Política

Plaça dels Àngels

29 d'octubre

La inatrapable llibertat

Un país que es vol lliure hauria de protegir com or primerenc un espai urbà com és ara la plaça dels Àngels de Barcelona, més coneguda com la plaça del Macba, on la llibertat en estat pur hi desfila cada dia a totes hores, sense fre ni aturador. Hi pot haver algú més lliure que aquell que un dimecres al matí d'un mes d'octubre decideix destinar el seu temps a passar-se hores i hores damunt d'una taula de fusta amb quatre rodes, lliscant, saltant i fent cabrioles impossibles entre el mobiliari urbà d'aquesta plaça, que és un referent mundial dels amants de l'esport del monopatí?

A la plaça dels Àngels es fa evident que el terme llibertat porta associat el de la felicitat, perquè només pot ser feliç un individuu que es pot permetre el luxe d'esprémer aquesta propina de bonança climatològica, d'octubre que sembla Sant Joan, suant la samarreta (en sentit literal) i practicant una cosa tan poc productiva però a la vegada excitant com és l'esport de l'skate.

Toca de peus a terra, aquesta gent? Materialment és evident que no, però; i el seu esperit, per on transita? S'aturen mai a observar el seu entorn, aquests patinadors a qui, aparentment, només els interessa repetir fins a la sacietat un truc? (així s'anomena en l'argot d'aquesta gent de carrer els exercicis que practiquen). Els interessa alguna cosa més que la seva planxa amb rodes, la gorra que tots llueixen quasi com emblema distintiu de tribu urbana, els tatuatges, el perfum de porro o l'amistat fugaç però aprofundida amb alguna sueca que, segons expliquen, acostumen a deixar-se caure per la plaça amb ganes de fer-los baixar del monopatí i treure'ls la samarreta bruta, de tan caure per terra, i amarada de suor?

En Nacho, que lliurement ha decidit passar bona part del matí amb dos companys més de primer curs d'antropologia de la Universitat de Barcelona, ho deixa clar abans que cap altra cosa: “No només som skaters, també som ciutadans.” I el ciutadà Nacho explica que entre els habituals de la plaça es parla de tot, i que tot el que passa pel món els interessa, encara que no n'estiguin gaire al cas, i també el debat sobre la independència. “Ara bé, ni jo ni els meus amics en som partidaris, no ho considerem necessari”, diu, i el noi i la noia que l'acompanyen ho ratifiquen.

En Nacho i companyia són dels pocs catalans que, en aquest moment i en aquesta hora, hi ha a la plaça. La resta, que a quarts de dotze són una vintena i a mesura que el rellotge avança cap a la una del migdia cada cop són més, o és evident que són estrangers o així es descobreix quan s'hi parla. Com per exemple en Jose i en Rui. El primer és un noi de raça negra criat a Saragossa i que ja fa anys que es mou per Barcelona, i el segon, un ciutadà de Costa Rica, que amaga el cabell dins d'una gorra rasta i que explica que es guanya la vida fent i venent braçalets i collarets de fil. “Aquí ens reunim cada dia un grup de gent i parlem de tot i ho comentem tot. I evidentment també parlem d'això de la independència”, explica en Jose, que té el posat esverat i el cap estrellat amb unes trenes gruixudes com dits i dretes com filferros.

Com tanta gent anònima a qui es pregunta al vol l'opinió sobre el procés polític del país, en Jose anteposa el seu interès personal a una reflexió de més calat polític: “Si Catalunya se separa farà falta un nou passaport, i no se si això m'agrada”, reflexiona creient que una Catalunya independent potser li complicarà la vida. El seu company Rui, home de món, ho despatxa amb més naturalitat: “Si es volen independitzar no veig quin problema pot haver-hi.”

No ho veu tan clar en César, un mexicà que viu a Catalunya fa 14 anys, i que atura un moment el patí per dir que “seria necessari que hi hagués una major entesa entre Espanya i Catalunya”. De l'altre costat de l'Atlàntic són també en Favio i el seu amic Felipe, dos brasilers. Al primer només li interessa fer negoci amb els monopatins i és a la plaça per vendre les planxes de fusta. En Felipe, després d'explicar sorneguer fins a quin punt es lliga a la plaça, deixa clar que està ben al dia del procés i que si li deixen fer-ho, ell també anirà a votar.

A la plaça dels Àngels no hi ha cap obstacle que freni l'embranzida ni l'atreviment dels patinadors. La llibertat hi és ben present, però hi passa fugissera, hi és i s'hi manifesta però el seu trànsit és fugaç com un desig tan intens com inatrapable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.