la crònica

I al final... l'èxtasi

Aquesta està cri­dada a ser una jor­nada històrica. Vist en curt pot­ser és exa­ge­rat. Caldrà espe­rar a la llarga panoràmica que per­met la història per saber si ho és o no. L'ambi­ent que es vivia a la Riera d'Arenys, però, era molt espe­cial. Amics, cone­guts i salu­dats d'arreu ens tro­bem al sor­ral que ver­te­bra el poble. «No m'ho podia per­dre, això és història», comen­ten. És gent arri­bada de tot arreu, des de Girona fins a l'àrea metro­po­li­tana, pas­sant pels Piri­neus. Encu­ri­o­sits, s'atan­sen on es fa la votació. No els per­me­ten entrar, no volen aglo­me­ra­ci­ons on es fan les vota­ci­ons. La gent podria empi­par-se, ha vin­gut de lluny, però no ho fa. L'aire fa olor de tolerància.

La sala de vota­ci­ons és llar­ga­ruda i la paret del dar­rere de les cinc tau­les on es pot votar segons la lle­tra del cognom és un mural de tema mari­ner. Arriba l'Erik, menor d'edat, i pre­gunta al pri­mer que troba on ha de dei­xar «allò», o sigui, la pape­reta; és el seu pri­mer cop. Inex­periència. Ell, però, que és un veterà, fa estona que ha votat. De fet, ha estat el pri­mer a dipo­si­tar el vot. És l'Ernest Vila i està jubi­lat. No ha pas­sat mitja hora des que ho ha fet i la cua per votar ja és més que con­si­de­ra­ble. Són famílies sen­ce­res, que s'espe­ren a la porta del Cen­tre Moral, porta per porta amb la Casa de la Vila, al número 57 de la Riera. A l'Ajun­ta­ment, el Banc de Tei­xits recull dona­ci­ons de sang. Es veu que la gent no és tan gene­rosa quan en lloc d'opinió ha de donar líquid cor­po­ral. La jugada no els ha sor­tit rodona.

Al cos­tat del Cen­tre Moral hi ha la botiga Espar­de­nyes Soler, que fa l'agost en ple setem­bre. Alguns comerços han obert. Avui no és dia de tenir por. Els forns, els vene­dors de dia­ris, els res­tau­rants han fet calaix. Prou per voler que hi hagi un referèndum cada diu­menge. Hi vota­rien a favor. Ha anat tan bé, que ja no hi ha ni una barra de pa al poble, s'han aca­bat els entre­pans i les begu­des se ser­vei­xen calen­tes perquè les neve­res no fan prou gel.

On també la tem­pe­ra­tura ha pujat és al vol­tant de la plaça de l'Església; són prop de dos quarts d'una i s'hi espera els fei­xis­tes. Els anti­fei­xis­tes –red skins, la majo­ria, i algun de lite­ral­ment tatuat fins al cap­da­munt– cri­den con­sig­nes a favor de la inde­pendència i con­tra Espa­nya. Un nen es pas­seja amb una samar­reta on llu­eix un «Fet a Cata­lu­nya» men­tre sona la música de la Dharma a cop de gra­lla. «No volem ser una regió d'Espa­nya, no volem ser un país ocu­pat; volem, volem, volem, volem la inde­pendència. Volem, volem, volem Països Cata­lans.»

Arri­ben, amb un quart d'hora de retard, els de la Falange. Decepció. Ja no és el que era. Amb prou fei­nes han omplert un auto­car i mig. Els rep un soli­tari falan­gista –un–, que la fa petar amb els mos­sos que més que con­te­nir-lo li fan com­pa­nyia. Els que arri­ben no pas­sen de la sei­xan­tena. La majo­ria pen­ti­nen cabells blancs, si és que poden pen­ti­nar alguna cosa. L'escena té tocs de sur­re­a­lisme. La plaça Cata­lu­nya és petita i el lloc on es con­cen­tren és molt fàcil de con­tro­lar. Un dels que sem­bla que manen demana que no es dis­per­sin, cosa que, de fet, és impos­si­ble. Mal comp­tats, hi ha més peri­o­dis­tes que falan­gis­tes.

