PSC-PSOE, la tensió no resolta
Pedro Sánchez passa en un any del “vull Catalunya com a nació” a no tolerar res que amenaci les seves aspiracions a La Moncloa
L'auge de barons d'ençà del 24-M resta pes a Iceta
Rajoy explota l'AMI, Castelldefels i Badalona per burxar Ferraz
la quarta força
Quan lluitava per assumir les regnes del PSOE, i La Moncloa no era més que una residència llunyana a l'avinguda Puerta de Hierro de Madrid, l'aleshores aspirant Pedro Sánchez va visitar Barcelona, Cornellà i l'Hospitalet per festejar in situ amb el PSC. “Vull Catalunya com a nació, la respecto com a nació”, va entonar Sánchez aquell 25 de juny del 2014. Un any després d'assumir la secretaria general del PSOE, però, i quan falten quatre mesos per a les eleccions espanyoles del desembre, ara Sánchez albira el Palau de La Moncloa com un anhel palpable: en l'últim CIS, és el líder en intenció directa de vot declarada (17,3% respecte al 16% del PP) i l'opció de govern més desitjada pels enquestats (21%) és una coalició PSOE-Podem. En aquest context, la cita del PSC amb el 27-S fa que es dispari la tensió no resolta i ni tan sols la renúncia al dret a decidir fa aflorar la sintonia en el pont aeri socialista.
El PSC i el PSOE viuen un nou repte en la tensa història de cohabitació: l'obligació de seduir en un mateix trimestre el votant català en unes catalanes de to plebiscitari i el votant espanyol en les estatals. Un joc de dues pistes que és escrutat per Mariano Rajoy i el PP a la recerca de contradiccions per explotar-les electoralment, com ara la mera definició de Catalunya com a nació, donar un tracte singular en la Constitució o bé idear un model de finançament particular.
Després de renunciar a escriure “dret a decidir” en el programa electoral –una decisió que fins i tot Àngel Ros, capdavanter del sector catalanista i alcalde de Lleida, celebra com “un pas endavant”–, el PSC no està disposat a recular més per no incomodar el PSOE. El primer secretari del PSC a les comarques gironines, Juli Fernández, va advertir ahir que “no reconèixer la singularitat de Catalunya seria una feblesa política del PSOE”.
“Tremolor de cames”
Amb Pedro Sánchez de vacances a Chiclana de la Frontera (Cadis), el clam en contra de l'especificitat catalana prové aquests dies d'unes figures que al PSOE estaven en extinció i que han ressuscitat gràcies a les autonòmiques del 24 de maig: els barons. Des de l'extremeny Guillermo Fernández Vara fins al manxec Emiliano García-Page, els pactes postelectorals han fet emergir un auge de barons que han arribat al poder gràcies a Podem i que ara dilueixen el pes de la veu de Miquel Iceta, que des de Ferraz és observat com l'aspirant a liderar la quarta força al Parlament, al darrere de Ciutadans.
Amb l'objectiu que el PSOE no acabi relegant Catalunya com a plaça amortitzada, el socialista gironí Juli Fernández va llançar un toc d'atenció als companys de Ferraz. “El que s'ha de demanar al PSOE és que sigui valent i que la reforma del model d'Estat que està dissenyant, que implicarà canviar la Constitució, reconegui la singularitat de Catalunya”, va alertar. “No són privilegis, és reconeixement i respecte”, va aclarir davant dels barons, que airegen la malfiança pels privilegis. “No entenc per què al PSOE li tremolen les cames i fa un pas enrere”, va arribar a dir el primer secretari del PSC a les comarques gironines.
En un mercat electoral com el català el 27-S, en què l'oferta de candidats inclourà tres caps de llista d'esquerres (Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP) a més d'Iceta, el PSC pugna per afermar el seu territori, alhora amenaçat per Ciutadans, i exigeix la col·laboració del PSOE al sud de l'Ebre perquè el seu espai electoral no s'aprimi. “Lamento molt que hi hagi gent del PSOE que posi en dubte la singularitat del nostre país. El nostre projecte no pot recuperar espai si no tenim un company a l'altre costat que defensi aquesta singularitat”, avisa Juli Fernández.
