És pagès. I en presumeix. De fet, va entrar en política des del sindicalisme agrari. Quan encara no havia fet els trenta anys, va ser escollit alcalde de Fondarella, càrrec que va revalidar el 24 de maig, amb prop del 93% dels vots. Ha estat president del Consell Comarcal del Pla d'Urgell i, des del 2011, és al capdavant de la Diputació de Lleida, entitat que ha posat al servei de la Generalitat “mentre l'Estat l'escanyi fiscalment”. És un sobiranista convençut que milita a CDC des del 1991 i es mostra molt il·lusionat amb el moment històric que li ha tocat viure. Potser perquè porta a l'ADN la tenacitat dels pagesos de la plana d'Urgell que van lluitar durant segles fins a aconseguir convertir un desert en el rebost de Catalunya, amb l'èpica construcció del canal d'Urgell.
En el mandat anterior es van aconseguir aprovar per unanimitat els quatre pressupostos. Hem d'intuir que, tot i no haver revalidat la majoria absoluta i tenint en compte que la Diputació és encara més plural amb l'entrada de Ciutadans i la CUP, hi haurà consens?
L'actitud del president serà exactament la mateixa. Sempre s'ha de buscar el consens. M'ho imposo com una obligació, perquè no hem d'oblidar que la Diputació la formem, majoritàriament, alcaldes, i alguns regidors. És a dir, que aquí hi ha representada la voluntat del territori. Tots som càrrecs electes i, per tant, aquesta pluralitat em mereix tot el respecte. És per això que em sento molt satisfet d'haver aconseguit aprovar els pressupostos de la Diputació per unanimitat. I no només un any, sinó els quatre anys del mandat anterior. Els pressupostos són la columna vertebral de qualsevol institució. Al cap i a la fi, ensenyen quines són les polítiques que durà a terme l'equip de govern. Jo seguiré en la mateixa línia, oferint diàleg a tots els grups. Com a president, em toca fer-ho, però la responsabilitat –i el mèrit, quan s'aconsegueix el consens– no només és meva o del meu equip, sinó de tots els diputats i diputades, que són capaços de posar-se d'acord. La clau és saber escoltar i no prendre cap decisió sense haver donat la paraula al territori. Per això fem reunions periòdiques amb alcaldes de capitals de comarca i presidents de consells, perquè ells coneixen de primera mà els problemes i les necessitats de la gent que representen. Les polítiques sempre s'han de fer de baix cap a dalt. Des dels municipis.
És en aquesta clau de política municipal més propera, menys pendent de les sigles, que hem d'entendre que fos investit president amb els vots de CiU, ERC i del PSC?
És el segon mandat i, per tant, saben com som i com entenem la institució. El seu vot favorable per a mi és una porta oberta al consens. A treballar el diàleg. Som les tres grans forces polítiques del territori i representem la centralitat. Hem d'aconseguir el consens sempre que sigui possible.
És alcalde de Fondarella, un dels molts municipis de la demarcació de menys de 1.000 habitants. Com afecta en un territori amb tants pobles petits la llei per a la racionalització i sostenibilitat de l'administració local imposada des de Madrid?
Aquesta llei és un clar atemptat contra el principi d'autonomia local, perquè no permet que els ajuntaments, després de 35 anys de democràcia, assumeixin la seva majoria d'edat. Les administracions locals no generen ni deutes ni dèficits. I tenen electes de primer nivell que són la veu dels ciutadans, perquè l'alcalde i els regidors són escollits directament. Així que la LRSAL només es pot entendre com una recentralització clara i dura de tota la gestió en l'àmbit local. Tornem enrere més de 200 anys, quan es van crear les diputacions. Es van constituir amb la definició literal de “los organismos de control y vigilancia del territorio”. Sembla que alguns continuen volent que això sigui així. I la nostra actitud està als antípodes d'aquests plantejaments. Estem totalment en contra que es vulgui tutelar des de qualsevol àmbit l'autonomia municipal. Nosaltres entenem la Diputació com l'ens que ha de facilitar que aquesta realitat territorial, aquest principi d'autonomia local, aquesta capacitat de gestionar allò públic des del municipi, es pugui fer adequadament. Estem al servei dels municipis, en cap cas per controlar els municipis.
En una demarcació on es passa dels 140.000 habitants de la capital als 16.000 de Balaguer i la Seu d'Urgell, la Diputació és necessària?
