“Un cop que puc votar, ho aprofito”

L'endemà del 9-N hi va tornar a haver cues per participar en la consulta sobiranista. I es va tornar a repetir l'estampa d'una amalgama de gent, de procedències, edats i perfils ben diversos, que volia fer sentir la seva veu. Amb il·lusió i alegria per poder-hi participar, també amb la paciència de fer cua. A estones, ahir al matí l'espera per accedir al Palau Robert de Barcelona, el punt on encara es pot votar a la capital catalana, va arribar a ser de 40 minuts.

Entre els participants, tota mena de casuístiques: gent que no havia pogut votar diumenge perquè era fora de la ciutat o del país o perquè havia treballat tot el dia, d'altres que tenien un DNI amb l'adreça fora de Barcelona però que, en canvi, hi estaven empadronats, o bé estrangers que aprofitaven la seva primera oportunitat per votar. Aquest era precisament el cas d'un noi que va arribar fa set anys del Senegal, que té tota la família aquí, però que encara no ha obtingut la nacionalitat. Amb el permís de residència a punt, aquest xicot, que va preferir no dir el seu nom, es disposava a votar sí i sí: “Un cop que puc votar, ho aprofito; en les eleccions normals no puc fer-ho, ja m'agradaria.” Per què el signe del seu vot? “Jo no tinc res contra Espanya, però visc a Catalunya i vull acompanyar la gent d'aquí, així és com em van educar; si hi ha alguna cosa, jo estaré amb els catalans.”

Uns metres més enllà, hi havia en Seikou Keita, un noi nascut a Guinea Conakry però arribat a Barcelona fa 12 anys que parlava un català amb accent mallorquí perquè d'allà eren les primeres amistats que va fer en arribar al país. Casat amb una catalana i amb un fill de sis mesos, ho tenia ben clar: “Em sento un ciutadà d'aquí com qualsevol altre, hem d'expressar la nostra llibertat.” “Encara que la cua arribés fins a plaça Catalunya, m'esperaria”, recalcava en Seikou, que no havia pogut votar diumenge perquè el dia abans havia perdut la cartera. Amb la seva participació i el seu sí i sí, espera que el govern espanyol s'adoni que “no són ells que han de decidir el nostre futur”.

L'estona d'espera donava lloc a converses entre votants que no es coneixen i que començaven a fer-la petar aleshores, com la Rosa María Pérez i la Nina Yunkers, dues dones carregades de fermesa i sense pèls a la llengua. L'una viu a la Rambla; l'altra, al Raval. Les dues parlen en castellà i cap de les dues sembla que necessiti que li expliquin gaires coses. La Rosa María té 62 anys i va arribar de Burgos a Barcelona l'any 1976. “Sense oblidar-me de les meves arrels, jo a Catalunya sóc molt feliç i, a més, trobo que el govern espanyol ens margina”, comentava la Rosa María. La Nina havia fet un vot “més en contra” del govern espanyol que a favor de res, i argumentava que sentia “fàstic de viure a Espanya” per la falta de democràcia que veia en el govern espanyol. Les dues van votar sí i sí.

Una altra conversa en un altre punt de la cua ajuntava dues generacions diferents que eren partidàries del sí i sí: l'Assumpció Suau, que el 9-N havia fet 73 anys i que ahir havia volat directament de Mallorca per poder votar, i en Francesc Oltra, de 19 anys, que el 9-N era fora de Catalunya. L'Assumpció té pis a Barcelona i a Mallorca, està empadronada a la capital catalana i té el DNI balear. “Per mi, el Principat és el començament, i després crec en uns Països Catalans a Europa”, deia. El Francesc, que havia votat per primera vegada en les eleccions europees, argumentava així els seus motius pel doble sí: “No em sento identificat amb aquest Estat, i després hi ha tota la putejada política que ens estan fotent; no em surt dir-ho d'una altra manera.” Com esperen que es resolgui l'actual atzucac de la situació política catalana? “Serà llarg, però no perdrem pistonada”, sentencia l'Assumpció, mentre que en Francesc somia un referèndum vinculant, “com el d'Escòcia, i tant de bo que guanyi el sí”.

