“Qui pacte amb el PP s'autocondemnarà”

No són les més com­pli­ca­des, sinó les més ober­tes: com a mínim al País Valencià, per pri­mera vegada des de la Tran­sició no està pre­de­ter­mi­nat el resul­tat, ni aquest serà una majo­ria abso­luta de ningú. Per a nosal­tres, per a Acció Cul­tu­ral i per a tots els valen­ci­ans que cre­iem en la llen­gua, la cul­tura i el país, la “com­pli­cació” era pre­ci­sa­ment el que hi havia fins ara: el sis­tema del bipar­ti­disme espa­nyol que ens con­dem­nava a una suc­cessió de majo­ries abso­lu­tes de par­tits poc sen­si­bles amb la rea­li­tat lingüística i cul­tu­ral valen­ci­ana, i dic poc sen­si­bles per ser edu­cat, perquè això és un eufe­misme.

Trenta anys després, el meca­nisme del mal menor ja no fun­ci­ona, ni tam­poc el del xan­tatge bla­ver i anti­ca­ta­la­nista. La majo­ria de valen­ci­ans han tren­cat amb l'esquema de la Tran­sició, i volen votar en posi­tiu i a favor, entre altres coses, d'un millor trac­ta­ment per a la nos­tra llen­gua i per a la nos­tra cul­tura i d'una millor relació entre valen­ci­ans i cata­lans, perquè sabem que tenim els matei­xos interes­sos en infra­es­truc­tu­res, en finançament i en molts altres àmbits.

Hi ha algu­nes coses que pense que podem afir­mar. La pri­mera, que el PP perdrà la majo­ria abso­luta, i que no serà subs­tituïda per una majo­ria abso­luta del PSOE. La fi del bipar­ti­disme és un fet, i és un fet posi­tiu, perquè les majo­ries abso­lu­tes s'han traduït en acti­tuds auto­ritàries que han conduït a la impo­sició sense diàleg, al sec­ta­risme, al segui­disme submís de qui sap que si no obe­eix no ix en la foto, a la cen­sura i a la cor­rupció.

Crec que el PP no podrà gover­nar, pri­mer perquè dubte que puga sumar majo­ria abso­luta amb Ciu­ta­dans, i, segon, perquè fins i tot en aquest cas ni tan sols C's no hi voldrà pac­tar, perquè seria un pacte mor­tal: qui pacte amb el PP s'auto­con­demna, els ciu­ta­dans no ho per­me­trien, ni tan sols molts dels seus antics votants. Però fins i tot el pit­jor dels esce­na­ris pos­si­bles, que PP i Ciu­ta­dans sumen majo­ria abso­luta i, a més de sumar, pac­ten i gover­nen junts, impli­carà també can­vis, perquè el pacte sem­pre obliga a mode­rar posi­ci­ons, i obri esclet­xes i ofe­reix opor­tu­ni­tats a la resta. A més del fet que seria ben diver­tit veure que el PP explica que pacta amb un par­tit que té la seu cen­tral a Cata­lu­nya.

El PP ha sigut per­ju­di­cial per a la gran majo­ria dels valen­ci­ans, fins i tot per a molts dels seus votants, objec­ti­va­ment, perquè la seua política ha empo­brit el País Valencià, ens ha fet més depen­dents de Madrid en tots els àmbits, i ha afo­nat la nos­tra auto­es­tima com a poble. Però durant anys han expli­cat una il·lusió que molta gent ha vol­gut creure: que es podia créixer sense eco­no­mia pro­duc­tiva, que es podia ser fort sense cai­xes ni bancs pro­pis ni un finançament just, que només es trac­tava de con­fiar en ells, així de fàcil. I la bam­bo­lla urbanística i del crèdit va ali­men­tar eixa il·lusió. I el PP ha sigu par­ti­cu­lar­ment per­ju­di­cial en un àmbit.