Les diputacions de vegades es qüestionen, però en l'àmbit rural entenc que són necessàries. A les comarques de Lleida, en números rodons, dels 450.000 habitants que viuen en aquest territori, 140.000 viuen a la capital, 150.000 més viuen a les capitals de comarca, i la resta, en pobles petits. S'ha de tenir en compte que el 70% dels 231 municipis de Lleida tenen menys de 1.000 habitants. Aquesta és la nostra realitat. I seria insostenible sense institucions supramunicipals. Els ajuntaments de pobles petits necessiten ajuda per poder donar serveis bàsics. Jo sempre dic que el nom no fa la cosa, que avui en diem diputació i demà en direm vegueria, segurament. Però, en tot cas, en l'àmbit rural, on la disseminació és molt gran, seguirem necessitant un ens supramunicipal que arribi on no pot fer-ho l'Ajuntament. Ara mateix, la Diputació és necessària i imprescindible. Tots els serveis que es donen des de la proximitat són els més eficients. La Diputació, per exemple, està gestionant de manera mancomunada i consensuada els tributs del 98% dels municipis de Lleida. Però, a banda de l'eficàcia, s'han de tenir en compte qüestions identitàries. La nostra singularitat és la força del turisme, tan important a les nostres terres. I ens sentim molt orgullosos dels èxits de l'Ara Lleida, el Patronat de Turisme de la Diputació, que fa 25 anys que treballa de manera mancomunada amb el territori. Potser sí que la Diputació és una institució poc coneguda per al gran públic, però també és perquè nosaltres treballem directament amb els ajuntaments. No em correspon a mi dir-ho, però el retorn que tenim del grau de satisfacció dels alcaldes amb els serveis que oferim és molt bo. Vivim en un petit país carregat de realitats molt diferents i des de la Diputació contribuïm a fer-les visibles i a treballar per aquest #lleidapower que es reivindica des de les xarxes socials.
La realitat política d'aquest petit país que comenta fa que la Diputació que presideix no tan sols hagi d'ajudar municipis amb pocs recursos, sinó que també toqui fer de crossa de la Generalitat.
Res ens plauria més que no tenir l'obligació moral de donar suport a moltes de les polítiques del govern de la Generalitat encarades cap als municipis. Això voldria dir que el govern té la capacitat econòmica suficient per poder-les dur a terme. Però no hem d'obviar quina és la realitat econòmica del nostre país, quin és el tracte fiscal pervers que rebem. Això porta a l'ofec i a la tensió fiscal a què ens té acostumats l'Estat. La Diputació té l'obligació que la Generalitat no es ressenti d'aquesta política de l'Estat que l'aniquila. Entre altres raons, perquè els primers afectats són els ajuntaments. Si el govern no pot atendre les seves necessitats, els municipis no podran donar serveis als ciutadans. No pretenem ser un salvavides de res ni de ningú, sinó que volem garantir que aquesta aberració fiscal a la qual ens sotmet l'Estat no afecti els més febles. Acabem de celebrar el centenari de la Mancomunitat, que va ser un referent en allò que és la gestió de les polítiques del país. Penso que aquesta unió lliure i solidària de les quatre diputacions va ser una manera intel·ligent de recuperar el govern del país després de 200 anys. Un model a seguir. Cal buscar consensos en clau de país per fer possible que el món local no es vegi ressentit pel dèficit fiscal al qual ens té sotmesos l'Estat espanyol.
És a dir, com si la Diputació avancés els diners.
Molts dels convenis que tenim signats van en aquesta línia. El fons de cooperació local, per exemple. La tensió en la tresoreria de la Generalitat fa que li sigui impossible complir amb les quantitats que han d'abonar als ajuntaments en els terminis establerts. La Diputació avança aquests recursos als ajuntaments, i la Generalitat els retorna en el termini que s'acorda. Un dels dèficits que té el món local és el finançament. Després de 35 anys, els percentatges de participació en els impostos de l'Estat han canviat molt poc, quan des dels ajuntaments hem incrementat notablement els serveis que es donen a la ciutadania. Fem moltes més coses i disposem de pràcticament els mateixos recursos. Cal reivindicar una llei d'hisendes locals que cobreixi la realitat de gestió que es fa des dels ajuntaments. Això sol ja ajudaria que no hi hagués tensions econòmiques també als consistoris. Però hi són, i si la Generalitat, amb el tracte fiscal pervers que rep, tampoc no hi arriba, hi hem de ser nosaltres. O ens ajudem tots o els municipis i els ciutadans seran els grans damnificats.
Què creu que passarà el 28-S?
Espero i desitjo que sigui el dia en què tot comença. Després de les eleccions plebiscitàries del 27-S, d'aquest referèndum encobert que ens han obligat a fer, m'agradaria que els resultats ens permetessin afrontar totes les estructures necessàries per construir un estat independent dins de la Unió Europea i mantenint bones relacions amb tothom. Com a país, hem de tenir dret a decidir el nostre futur. No som ni millors ni pitjors que ningú, però, en tot cas, som diferents. I aquesta singularitat l'hem de poder gestionar nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, l'única cosa que pretén aquest procés és que els catalans puguin gaudir de millors serveis i d'una millor qualitat de vida.
