Escoltar i comprendre

Salvador Rodó, que es declara nét de la guerra –va néixer l'any 1958–, va tancar el torn dels testimonis dient: “Estem fent història viva i història social, que és la que dóna les pautes del que ha passat.” Quan falten pocs mesos perquè es compleixin els vuitanta anys de l'inici de la Guerra Civil, a Monistrol de Montserrat, en un format inèdit i per primer cop al Principat, s'ha celebrat una audiència memorial en què els protagonistes vius i els familiars directes, fills o néts, dels dos bàndols implicats en l'enfrontament fratricida, han compartit escenari per exposar, públicament, el seu testimoni personal i familiar sobre la guerra i la postguerra, en un dels indrets més castigats de Catalunya. L'aixecament militar del 18 de juliol va tenir un fort impacte en aquest poble, on fins al febrer del 1937 hi va haver 22 assassinats. Monistrol va ser bombardejat, es va destruir el pont sobre el Llobregat, es va patir gana i va ser saquejat per unes tropes franquistes que, un cop assolida la victòria, van iniciar un centenar de causes militars, la qual cosa va comportar que molts monistrolencs fossin empresonats i vuit fossin condemnats a mort i executats al barceloní Camp de la Bota.

La iniciativa, impulsada per Mireia Vives, advocada que s'està especialitzant en la gestió de conflictes, i emparada per dues institucions públiques, el Memorial Democràtic de la Generalitat i l'Ajuntament de Monistrol, va ajudar a recuperar les memòries personals i a trencar el silenci imposat per massa anys de desconfiança, i va convertir la trobada del 6 de maig en un exercici de catarsi col·lectiva que, com va dir l'historiador manresà Quim Aloy, especialitzat en la recuperació de la memòria històrica, “ha ajudat a posar noms i cognoms a uns fets que normalment es presenten com impersonals”. “Però aquí hem pogut copsar, i en primera persona, el vostre dolor, la vostra solitud. Hem fet un camí imprescindible per assolir l'esclariment d'una veritat que ens ha de portar a la reparació moral i simbòlica”, va afegir.

Quim Aloy, que ha treballat per recuperar figures com Josep Amat Piniella i ha fet estudis crítics sobre els papers de Salamanca, posava l'epíleg a la tarda, que tancava un llarg procés de mediació concretat amb la presència d'homes i dones que, ja fos en primera persona o per implicacions familiars, van patir la tragèdia en diversos graus. Si Josep Duran, republicà nascut el 1920, que havia perdut el seu oncle Francesc Uson en el desembarcament del capità Bayo a Portocristo, a Mallorca, va puntualitzar que “cada família es dol del que li va passar particularment” i va recordar que la “vida continua amb l'aprenentatge d'honor, honestedat, respecte i també coratge, que ens ajudarà a afrontar una vida curulla de comprensió i amor”, Pere Llumà no es va estar de dir que el dia de Santa Rosa (23 d'agost) del 1936 dos membres del comitè es van endur el seu avi Pere i el seu oncle Carles i els van assassinar a la carretera de Collbató, un punt tràgic on, entre d'altres, van morir l'avi i un oncle de Jaume Puig, i l'avi de Maria Gorri, que va deixar dona i tres fills.

En l'audiència del memorial no hi va haver retrets, però sí que es van explicar històries, com la de Rosa Pérez, que no va poder assistir a l'acte, però va deixar un escrit per a la memòria, en què relatava la complicada vida del seu marit, Francesc, que va ser soldat voluntari per la República i va haver de viure deu anys de camps de concentració i batallons de treballadors; la d'en Medir, amb una història familiar semblant, a la qual s'havia d'afegir l'exili i el saqueig de la casa de l'avi pels nacionals, i la de Ramon Clotet, fill de la Calsina, una masia perduda al mig de la muntanya, que va anar a escola entre el mes de gener i el 16 de juliol del 1936 i es va trobar que l'esclat de la guerra el va portar a refugiar-se a la cova del Piteu. Una història tràgica com la de Miquel Sancristoful, fill de l'Ateneu del carrer Manresa, que va veure com els comitès van matar un germà de la seva mare, el tiet Adolf, i en entrar els nacionals van desnonar la seva família del negoci i la casa que tenien legalment. Joan Avilés recordava que, amb només tres anys, s'arrapava a la mare i s'amagava a sota la taula de la cuina per protegir-se dels bombardejos nazis i italians. Són històries que semblen llunyanes, però que per boca dels seus protagonistes mantenen tota la duresa de l'instant. Com va assegurar Jordi Palou, director del Memorial Democràtic: “Catalunya sencera hauria d'escoltar un acte com aquest. Avui encara s'ha parlat de por, però també s'ha demostrat que podem comprendre i exposar fets dolorosos sense odi ni ressentiment.”