Un altre cas del DNI en una banda i el certificat d'empadronament en una altra (concretament, al País Valencià) era el d'Antoni Lahiguera, que abans-d'ahir va fer de voluntari: “Com a valencià i català, considero que a l'Estat espanyol no ens podem desenvolupar com a poble, volem construir un país nou, de soca-rel.” “Crec en l'autodeterminació dels pobles i en els Països Catalans”, afirma la seva dona, Daniela Baela, que va arribar a Catalunya procedent de la República Democràtica del Congo quan tenia tres mesos.

Amb el DNI d'Albacete, on va viure vuit anys i d'on són els pares, i empadronat a Molins de Rei, en Jordi Barba també esperava a la cua per votar sí i sí. “Quan he viscut a la resta d'Espanya, no m'han deixat sentir-me català, no m'hi he acabat de trobar bé i, a més, el PP tampoc m'agrada”, comentava.

No tot eren vots pel sí i sí, els mobilitzats d'ahir al Palau Robert. Per exemple, en Marc Abdó, de 25 anys, que no havia pogut votar diumenge, es decantava pel sí i no. “Em considero català i també espanyol, m'agradaria ser un estat federal, amb les meves pròpies lleis”, adduïa. D'altres joves hi acudien en grup, com quatre universitaris de 22 anys, que són de la Val d'Aran però estudien i viuen a Barcelona. Aquest cap de setmana no podien pujar a la Val d'Aran i van optar per votar a l'edifici a tocar de la Diagonal.

Quan ja s'acosta l'hora de dinar, la cua al Palau Robert va baixant. Un treballador s'encarregava de fer passar els participants de manera ordenada cap a les meses, al pis de dalt. Al principi del dia disposaven de quatre meses, però la llarga cua de primera hora va fer que s'apressessin a afegir-hi tres meses més i també més voluntaris. Al Palau Robert es podrà participar en la consulta sobiranista fins al 25 de novembre, de nou del matí a cinc de la tarda.

Ahir –i durant dues setmanes més– també es va poder seguir exercint el dret de vot a les delegacions de la Generalitat a les altres tres capitals de demarcació (Girona, Tarragona i Lleida), i també a les delegacions territorials del govern a Tremp, Vic, Manresa i Tortosa. A Girona, per exemple, hi va haver un degoteig continu de gent (ahir s'hi van comptabilitzar 500 vots més). L'estampa es va repetir en la majoria de les ciutats, i les xifres de participació fins al migdia feien ben palès l'afany ciutadà per no perdre's aquesta cita. Per exemple, la delegació del govern a Lleida va rebre 214 votacions, i la de l'Alt Pirineu i Aran, 100, fins al migdia.

Molts dels participants van adaptar la seva logística quotidiana a la consulta per poder introduir el vot a l'urna. Així, la Núria Pericàs –el cas d'una noia de 30 anys recollit per l'ACN– va participar diumenge en la cursa Behobia-Sant Sebastià i va arribar a casa el mateix dia, però més enllà de les vuit del vespre, quan els col·legis ja eren tancats. Per això ahir va aprofitar que tenia un examen a Lleida per acostar-se a la delegació del govern. “He votat perquè considero que és molt important i en tinc moltes ganes”, explicava.

Curiosament, la Behobia-Sant Sebastià va treure més d'un participant a la consulta el mateix diumenge. A les delegacions de Vic i Manresa ahir havien acudit a votar, fins a les dues de la tarda, 228 persones, entre les quals hi havia en Jordi Serra, de Manresa, que hi va votar doblement “satisfet”, tant per haver pogut córrer la cursa i aprofitar les nits d'hotel ja reservades com per haver pogut votar.

La metàfora de la cursa de fons apareix en nombroses ocasions quan es parla del procés sobiranista català. Sense anar més lluny, el diputat de la CUP David Fernàndez deia aquest mateix diumenge que l'elevada participació en la consulta havia estat com una “marató democràtica”. Pel que es va veure ahir, la cursa continua i els atletes no semblen disposats a perdre l'alè.