Els músics del transatlàntic

La imatge de milers de persones fent cua amb la papereta preparada per dipositar-la a l'urna és la gota que podria fer vessar el got de la paciència d'un PP que fa mesos que es troba en estat de xoc per la pèssima incidència que té en les enquestes l'acció de govern de Mariano Rajoy. El temps va passant i el discurs reiteratiu d'una eventual recuperació econòmica no aconsegueix colar-se davant l'atur, tres anys de retallades, l'incompliment del programa, la corrupció i ara també el 9-N. El partit veu com el transatlàntic de la majoria absoluta en ajuntaments, comunitats autònomes i en les dues cambres espanyoles està a punt de topar amb l'iceberg del càstig electoral mentre el president espanyol és incapaç de redreçar el rumb. “Tal com anem, a finals del 2015 només quedaran els músics per tocar la darrera melodia”, ironitzava un dirigent que no dissimulava el seu desconcert per la inacció de Rajoy arran del darrer episodi català. Membres de la formació es declaraven “atònits” després d'haver-se de conformar amb una improvisada i deslluïda compareixença del ministre de Justícia, Rafael Catalá, la nit de la consulta. “Ja que diuen que no es podia evitar el desafiament, l'obligació del president era donar la cara.” Per fer què? La majoria asseguren que per exhibir la mà de ferro que no va tenir per impedir la votació. I és per això que, després de la compareixença de dimecres passat, n'hi ha que s'han acabat de convèncer que el cap de l'executiu no és la solució per tornar a connectar el PP amb el seu electorat.

Subtilment, comencen a aparèixer possibles substituts: Soraya Sáenz de Santamaría, Alberto Núñez Feijóo... Tot és encara molt incipient, però la persistència de Rajoy de no introduir cap canvi ni en el seu executiu ni en el partit que es pugui presentar com un revulsiu contra tots els fronts oberts posa en evidència un desgast que alcaldes i presidents autonòmics –molts dels quals encara no saben ni si repetiran com a candidats perquè el seu líder no té pressa per nomenar-los– temen que pagaran en primera persona. La Moncloa ha intentat suplir les carències del seu discurs implicant la resta d'institucions: Tribunal Constitucional, Consell d'Estat i, darrerament, la Fiscalia General de l'Estat perquè materialitzi al més aviat possible la querella contra Artur Mas i altres membres del govern. Aquesta obcecació per veure la Generalitat al banc dels acusats és un intent de parar el cop davant uns militants i simpatitzants que no es reconeixen en el PP i, en tot cas, té el seu origen en el fet que, després de deixar entreveure que tancarien els ulls davant el model alternatiu del 9-N, finalment van tornar a fer córrer el TC per impugnar-lo i van elevar el que feia unes hores era una reunió per fer el vermut a la categoria de referèndum.

L'objectiu de fons d'aquell canvi de parer era, precisament, frenar la crítica social per les targetes opaques i l'operació Púnica. Però l'estratègia, segons coincideixen molts dirigents de l'oposició, finalment se'ls va girar en contra: “No van poder amagar la corrupció i, a més, els va esclatar el cas Monago. I, a sobre, en dos dies es van haver d'inventar un discurs nou sobre la consulta. La gent del PP no sabia cap on tirar.” N'és una prova el paper que va haver de fer Alícia Sánchez-Camacho després d'haver dit fins a la vigília que el 9-N no hi hauria urnes perquè això és el que s'assegurava des de La Moncloa.

A hores d'ara, de portes enfora, tots i cadascun dels membres de la direcció serveixen d'altaveu de la teoria de la majoria silenciosa. No tenen cap altra voluntat que persuadir-se els uns als altres que Mas ha fet molt soroll per a no res. Durant aquella jornada, però, a La Moncloa i a la direcció hi havia més nervis dels que mai ningú reconeixerà. S'havien refiat que el discurs de la por aconseguiria que el ciutadà girés l'esquena al 9-N i que no es passés d'un milió i escaig, i ja tenien el dispositiu preparat per menystenir les xifres de participació mentre, simultàniament, s'escenificava la persecució per la via penal dels seus promotors. Però la realitat no es va ajustar al seu pla i, pel que sembla, no n'havien previst cap d'alternatiu. Només els queda la carta de forçar el fiscal general de l'Estat perquè presenti com sigui la denúncia.

En successives ocasions, Rajoy ha usat les reivindicacions catalanes per treure'n rèdit electoral, i el paradigma d'aquesta maniobra va ser l'oposició a l'Estatut. Tenen clar que desplegar la bandera espanyola és sinònim d'arreplegar vots a cabassos, encara que el cost sigui ser residuals a Catalunya. Però ara que el PP està al govern, excitar en excés el públic més nacionalista es pot convertir en una arma de doble tall, perquè, tal com assenyalen algunes veus, el president espanyol ha descobert que hi ha algunes línies que no hauria de trepitjar com ara usar la força per retirar les urnes malgrat que hagués jurat i perjurat que no es posarien. És la teoria de la “mesura” i la “proporcionalitat” que molts dels seus no entenen.

Havia d'evitar que el xoc de trens polític es reflectís al carrer, perquè aleshores hauria perdut una batalla internacional que diu que té guanyada als despatxos polítics de la UE, però no a les tribunes de premsa, des d'on se li demana un diàleg que Rajoy no està disposat a estrenar. I, sobretot, havia de filar prim perquè dilluns les borses no castiguessin una acció desmesurada. I, a més a més, havia de fer equilibris per aconseguir que, encara que fos a empentes i rodolons, la nau econòmica catalana continués surant, perquè si s'enfonsés saben que les restes del naufragi arribarien fins a Madrid. Poden anar, com fins ara, fent forats al casc del procés, però Rajoy s'ha adonat que no és tan fàcil donar l'ordre que es disparin els canons.