La crida de les urnes

Mèxic va ser un dels països que va rebre més exiliats republicans després de la Guerra Civil Espanyola, que van contribuir decisivament a mantenir la flama de la cultura catalana. Es diu que durant la dictadura, només l'editorial de Bartomeu Costa-Amic va publicar més llibres en català que tota la resta del món. La seva filla, nascuda a Guatemala i que viu a Mèxic des del 1954, no té DNI, i no estava segura si podria votar amb el passaport espanyol, que sí que conserva. Però tant li fa. “Si puc votar, bé; però si no, he vingut a veure l'ambient i viure el procés en honor del meu pare, que de petita em deia que era català i no espanyol”, explicava dimecres, al centre de Barcelona. Tot i seguir-ho de lluny, no la sorprèn que s'hagi arribat on som. “Aquí ja hi ha, des de sempre una cultura, una forma de vida, unes pràctiques i un sentit de la democràcia molt diferents que a la resta d'Espanya, i ara, a més, l'actitud de Rajoy és de conquesta, no de seducció”, denuncia.

Costa, de fet, no ha vingut sola, ja que l'han acompanyat una pila de catalans més, com Bonaventura Codina, Joan Maria Ges i Anna Pi, que també volien ser aquí en un moment així. “Allà es veu amb molta il·lusió, però aquí no tanta: gairebé no conec cap català a Mèxic que no vulgui votar sí i sí; i aquí sí, i també molts que no volen ni votar”, lamenta Codina. Pi, integrant de l'ANC al DF, es felicita perquè els mitjans mexicans “comencen a tenir interès”. “Allà hi passen tantes coses que això els queda molt lluny, a part que són molt nacionalistes”, diu Ges. “Són molt de la Madre Patria i no entenen que ens vulguem separar”, admet Codina.

El gironí Marc Massaguer fa tres anys que va agafar el farcell i se'n va anar al nord de Cambodja a fer de cooperant. Ara en feia dos que no tornava, però divendres a la nit va aterrar, i avui votarà a casa. No l'ha sorprès l'esclat independentista des que va marxar, perquè llegeix la premsa diàriament per internet i “un dia o altre havia de passar”. I, com a independentista de sempre, no es cansa de “donar la tabarra” als cambodjans, admet. “Ja ens coneixen, i saben que volem votar”, afirmava dimecres des d'un hotel a la capital, Phnom Penh, poc abans d'agafar el vol. “Els de fora, i els de dins cada cop més també, ja ens sentim independents, cada dia més lliures”, es commou. Ha hagut de deixar dues feines per venir, però ja té nous projectes pensats per implantar quan torni... en una data encara per concretar. “Vaig agafar els bitllets al juliol, i la idea era tornar després de Nadal, però em quedaré un temps més perquè vull votar a les plebiscitàries”, explica. Si no, no podria marxar tranquil.

Octavi Fors treballa d'investigador postdoctoral a la Universitat de Carolina del Nord des de fa tot just vuit mesos, però ara en fa un, abans de la primera prohibició del TC, ja va adquirir bitllets per tornar. No es volia perdre el 9-N passés el que passés, tenint en compte que ja va estar implicat en un moviment de les consultes populars que ara veu, satisfet, com ha reeixit, fins i tot a barris difícils com el seu, la Verneda. “Quan vam començar les consultes molta gent feia mitja rialleta com dient que això no aniria enlloc; ara me n'alegro moltíssim que molts d'ells, cadascú al seu ritme, s'hagi adonat que amb l'Estat espanyol, no pas amb la gent d'Espanya, no hi tenim res a fer”, explica encara des dels EUA.

Fors admet que la majoria de nord-americans coneixen “poc o gens” el procés català, però en canvi els que llegeixen premsa internacional o de relleu “ja t'ho pregunten directament quan els dius que véns de Barcelona, i els sembla increïble que un país democràtic no permeti votar, ni tan sols opinar, als seus ciutadans”. És una concepció a què ha ajudat molt, és cert, la comparació amb Escòcia, on el govern britànic sí que va permetre un referèndum. Fors explica que el dia que va aterrar amb la seva dona, quan van dir al taxista que venien de Barcelona, “en lloc de fer-nos el típic comentari sobre Messi o el Barça, ens va dir: “Oh sí, Catalunya! Segueixo les notícies, i tant de bo sigueu independents aviat!” “Vam quedar astorats!”, exclama.

El gironí Sergi Casals fa 12 anys que viu a Medellín, on treballa en el sector de la traducció i els serveis editorials. Va venint quan pot a Catalunya, però aquest cop va demorar una mica el viatge per poder-hi ser el 9-N. Va arribar dijous, i es quedarà una setmana. Reconeix que quan el TC va suspendre la consulta original, va tenir dubtes, però en veure que tirava endavant una alternativa va comprar els bitllets. “Semblava que la gent estava una mica desconcertada al principi, però de totes maneres volia venir, perquè era clar que alguna cosa hi hauria, el 9-N”, explica. Com molts altres catalans en la seva situació, Casals pot seguir l'actualitat catalana diàriament a través de les xarxes socials, “tant o més que des de Catalunya”, constata. En l'últim any ha notat un augment de la conscienciació, a Colòmbia, sobre el procés sobiranista, i no tan sols entre la comunitat catalana sinó també entre els mitjans de comunicació locals. Ara, només la gent “més formada” n'està al corrent, mentre que la resta el sol desconèixer i hi és refractària d'entrada. “Quan se'ls explica, però, són més receptius, i és més fàcil que ho entenguin perquè la gent de Medellín són més emprenedors, com els catalans”, explica.

