Política

MANEL POUSA

CAPELLÀ I ACTIVISTA SOCIAL (SUPLENT DE JUNTS PEL SI)

“Tinc dret a exercir la meva ciutadania”

“Tinc el sentiment de la independència molt arrelat”

“A Madrid, un capellà que ni em coneixia em va increpar perquè nosaltres, va dir, discriminem el castellà. I a Sevilla un altre capellà em va dir que els robem”

En Manel Pousa, més conegut com el pare Manel, ens cita a la platja de la Nova Icària, on ha anat com a voluntari a acompanyar un grup de joves de Quatre Camins que passaran unes hores banyant-se i prenent el sol i, després, aniran a dinar a una guingueta. El pare Manel va començar a visitar presos el 1976, de seguida de ser destinat com a capellà als barris del Verdum i les Roquetes de Barcelona. Era l'època en què molta gent tenia familiars a la Model, una època molt dura, quan la pobresa era latent a cada racó. Ens rep a la platja i diu que està molt content i relaxat perquè, convidat per un programa de televisió, ha passat uns dies a Granada, on va néixer.“El meu pare treballava en una fàbrica de Víznar i allà vaig néixer jo, tot i que als quatre anys ja era a Catalunya.” Home “de peu de carrer” ha decidit presentar-se a la llista de Junts pel Sí.

