc sentits per orientar-se en un mapa de la ciutat (i als quals prefereixo no posar al mig d'un altre laberint metafòric) i un client que declina amable però enèrgicament parlar de la situació catalana, en Jaume Pujol s'avé a ignorar una estona les trucades constants al seu telèfon. “El model actual de 9-N és l'única solució. La veritat és que cada pas que està fent Madrid, neix un independentista”, comenta. Sobre una nova impugnació, que veu inevitable, ho té clar: “El govern espanyol està sent la riota del món”, tot i que, al mateix temps, reflexiona que aquest món tan sols mourà un dit a favor dels catalans quan es trobin amb un problema “de facto”. És a dir, amb una declaració unilateral d'independència. “I no veig els polítics amb prou valentia per fer-ho”, reconeix.

“Tenim uns polítics que són molt normalets, tenen poca cultura”, s'hi suma en Manuel Fernández, tot un veterà dels matins al MotoClub diari en mà als seus 82 anys. “Sap? Jo he passat l'època de la fam, i això, com totes les crisis, passarà. I potser aquesta ja dura massa”, m'explica. En Manuel diu que no és independentista, perquè creu que aquesta opció sols divideix, però també té clar que “Catalunya és molt forta” i que se'n sortirà. “La vida no és per als acollonits”, em diu abans d'asseure's i demanar el refresc de mig matí.

A la taula del costat, fent companyia a un dels clients que han refusat parlar amb mi, s'hi asseu en Miquel Sagí, i enceta el debat amb la pràctica de qui fa mesos que dóna tombs al tema. “Sóc independentista, però abans no ho era. Crec que els de Madrid me n'han fet!”, em confessa. “Però sobretot vull que es pugui votar”, subratlla. Es lamenta, però, que el govern no està oferint prou informació als ciutadans del carrer sobre les conseqüències pràctiques d'una independència, i dubta de la vinculació tarragonina amb el procés. “Ho acceptaríem, però no és una ciutat independentista. Vés al camp del Nàstic i ho veuràs.”