Enlluernats per Varufakis

En la nostra Europa, en què no portar corbata és ser radical, qui s'endú tots els flaixos, està de moda i ven és el nou ministre de Finances grec, Ianis Varufakis, un producte mediàtic expedit pel govern d'Alexis Tsipras. Amb el seu look modern, el seu no a la troica i la seva gira per les capitals europees ha aconseguit captivar la concurrència. Però, en realitat, qui “al final acabarà fent les negociacions de fons” és el vicepresident econòmic, Iannis Dragasakis, segons el director d'Open Society Initiative for Europe, Jordi Vaquer, convidat ahir pel Cidob –per cert, el think tank de l'Estat espanyol més ben valorat per experts internacionals– per reflexionar sobre les conseqüències de l'accés al poder de l'esquerra radical grega. A la sala de màquines, doncs, trobem “un economista molt bregat i amb experiència política al darrere”. De fet, Dragasakis és pràcticament l'únic membre de l'executiu amb una mica d'experiència governamental: des del novembre de 1989 fins a l'abril de 1990 va ser viceministre d'Economia en el govern d'unitat nacional de Xenofon Zolotas.

Després de la dictadura, Dragasakis va militar un temps al Partit Comunista grec (KKE), que avui preconitza l'eurofòbia, o com a mínim, l'euroescepticisme a Grècia. Justament, Vaquer va subratllar que qui estava a favor que Grècia sortís de la Unió Europea i de l'euro eren els comunistes del KKE, no pas la Syriza de Tsipras: “Els euroescèptics [l'UKIP britànic, l'M5E italià, el Front National francès...] s'han apuntat la victòria de Syriza com a seva. És no haver entès res.” En el seu primer discurs després de la victòria, el primer ministre “només va fer que parlar d'Europa”, recorda l'analista.

“Volem corregir el marc de la Unió Europea, no destruir-lo”, va transmetre personalment Tsipras a Jean-Claude Juncker, el president d'un dels pilars de la troica, la Comissió Europea.

Però per corregir aquest marc Tsipras necessitarà aliats, i no sembla que ni Matteo Renzi ni François Hollande s'hi vulguin implicar a fons. Itàlia i França “són les dues economies amb les pitjors perspectives de la zona euro, anèmiques, i necessiten desesperadament un canvi, però alhora no volen que les posin al sac dels països problemàtics” com Grècia, considera Vaquer.

I buscar aliats a l'est? Dins de la mateixa Syriza hi ha gent a qui un acostament a Vladímir Putin posa els pèls de punta. Flirtejar amb Moscou “és un joc al qual els grecs sempre han jugat”, explica, tranquil·litzador, l'expert. Trencar la unanimitat en la política comunitària cap a Rússia per Ucraïna esdevé, doncs, una altra carta de la negociació amb Brussel·les pel deute.

I mentre ens entretenim comentant com Varufakis porta la camisa per fora, un partit neonazi, Alba Daurada, continua present en els cossos i forces de seguretat de l'Estat grec.