El de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes al País Valencià, perquè ha impul­sat una bate­ria contínua d'ini­ci­a­ti­ves afa­vo­ri­do­res de la cas­te­lla­nit­zació en tots els àmbits, des dels mit­jans de comu­ni­cació fins a l'ense­nya­ment, i des de la justícia fins a l'admi­nis­tració. Però, alhora, hi ha hagut i hi ha una vita­li­tat molt pro­funda de la nos­tra llen­gua i cul­tura, que n'ha permés el rejo­ve­ni­ment i la con­nexió amb les gene­ra­ci­ons més joves, gràcies a l'acti­visme i la música, i també el seu pres­tigi, per con­tra­po­sició a l'irra­ci­o­na­lisme que prac­tica la dreta espa­nyola. A més, la mort gene­ra­ci­o­nal del bla­ve­risme ha permés una crei­xent assumpció dels ele­ments que ens rela­ci­o­nen, valen­ci­ans i cata­lans, com a fets i fins i tot com a fets posi­tius. A tot això cal afe­gir el gran nom­bre d'escrip­tors i la qua­li­tat de l'obra publi­cada, el paper de les uni­ver­si­tats i també de la cul­tura popu­lar, el paper repre­sen­tat durant anys per TV3 i Cata­lu­nya Ràdio, i també, mal­grat tot, per RTVV… Per tant, hi ha un poten­cial molt impor­tant, que pot mul­ti­pli­car-se si des­a­pa­reix el dic de con­tenció de la per­se­cució.

Nosal­tres con­fiem en tots perquè en prin­cipi cal con­fiar-hi, però també diem que ens fixa­rem en les seues obres, les que puguen fer quan siguen al govern, i també les que fan i han fet com a opo­sició, com per exem­ple si fan ser­vir o no la llen­gua del país de forma habi­tual. Perquè no és creïble qui no actua en coherència amb el que afirma. I sol coin­ci­dir que les for­ces més com­pro­me­ses amb la llen­gua i la cul­tura del país són les que tenen més poten­cial de canvi també res­pecte a la resta d'àmbits.

No, no podem tam­poc fer dei­xa­ment de les nos­tres res­pon­sa­bi­li­tats: si hi ha un nou govern, aquest neces­si­tarà un coixí social que, des de la com­pli­ci­tat, però també des de l'exigència, l'ajude a fer rea­li­tat aquest canvi, perquè 30 anys de bipar­ti­disme espa­nyol aca­ben impo­sant l'hege­mo­nia social no cons­ci­ent però ope­rant d'una cul­tura, d'unes idees, que hem de can­viar perquè real­ment hi haja un canvi no super­fi­cial.

En tot cas, pen­sem que cal­dria fer qua­tre pas­sos. El pri­mer, un nou govern hau­ria de fer una audi­to­ria com­pleta de la des­pesa de la Gene­ra­li­tat els dar­rers vint anys. El segon pas és pren­dre deci­si­ons d'estalvi, i també d'incre­ment de la recap­tació. El ter­cer hau­ria de ser pren­dre deci­si­ons que no tenen cost econòmic però sí molt d'impacte, tant en l'àmbit social, com en el cul­tu­ral i lingüístic: per exem­ple, que la llen­gua habi­tual del pre­si­dent o pre­si­denta i dels con­se­llers i con­se­lle­res siga la llen­gua del país. I quart, s'hau­rien de crear com­pli­ci­tats amb la soci­e­tat per a impul­sar una demanda popu­lar d'un finançament just per al País Valencià. I en això Acció Cul­tu­ral pot aju­dar i fer un paper de dina­mit­zació social molt impor­tant. El que de cap de les mane­res no s'ha de fer és uti­lit­zar la situ­ació de fallida finan­cera de fet per a no pren­dre deci­si­ons o per a no actuar.