Gerard Boix és director financer en una empresa industrial a Madrid, i ha vingut en cotxe per votar a Palafrugell, gràcies al fet que dilluns és festa a la capital espanyola. “Vaig pensar a pujar a Lleida en els dies següents, perquè és a mig camí, però penso que la contundència d'un 9-N amb molta gent i el suport que han de rebre els dirigents ens obliga una mica a tots; per molt que sigui un sol vot, tot suma”, reflexiona. Ha fet, doncs, un esforç econòmic per fer un viatge imprevist, com molts catalans que viuen a Madrid i arribaran en tren o avió, que fins i tot aquests dies s'han anat a canviar a corre-cuita l'adreça del DNI per poder votar. I com ho viu, a Madrid? “És molt difícil parlar-ne, fins i tot amb gent formada, perquè molt pocs t'entenen, ni tan sols ho intenten”, lamenta. Per això, ha conclòs que el millor és no treure gaire el tema i, en tot cas, quedar de tant en tant amb altres catalans. “Tots ens trobem igual: la sensació d'incomprensió és absoluta, i així ens desfoguem”, explica.

La barcelonina Laia Sobany se'n va anar a treballar a Edimburg fa sis anys i mig, quan encara no hi havia crisi, i tot i que ara voldria tornar no pot perquè no és fàcil trobar feina a Catalunya. “Jo me l'estimo molt, però les coses són com són i potser hauré de tornar quan em jubili, com els britànics que vénen”, lamenta en un cafè de l'Eixample. Al setembre ja va poder votar yes al referèndum escocès, convençuda que “Escòcia se'n podria sortir tota sola”, i ara ha vingut perquè ho vol repetir, si bé en un procés ben diferent. “Tinc sort que el DNI m'ho permet, no sé si en un referèndum legal hauria pogut votar”, dubta, i se sorprèn que d'un temps ençà, quan ve, veu els balcons plens d'estelades, i tothom parla del procés. “Puc entendre que la Constitució no ho admeti, però els temps canvien i a Madrid no han fet res per intentar trobar la manera de deixar-nos votar”, denuncia. “Els britànics no entenen per què es posen tants bastons a les rodes”, compara. I no és l'única diferència que ha detectat. “Aquí la gent es crispa de seguida; allà se'n pot parlar molt i ningú s'enfada, mostren un respecte que ja deu venir del caràcter”, explica, i admet que tret del seu cercle més proper que sí que li pregunta molt, no veu un especial interès pel cas català. “I aquí no hi ha campanya del no, no pots preguntar res a ningú”, lamenta. I es mostra exigent davant d'una eventual independència catalana: “no m'oblido de la corrupció o les retallades, i si s'ha de fer un país nou, això no ho vull.”

L'escriptora de novel·la negra Teresa Solana ahir va aterrar a l'aeroport de Barcelona. Des del setembre passat viu a Oxford. Va poder viure el procés escocès des de molt a prop, i ara podrà fer el mateix amb el català. Al Regne Unit la votació d'avui es viu amb Escòcia al cap. Explica que els anglesos que coneix estan “molt contents” que sortís el no el 18 de setembre, perquè “no volien que marxessin”. És per això que quan es tracta de parlar de Catalunya no prenen gaire partit, però “no entenen que no se'ls deixi votar”. Se sorprenen de la reacció del govern de Madrid i ho comparen amb el que va fer Cameron. I no és l'únic que els sorprèn, també els deixa bocabadats “la gran mobilització de gent”. Abans de les últimes diades la gent no es pensava que Catalunya estigués en “batalla contínua”amb Espanya, per aquest “intent recentralitzador” de Madrid. “És per això que els catalans estem tan emprenyats”, sentencia.

La Susanna Arús viu a Brussel·les, on treballa en un mitjà de comunicació digital, des de fa poc més d'1 any. Ara s'ho ha fet venir bé per venir a votar al seu poble aquest cap de setmana, Bigues i Riells. “Vaig agafar els bitllets abans de la primera il·legalització, però ja m'havia perdut les diades dels últims anys, i ara volia ser aquí fos com fos”, explica. Les noves tecnologies fan que segueixi força al detall l'actualitat política del procés, un tema de conversa recurrent amb els catalans que viuen a Bèlgica, i fins i tot amb els espanyols, “amb qui es pot discutir prou obertament, tot i que solen estar-hi en contra”. La qüestió és que a Brussel·les, però, hi ha gent de tot Europa, i admet que “els estrangers no ho acaben de conèixer”. “Saben que hi ha un sentiment però en coneixen pocs detalls més enllà de les declaracions institucionals”, lamenta.

