La tómbola de Vetusta

Com si acollís una reacreació de Vetusta, aquella “heroica ciutat” imaginada per Clarín que “dormia la migdiada” i feia “la digestió del cocido”, aquella ciutat fictícia metàfora de l'Espanya de la Restauració on els liberals es confonien amb els conservadors i a la inversa mentre subsistia tot el vell i el nou no emergia del tot, el Congrés dels Diputats va acollir ahir l'última sessió del vell duel bipartidista que amenitzava les sobretaules de la democràcia i que ara viu en perill d'extinció. Si bé a la Vetusta imaginada per Clarín hi havia un casino, en una casa “ennegrida pels ultratges de la humitat”, a la seva Vetusta contemporània Mariano Rajoy hi va inaugurar ahir una tómbola que promet premis continguts, però no màgia, perquè el seu director és l'antic registrador de la propietat de Santa Pola i actual inquilí de La Moncloa.

Quan a les dotze del migdia es va enfilar a la tribuna del Congrés per inaugurar l'últim Debate del Estado de la Nación del mandat, l'obsessió primera de Rajoy va ser recordar que allà on ell ara –i en any electoral– es pot permetre inaugurar la tómbola dels premis socials hi havia ara fa tres anys un solar inhabitable heretat de José Luis Rodríguez Zapatero. Amb la mirada atenta de la seva esposa Elvira Rodríguez, que l'observava des de la tribuna principal dels convidats, Rajoy va presumir que els premis socials són possibles ara però que la rifa es pot acabar en funció del vot, per culpa de “ventoleres ideològiques, o simplement ventoleres”.

Com si assumís que en la fira electoral del 2015 hi ha reclams més seductors que el seu, Rajoy admetia que els premis de la tómbola popular no són els més cridaners, però ell ho vol així. “Jo també podria dir als espanyols, com fan altres, que el salari mínim es duplica aquesta tarda, que les pensions augmentaran un 10% demà al matí, que tothom tindrà un habitatge subvencionat demà passat, que cada recent nascut rebrà mil euros... I així fins que em cansi. Diuen, amb raó, que parlar és gratis”, va aventurar. “Si, a més de prometre-ho, pretengués complir la meva paraula, trigaríem sis mesos, potser menys, a retornar a la ruïna més descarnada”, alertava apel·lant a un vot conservador. L'afany d'emular els mags que diu combatre va anar tan enllà que en el discurs escrit de 36 pàgines que duia per llegir hi portava que les pensions podien augmentar “un 5%” i ell ho va exagerar fins al “10%”, com si la xifra triada el dia abans a la nit li semblés ja en directe encara poc populista. “Que no es busquin remeis màgics, ni es presti atenció a aquells que els volen vendre”, reblava. “No necessitem voluntarisme màgic, sinó llocs de treball”, insistia.

Recitades de viva veu les 36 pàgines de discurs, que es van dividir en quaranta-cinc minuts per a l'economia, tres minuts per a la corrupció, tres per a Catalunya, tres a Ucraïna i tres al gihadisme. El temps restant el va dedicar a enunciar els premis de la tómbola popular: 1 milió de llocs de treball (500.000 el 2014 i 500.000 més el 2015), creixement del PIB al 2,4% el 2015 (quatre dècimes més del previst), tarifa reduïda per als nous contractes indefinits, xecs familiars de 1.200 euros per a les famílies monoparentals amb dos fills, segona oportunitat per a famílies ofegades pel deute... I el més rodó que hauria de conduir tothom a comprar les paperetes del PP: la promesa de 3 milions de llocs de treball en el futur si a finals del 2015 a les eleccions espanyoles li renoven la llicència.

Si al casino de Vetusta regnava Álvaro Mesía, esbelt personatge que emula les arts de don Joan, al Congrés el primer a replicar la tómbola de Rajoy va ser Pedro Sánchez, el debutant secretari general del PSOE que s'examinava el dia com un examen doble en què el segon examinador eren els seus que li fan trontollar la barraca. Sánchez va arrencar negant la major segons la qual Espanya no havia sigut rescatada i ho va fer mostrant en públic a Rajoy una vella portada del Financial Times. “Rescue, en anglès, vol dir rescat, senyor Rajoy”, va fer mofa el líder del PSOE amb el monolingüisme actiu del president espanyol.

Ferit en la seva incompetència anglòfona, Rajoy va protagonitzar un atac ferotge a la jugular del debutant. “No ha donat la talla ni de lluny. Però m'ha generat dubtes: ara no sé si li preocupa més Pablo Iglesias o Susana Díaz”, li va etzibar iniciant una escalada de duresa verbal. L'acarnissament de Rajoy amb Andalusia i el cas dels ERO va ser tan agut que el diputat del PSOE Manuel Pezzi, malagueny, va obrir el seu maletí de cuir i va gosar desplegar una bandera andalusa, en ple debat, inaugurant una disbauxa general.

Sabedor que els mentiders de Madrid endevinen la mà de Felipe González i Pérez Rubalcaba en el discurs de Sánchez, Rajoy oferia ahir els seus serveis. “Fins i tot jo li podia haver construït un millor discurs criticant-me a mi mateix”, va ironitzar. “Jo també estic molt preocupat, però pel lloc on ha portat el PSOE. I jo li puc dir això perquè jo no porto la meva rèplica escrita i l'he escrit jo”, va fer mofa tot cuinant l'etzibada final. “Jo me'l prenc a vostè bastant més seriosament que alguns dels seus i el meu treball em costa. No torni aquí a dir res. Ha sigut vostè patètic”, el va acomiadar amb un menyspreu que no havia emprat mai amb Rubalcaba ni Zapatero.

Amb les brases de la destrossa verbal del bipartidisme encara no apagades, el torn era per al líder de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, que el va voler conscienciar sobre els mals de l'IVA al 21% aplanant la denúncia amb un acudit en què es mofava de si mateix per poder estovar l'interlocutor: “Permeti'm que li posi un exemple d'un gremi que jo no visito molt: la perruqueria”. Duran, però, va propiciar una anècdota que semblava avivar la befa de Sánchez. “M'ha passat ara un paper en Sánchez...”, va dir mentre Rajoy li feia veure amb la mirada incrèdula si estava tan desesperat com per recórrer a les idees del líder del PSOE. “No, no, m'ha passat un paper Sánchez Llibre, no l'altre Sánchez, aquest és el bo!”, va etzibar causant la rialla general als escons del PP. “El paper, el paper, vull dir que el paper és el bo! No em siguin tan malpensats!”, va corregir quan l'acudit ja causava estralls.

A l'antiga Vetusta de Clarín no hi havia televisió i el savi oficial podia ser una paròdia de personatge com Saturnino Bermúdez, que confonia el barroc i el plateresc però ningú se n'adonava perquè tots eren encara menys llegits que ell. En la Vetusta contemporània, els nous protagonistes emanen de les tertúlies i no tenen escó però ja truquen a la porta del Congrés, mentre els vells ja sospiten que les enquestes ara no tenen res de paròdia.