Com viu un moment històric com l'actual un sobiranista convençut com vostè?
Suposo que amb la mateixa il·lusió que moltíssima gent i amb un punt afegit de satisfacció, perquè veig que una gran majoria de catalans i catalanes pensen que la nostra realitat cultural, política i social millorarà sent sobirans. Per mi sempre ha estat una qüestió de dignitat personal i, més encara, de dignitat col·lectiva. El respecte a la nostra identitat hauria d'estar garantit en una democràcia justa, però massa vegades hem hagut de ser objecte de l'agressivitat de l'Estat espanyol. Per això s'ha arribat a aquest punt. Alguns ja fa molts anys que pensem que la independència és la millor sortida. I d'altres han anat recorrent el camí del sobiranisme perquè el tracte que l'Estat dóna a Catalunya els ha fet replantejar-se les seves creences i ara s'adonen que sols i en llibertat podem arribar més lluny com a poble. És molt emocionant.
Com valora el pacte entre el PSC i Ciutadans a la Paeria? S'ha creuat una línia vermella?
Tots els pactes polítics em mereixen respecte. I la Paeria, com a institució, per descomptat que també, com no pot ser d'una altra manera. Però, si bé no crec que em correspongui a mi valorar aquest pacte, sí que em preocupen les conseqüències que se'n poden derivar, perquè la llengua no es toca: és l'ànima del poble. No és casual que des de l'Estat espanyol rebi un tracte agressiu, perquè saben que tensant la llengua estan tensant la nostra pròpia realitat nacional. La llengua és intocable, més enllà dels acords polítics als quals arribin dos partits.
El 3 d'octubre del 2014 va ser un dels 800 alcaldes que van fer costat al president Mas perquè celebrés el referèndum del 9 de novembre. Es pot considerar que aquell acte va ser un dels moments clau del procés?
Quan participes en la gestió pública, et toca viure algun moment excepcional. Però, sens dubte, cap acte ha estat tan potent i tan carregat d'emotivitat com aquell. Hi havia simbolisme, sentiment i convicció. Que gairebé tots els representants dels municipis de Catalunya, la gran majoria d'alcaldes del territori, anéssim a l'Ajuntament de Barcelona i després creuéssim junts la plaça Sant Jaume fins al Palau de la Generalitat per expressar el nostre suport al president Mas va ser molt emocionant. Hi va haver molts moments en què se't posava la pell de gallina. Jo sempre he respectat com a símbol la vara d'alcalde, però des d'aquest dia me la miro amb uns altres ulls. Veure 800 alcaldes alçant-la a la vegada i cridant “independència”... Allò volia dir alguna cosa. Aquella imatge hauria hagut de fer que aquells que escolten poc s'esforcessin per entendre què passa.
La societat civil ha estirat el carro, però els ajuntaments i les diputacions catalanes sembla que han estat a l'altura de les circumstàncies.
Sí. Jo crec que, si bé és cert que la societat civil ha tingut un paper molt important i molt destacat en aquest procés, si els polítics no haguessin estat a l'altura no seríem on som. Tot el meu respecte i el meu reconeixement a la societat civil, però també a l'actitud de polítics com el president Mas, que és qui ha tutelat tot el procés. No hem de perdre de vista que Mas és l'únic president d'un país democràtic que ha estat imputat per haver defensat que la gent del seu país pugui opinar i pugui decidir quin ha de ser el seu futur.
Ve del sindicalisme agrari. Com fa cap a la política?
El sindicalisme agrari va ser l'escola de molts futurs alcaldes i regidors de Catalunya. A finals dels anys setanta, la realitat del país ens va portar a organitzar vagues i manifestacions molt sonades. I d'aquesta militància vam fer el pas a la política des de l'Agrupació d'Electors Independents Progressistes i Nacionalistes. Ara n'hi ha que pontifiquen i sembla que hagin descobert la sopa d'all, però alguns ja fa molts anys que érem en una agrupació d'electors per lluitar d'una manera pacífica i participativa en l'obertura democràtica de la gestió dels nostres municipis. Em sento molt orgullós d'haver estat actiu en aquell moment decisiu per al nostre país.
També està molt lligat al canal d'Urgell. Què tenen les terres que rega que en surten tants polítics?
El canal d'Urgell rega un centenar de municipis de cinc comarques. Una gran àrea que va passar de la misèria d'un secà poc productiu a convertir-se en una terra fèrtil. Va costar molt i va ser molt difícil sortir-se'n. Per això, en aquesta terra la gent s'espavila i tira endavant. Suposo que el canal ens ha forjat el caràcter i no tenim por del futur.