Calmar els barons
Enmig d'aquest foc amic de declaracions sobre l'encaix català, la secretària del comitè electoral del PSOE, María González Veracruz, sortia a calmar els barons garantint, en nom de la direcció federal, que el PSOE no proposarà mai un finançament que suposi “una negociació exclusiva amb Catalunya”. Calmades les suspicàcies territorials, González Veracruz sí que va reservar una frase de reconeixement per als socialistes catalans amb vista al 27-S. “El PSC és la millor oferta per a Catalunya”, va assegurar.
En aquest turbulent mar socialista es disposa a pescar Rajoy, que ja en el seu balanç de final de curs va estrenar la que serà la línia d'atac contra el PSOE d'aquí a les eleccions del desembre, un densa línia argumental que recorre el litoral des de Castelldefels fins a Badalona. “A l'Ajuntament de Castelldefels, el PP va guanyar les eleccions, i el Partit Socialista, per poder tenir l'alcaldia, va acceptar el suport de totes les forces independentistes i va acceptar que el municipi de Castelldefels entrés a l'Associació de Municipis per la Independència de Catalunya, la qual cosa ja comprendran que a molts ens genera certs dubtes. El mateix va succeir a l'Ajuntament de Badalona, on el PP va guanyar les eleccions i va tenir més del doble de vots que la segona força política, però el Partit Socialista, amb ERC i Podem, va fer alcaldessa una persona de la CUP, que és un partit independentista”, va etzibar Rajoy, complagut de poder fer un parèntesi en el seu discurs de la recuperació per burxar en les contradiccions que ell detecta en el PSOE de Sánchez.
En l'argumentari amb què el PP enfoca el duel per La Moncloa, l'ambició és convertir Badalona i Castelldefels en metàfora dels mals a evitar. “Que els socialistes diguin el mateix a tot arreu i que actuïn en conseqüència, perquè no estem parlant d'un ajuntament petitet de 500 persones on hi podria haver els clàssics enfrontaments; no, estem parlant de la tercera ciutat de Catalunya, que és Badalona, i d'una de les ciutats més importants i amb més caixet, història i tradició com és Castelldefels”, ha arribat a recalcar Rajoy.
Sense marge de temps per recrear-se en les seves discrepàncies, el PSC i el PSOE afronten el primer repte immediat: definir el paper en la campanya del 27-S de Sánchez, que ja ha dit que viurà a Catalunya nou dels quinze dies. Si José Luis Rodríguez Zapatero va deure la seva reelecció del 2008 als 1.689.911 vots i 25 escons (45,39%) obtinguts a Catalunya, la derrota d'Alfredo Pérez Rubalcaba el novembre del 2011 es va certificar en part per la davallada fins a 920.323 vots i 14 escons (26,63%). Una fita que pretén revalidar Sánchez en el duel amb Rajoy, confiant que no aflorin més Badalones ni Castelldefels que amenacin les seves aspiracions a La Moncloa.
LES FRASES
Granada parla de “singularitats”
Si amb Rodríguez Zapatero la brúixola autonòmica va ser la Declaració de Santillana del Mar (Cantàbria) del 2003, el text que guia el PSOE –i el PSC– des del juliol del 2013 és la Declaració de Granada. Curiosament, la literalitat de la Declaració de Granada que els socialistes van firmar amb Pérez Rubalcaba i que Pedro Sánchez ha fet seva va més enllà en el reconeixement de Catalunya del que ara molts barons accepten en les seves declaracions públiques.
Sense citar Catalunya, la Declaració de Granada sí que parla de “singularitats”: “Necessitem reformar la Constitució per incorporar els fets diferencials i les singularitats polítiques, institucionals, territorials i lingüístiques que són expressió de la nostra diversitat”, es llegeix en el document aprovat el 6 de juliol del 2013 pel consell territorial.
La carta de navegació federalista del PSOE, alhora, només esmenta la necessitat d'un nou finançament “just i equitatiu”, però per a tots els territoris.