El PP és agres­siu i vio­lent per defi­nició, almenys aquesta és la nos­tra experiència. Però no tenim por del que puga fer el PP, ja hi estem acos­tu­mats i no n'espe­rem res més, sinó del que puguen fer (o dei­xar de fer) els mem­bres de la pos­si­ble nova majo­ria. Cal molta intel·ligència, molta ambició, i una sàvia com­bi­nació de prudència i gosa­dia. I sobre­tot cal tin­dre molt clars els objec­tius i la neces­si­tat d'ali­an­ces, i no tin­dre por del xan­tatge. S'ha d'estar al cos­tat de la majo­ria social, i no dece­bre-la.

La soci­e­tat valen­ci­ana ha madu­rat molt. Una raó és l'experiència del govern del PP: vint anys de pro­me­ses que viuríem al país de xauxa s'han aca­bat tra­duint en una fallida econòmica, social, cul­tu­ral i ètica sense pre­ce­dents. És el fracàs més abso­lut d'un pro­jecte que ara evi­den­cia com n'era de fals. Cada vegada més sec­tors soci­als en pre­nen consciència. I una altra raó és el relleu gene­ra­ci­o­nal: amb els joves ja no fun­ci­ona el dis­curs de la por perquè no tenen res a per­dre. Tam­poc no hi fun­ci­ona el man­te­ni­ment de posi­ci­ons anti­ci­entífiques, perquè estan for­mats. Ni el fan­tasma del cata­la­nisme, perquè saben que tenim mol­tes coses en comú amb Cata­lu­nya i perquè és millor el diàleg i el tre­ball con­junt que no l'enfron­ta­ment arti­fi­cial i estèril. El PP encara no ho ha entés, i per això no és només que perd la mei­tat del seu vot abso­lut, sinó que pràcti­ca­ment no té votants entre els menors de 35 anys i en els àmbits amb més qua­li­fi­cació.

Hui tenim un País Valencià dis­cri­mi­nat econòmica­ment i cul­tu­ral­ment per l'Estat espa­nyol, al qual paguem molt més del que ens torna en ser­veis, infra­es­truc­tu­res i finançament, men­tre que, a sobre, nega la uni­tat de la llen­gua i difi­culta cons­tant­ment l'ús del català en tots els àmbits. Volem aju­dar a cons­truir un País Valencià que reba un finançament just que per­meta garan­tir el benes­tar dels ciu­ta­dans, i que veja res­pec­tada la seua llen­gua i la seua cul­tura, i el seu dret a l'auto­go­vern i a deci­dir per ell mateix. No som menors d'edat que neces­si­tem ser tute­lats. I això les noves gene­ra­ci­ons ho veuen cada vegada més clara­ment.

El catàleg de mesu­res que són necessàries és molt clar. Cal donar plena cober­tura legal a la uni­tat de la llen­gua i a la doble deno­mi­nació de català i valencià, per posar fi també jurídica­ment a un con­flicte arti­fi­cial que ja està tocat de mort soci­al­ment. Cal apro­var un pla inte­gral i trans­ver­sal de política lingüística que impli­que tots els àmbits i que par­tisca del prin­cipi de la igual­tat lingüística, en la línia del nos­tre docu­ment. Cal recu­pe­rar un ser­vei de ràdio i tele­visió valen­ci­a­nes i la recepció dels canals públics en català de Cata­lu­nya i de les Illes. I calen acords de col·labo­ració activa entre els ter­ri­to­ris de tot l'àmbit lingüístic per a impul­sar un mer­cat cul­tu­ral i audi­o­vi­sual efec­tiu. I, final­ment, cal molta com­pli­ci­tat amb l'asso­ci­a­ci­o­nisme cívic i cul­tu­ral que repre­sen­tem, perquè tot no es pot fer des de les ins­ti­tu­ci­ons i els des­pat­xos: cal també esti­mu­lar les ener­gies, les res­pon­sa­bi­li­tats i els com­pro­mi­sos soci­als de manera activa.