I natros, què?

Amb el referèndum d'Arenys de Munt, de què aquests dies tothom ha parlat, la cosa ja va llançada. Altres municipis, com fa l'efecte, s'han apuntat a la mateixa idea i, sense necessitat d'eleccions locals com Déu mana (que així va arribar la República de 1931), potser tindrem abans la III República que la desitjada, sembla, independència. Dic «sembla», perquè el percentatge dels qui ho desitgen –no sé en quina intensitat, conviccions i arguments- és encara escàs, sobre el 20%. I perquè no s'ha d'oblidar que no només la dreta de sempre, sinó també els republicans d'esquerres (que ara serien, amb tots els matisos, els socialistes), ha preferit Espanya «antes roja que rota». De moment, i de fa molts anys, com se sap, ni una cosa ni l'altra, amb la qual cosa tots contents, els qui manen, naturalment.

La idea de llançar referèndums locals com a mostra indicativa de la temperatura popular reflecteix, com ja és ben evident, la fatiga crònica de la part catalana més activa (minoritària encara) amb relació a l'unitarisme espanyol més accentuat, que és el de les grans institucions de l'Estat, de les quals formen part, com a apèndixs substancials, els dos partits estatals que es reparteixen el pastís electoral i, amb ell, molts d'altres. Vull dir que, en tota aquesta qüestió, hi ha el conflicte, etern, generalment acceptat, però potser massa genèricament analitzat, entre Catalunya i Espanya, però que també hi pot haver dintre de Catalunya, en funció del seu centre inflat i de les seves extremitats territorials anèmiques, visions polítiques (fruit d'experiències històriques) que no concordin amb aquesta eufòria generalista per la independència. I és que, com dic, a la proclama generalista d'independència (que té prou raons per ser justificada davant de l'assimilisme ofensiu espanyol), potser per ser més concreta, efectiva i creïble li falten dues perspectives: la internacional i la local, en el sentit de tenir en compte, per part del poder català (concentrat, com se sap, a la pròpia capital), que a les extremitats del propi territori (allí on no arriben sovint els beneficis del «desenvolupament» i sí, en canvi, molts dels seus inconvenients) hi poden sorgir, igualment, desitjos d'independència envers el centre històric majoritari propi (Barcelona), que al seu torn –si es confirma– la desitjaria del centre central, si és que es pot dir així.

Des de les extremitats geogràfiques ho tenen ben clar i sense tants refilaments: «Endavant amb tots els referèndums que calguin per fer una política més participativa, però què passa amb els catalans que fem consultes contra els interessos del govern de Catalunya (sigui aquest o un altre), que són també els del capital privat especulatiu, tots els quals van contra els interessos d'un poble –Horta de Sant Joan (Terra Alta)– que el març del 2008 va votar en un 80% contra un parc eòlic al seu terme municipal?»

Aviam qui contesta aquest sil·logisme elemental, però rotund, que formula públicament un regidor independent d'aquest municipi, Jesús Carbó Izquierdo, amb la indignació encara supurant després de veure els focs forestals i les víctimes del juliol passat. No s'acaba aquí la requisitòria: «Només es pot decidir o consultar quan és contra Espanya? Si un poble fa una consulta per la seva autodeterminació enfront de Catalunya, rebrà el mateix suport? No tenim el mateix dret d'expressió? On són la trentena de juristes, famosos i polítics defensant el nostre dret?» No em diran que això no sigui digne de Ciceró o Demòstenes. I és que als pobles, a més de vaques, vedells i pataques, també saben pensar. Sovint molt millor que entre fums de cotxes.