Un fei­xista, amb les mans embo­ti­des en uns guants negres, s'esvera i arrenca a córrer cap a uns matolls per insul­tar un cen­te­nar d'inde­pen­den­tis­tes que cri­den des de molt lluny con­sig­nes anti­fei­xis­tes. No s'adona que les her­bes pro­te­gei­xen de la vista un Pipi­can, i s'hi deixa les cames con­tra la tanca de fusta. El con­junt de l'escena és de pel·lícula de San­ti­ago Segura. Alguns fat­xes posen, amb un posat seriós, perquè els peri­o­dis­tes els facin fotos. Sem­blen sor­tits del No-do, ves­tits amb l'uni­forme falan­gista i lluint bigo­tets i ulle­res de sol. Les con­sig­nes no són gaire vari­a­des. Diuen que s'ha d'aca­bar l'acte «com cal», i per fer-ho han triat l'himne espa­nyol pre­cons­ti­tu­ci­o­nal, que s'escolta enllau­nat en cas­set. Bé, de sen­tir-se, no se sent gaire, entre els crits dels inde­pen­den­tis­tes dels bal­cons, la cas­se­ro­lada d'un grup de veïns que s'enfron­ten als fat­xes i l'helicòpter poli­cial. Ja s'acaba. Un mosso con­fon un col·lega de pro­fessió que no porta l'acre­di­tació visi­ble amb un com­pany de la secreta. Bona nit i tapat. Ber­langa. Millor Fellini.

De tor­nada a la riera con­ti­nuen les vota­ci­ons. Qui pot dina i qui no s'atipa d'inde­pen­den­tisme. Ja és ben veri­tat, que l'inde­pen­den­tisme uneix. Som tres a taula i una ciu­ta­dana ens demana si pot seure amb nosal­tres. I no és que ens trobi atrac­tius, és que té gana. Ens avança que es farà de Rea­gru­pa­ment. Ha vist en Car­re­tero pas­se­jant-se entre la gent, com ho han fet Puig­cercós, Àngel Colom (i el seu seguici inter­cul­tu­ral) i altres polítics naci­o­nals, locals i alcal­des arri­bats d'arreu.

Són quarts de cinc i plou. Rie­rols per la Riera. És un bon moment per acos­tar-se a sig­nar al lli­bre de fir­mes que s'ha posat a dis­po­sició dels no are­nyencs. De fet, fa estona que els orga­nit­za­dors a banda del lli­bre han lliu­rat folis perquè qui vul­gui fir­mar pugui fer-ho, perquè la cua sem­bla que no s'acaba. Al cos­tat hi ha també una urna que recull dona­ci­ons econòmiques. Déu n'hi do, les con­tri­bu­ci­ons que s'han anat fent.

La pluja enceta la tarda. Hi ha treva, però. Torna la festa. Tim­bals, gra­lles i dia­bles. Gegants. Arenys de Munt xala. Men­tre uns fan gat­zara, uns altres con­ti­nuen fent pujar l'índex de par­ti­ci­pació. Una dona de noranta anys –no és pas l'única– surt de la sala de vota­ci­ons. La rep un fort i càlid aplau­di­ment. La dona plora. Això és història. Una que han con­tribuït a fer els milers de per­so­nes que avui han estat pre­sents a Arenys de Munt pro­ce­dents d'arreu del país i de més enllà dels Piri­neus, com expli­carà l'alcalde Móra. Els que por­ta­ven este­la­des, els que ana­ven tocats amb bar­re­tina, els que cri­da­ven «no volem sentència, volem la inde­pendència» i els cen­te­nars que can­ta­ven Els Sega­dors men­tre espe­ra­ven a la Riera el recompte de vots.

Ni els crits de «Terra Lliure», ni els crits dels fei­xis­tes, ni les pedres dels incon­tro­lats con­tra els vidres de l'auto­car dels de l Falange, res d'això no va poder enter­bo­lir una jor­nada que va estar mar­cada per la con­vivència i el paci­fisme, per la volun­tat lliure d'un poble d'expres­sar-se a ritme del ball de gegants. I al final... l'èxtasi, aca­bat el recompte de vots. Arenys de Munt va demos­trar que el país ha fet el pri­mer pas. Sem­pre és el més difícil...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.