L'Eduard Salvador viu a Lille, una ciutat del nord de França, a deu minuts de la frontera amb Bèlgica, i aquest cap de setmana es desplaçarà a Catalunya per votar. Agafarà un tren fins a Figueres, i allà l'aniran a buscar en cotxe per arribar a Girona, el seu punt de votació el 9-N. Fa més d'un mes que tenia els bitllets, des d'abans que el president Mas signés el decret de convocatòria original. “Tenia molt clar que volia venir”, en tenia “moltes ganes”, afirmava aquesta setmana, encara des de França. L'Eduard treballa en un institut de Lille ensenyant castellà. Assegura que els francesos amb qui té contacte estan al corrent del que passa a casa nostra. Fins i tot en una classe de primer de batxillerat li van preguntar per què els catalans volíem la independència. Amb els més grans, professors i altre personal de l'institut, també n'ha pogut parlar. Amb ells han tingut més debat, i la tònica gairebé sempre és la mateixa: no veuen el sentit d'independitzar-se en una Europa que cada cop tendeix més a la unió. “Quan els preguntes si com a mínim estan a favor d'un referèndum diuen que sí, però no creuen que s'hagi de votar res i no conceben que es pugui votar que no; assimilen que els que volen votar és perquè volen votar que sí”, constata. Fins i tot alguns entenen Rajoy i pensen que és normal que no vulgui deixar votar els catalans “si són la regió més rica del país”. No es fan cap reflexió, com ara “que això xoca contra la democràcia”. Miren França, un dels estats més centralistes d'Europa, i pensen que això “a ells mai els pot passar”.

En Tomàs de Riba, que viu a Ginebra, fa tres o quatre mesos que té comprat el bitllet d'avió. Algú podria pensar que és una mica exagerat ser tan previsor, però ell ha après la lliçó. Amb la V li va passar al revés: va voler comprar els bitllets més tard i llavors ja valien gairebé 400 euros. Es va quedar sense Diada de l'11 de setembre, però no va deixar que la situació es repetís aquest 9-N: “volia venir fos com fos”, sentencia. Ja ho té tot preparat, butlleta inclosa. Reconeix que tenia por que després ja no fos accessible i la va descarregar just quan va sortir. Explica que només hi ha dos vols divendres a la nit que facin el trajecte Ginebra-Barcelona i tots dos estaven plens. Assegura que hi ha gent que coneix que s'ha quedat sense vol. Pel que fa als suïssos, són “escèptics” amb el cas català i no entenen el perquè de tant de merder. Tot i això, no conceben que no es pugui votar, ho veuen molt “radical”. A Suïssa estan acostumats a fer referèndums gairebé un cop al mes. Però Ginebra és un lloc molt internacional on també hi ha molts espanyols. De Riba assegura que, amb ells, hi tenen “discussions simpàtiques” tot i que no arriben “a cap acord”.

El gironí Xavier Frigoler viu a Alemanya, però aquest cap de setmana el passarà a Catalunya. De fet, ja fa dues setmanes que és aquí. Coincidint amb les vacances de tardor dels col·legis alemanys, amb la família ha decidit venir a passar uns dies a casa. Diumenge aniran a votar i, just després, enfilaran el camí cap a l'aeroport, cap a Alemanya. Dilluns torna a classe. Una “casualitat” perfecta, somriu, tot i que assegura: “hauríem vingut igualment”. A Bremen, on viu, explica que la gent parla poc del procés català. Per la televisió només surten notícies quan hi ha manifestacions, i la gran majoria de la gent “es pensen que és només un tema econòmic”. No saben la reacció del govern espanyol, i “has de buscar per poder saber més” sobre què passa a Catalunya. Frigoler assegura que en parla amb els companys de feina, els intenta explicar una mica el perquè d'aquesta situació. Diu que molts no en tenen “ni idea”, i que quan els ho explica “canvien la seva visió”. Encara s'ha d'internacionalitzar més el procés i fer-ne “més propaganda”, sentencia. De moment, avui anirà a votar i quan demà arribi a la feina podrà continuar la pedagogia entre els seus companys.

El del Carles Capdevila és un cas fins i tot més especial: ell és argentí, on va néixer, i català de cor. Però no és espanyol: no té DNI, ni tan sols passaport. De fet, el seu pare “va estripar la documentació espanyola”, explica, tot i que un dels fills sí que ha tornat a Catalunya. Per tant, ell no podrà votar però ha volgut ser aquí en aquest moment tan especial pel qual es continua sentint com en el seu altre país. “Tinc els bitllets des del juliol: ja m'imaginava la suspensió, però havia de triar entre la Diada i el 9-N, i vaig decidir esperar”, explica. A l'Argentina, presideix el Casal Català de la Plata i va fundar, fa poc més d'un any, l'agència Incat, amb què vol contribuir a difondre a tota l'Amèrica Llatina notícies sobre Catalunya des d'una perspectiva catalana, sense haver de passar filtres a Madrid. Aquests dies serà un privilegiat enviat especial. I, a la tornada, segur que tindrà molt per explicar.