Com és això?
M'ho van demanar, suposo que perquè sóc una figura una mica extravagant i saben que tinc el sentiment de la independència molt arrelat. I és clar, vaig dir que sí sense dubtar-ho. Em va agradar molt que sigui una llista que no és encapçalada per cap partit determinat i només em sap greu que la CUP, que m'agrada molt i amb qui comparteixo moltes coses, no s'hi hagi sumat, que vagi a part. Però ells ara estan a anar contra en Mas...
Qui li ho va demanar?
M'ho van demanar tant d'ERC com de CDC. Entre els que m'ho van demanar hi ha l'Alfred Bosch, que conec des que era un marrec perquè jo el tenia a catequesi i, a més, l'admiro molt. A CDC també hi tinc grans amics...; l'exalcalde Xavier Trias, per exemple, el conec de fa molts anys. Mai ha faltat a cap festival dels meus: Guanya' t el Cel amb el Pare Manel.
Vostè fa dècades que treballa en barris de la perifèria, que es van forjar, sobretot, amb immigrants espanyols als anys seixanta i setanta. Com s'ho ha pres la gent del seu voltant?
Home, hi ha molta gent que no ho entén, aquesta és la veritat. Em diuen que som separatistes. Però jo els dic que nosaltres no separem res, que el que volem és posar les coses al seu lloc.
Què li retreuen, en concret?
Molta gent em diu que els que volem la independència no som solidaris. Jo els responc que és al revés, que per ser solidari primer haig de poder decidir jo: que no hagin de decidir els altres per mi. I també els dic que això no té res a veure amb el fet que no estimi Espanya, les seves regions i la seva gent i els seus paisatges i les seves tradicions. M'encanten, és la veritat, els estimo molt..., però jo no em sento espanyol. És una qüestió de sentiment que no puc canviar. I d'això jo no en puc dir ni tan sols política: és expressar un sentiment, és dir qui sóc, és la meva identitat.
I els seus col·legues capellans?
Molts capellans no estan d'acord amb la decisió que he pres d'anar a les llistes. Diuen que no ens podem posar en aquestes coses perquè són partidistes. Jo els dic que quan faig la meva feina no en sóc, de partidista, sóc capellà i mai des del púlpit faré un discurs polític. Crec que ho he demostrat tota la meva vida. Però jo tinc clara una cosa: que sóc un ciutadà i que tinc dret a exercir la meva ciutadania. Em recordo molt sovint d'en Lluís Hernández, el que va ser primer alcalde de Santa Coloma de Gramenet, capellà i comunista, que ha mort aquest estiu. Ell sempre va defensar la normalitat de poder ser capellà, una professió que exercia amb passió, i actiu en la democràcia i la lluita per la classe obrera. I per això es va presentar per alcalde. El van criticar molt aleshores, però es va mantenir ferm.
Més enllà d'això?
A Sevilla un capellà que no em coneixia de res el primer que em va dir, abans fins i tot de dir-me bon dia, va ser que nosaltres “els robem”. Vaig quedar parat. A Madrid, en una reunió de capellans i sense que tingués res a veure amb el tema que es tractava, un col·lega em va increpar perquè deia que a Catalunya discriminem el castellà. Però què vols? A totes les cadenes de televisió que es veuen fora de Catalunya els estan inflant el cap tot el dia i al final alguns es creuen les mentides!
El seu superior, el cardenal Martínez Sistach, li ha dit alguna cosa?
No. Ni crec que m'ho digui. Una cosa és la meva feina de capellà i l'altra la meva dedicació com a ciutadà en la vida política.
El preocupa que no l'entenguin?
Em preocupa la gent senzilla que no entenen els que volem la independència i no volen raonar el seu sentiment...; molts s'aferren a “això és Espanya i m'ho vols prendre” i no surten d'aquí. Aquesta gent em preocupa perquè no sé com explicar-los que estan equivocats. Aleshores hi ha els altres, els que diuen que ells, en comptes de separar, diuen que “s'ha de ser universal”. Ai caram, això em fa molta gràcia i jo em pregunto: això vol dir que sent espanyol es pot ser universal i sent català no? Va, home, va!
Serà actiu aquesta campanya electoral?
Sempre que he pogut he anat a tots els actes que ha fet l'ANC i Súmate a Nou Barris i sí, si puc i la feina m'ho permet, hi continuaré anant i parlant i donant la meva opinió. Però jo als polítics sempre els dic una cosa: que de política no en sé i que jo no en sóc, de polític, que jo sempre parlo des de la trinxera, des del peu del carrer.
Què opina de Podem?
Jo crec en la revolució, tota la vida he estat al costat de gent que patia grans mancances i he reivindicat el canvi social i tot el que reivindiquen ells ara. Però crec que la revolució comença per tu. No vull dir amb això que desconfio dels alcaldes de Podem, ni de bon tros. Però que no es pensin que només criticant el sistema trobarem la nostra via. Criticant i prou no es va enlloc.
Què espera del 27-S?
Jo espero que la candidatura de Junts pel Sí i la de la CUP, que volen la independència, aconsegueixin molts vots. Però sóc un home gran i ja he vist de tot en aquesta vida. Per això penso que s'ha d'estar preparat per si no surt majoria del sí, perquè, tot i l'eufòria, no vol dir que després, a l'hora de la veritat, aquestes candidatures aconsegueixin més vots. S'ha de pensar que els que volen que no siguem independents estan fent una campanya molt agressiva..., i espera! Estan posant la por al cos de la gent i ho faran cada cop més. Què no són capaços de fer aquesta gent que fa anys que estan fent tot el que poden per legislar en contra nostra?
I si no guanya el sí?
No ho sé, no sé què passarà si no guanya el sí. Però de tota manera no m'agrada la paraula guanyar, no m'agradaria parlar en aquests termes. No vull parlar de guanyadors i perdedors perquè això no és un partit de futbol, és una cosa més seriosa. No vull pensar que la gent que no pensa com jo és un perdedor. O al revés.
Si les candidatures dels partidaris del sí a la independència aconsegueixen majoria?
Que tampoc es pensi la gent que les coses seran fàcils si surt el sí. La independència s'haurà de gestionar molt bé. Molt bé. En aquest país s'han d'arreglar moltes coses..., i la independència no és una vareta màgica.

Sempre amb els més dèbils

Quan cada any al festival Guanya't el Cel amb el Pare Manel, que organitza per recollir fons per a la seva fundació, puja a l'escenari envoltat dels seus amics, en Carles Flavià, en Serrat, en Manel Fuentes..., abans l'enyorat Pepe Rubianes, és quan el pare Manel es revela tal com és: de la conya, simpàtic, sense prejudicis, humà, bona persona, amic de tothom i, sobretot, solidari. Destinat a fer de capellà als barris del Verdum i les Roquetes als anys setanta, després d'estudiar a París, en Manel Pousa es va trobar vides trencades en barris mig de barraques i pisos petits on vivien amuntegats aquells “nous catalans” arribats d'Andalusia i Extremadura amb una mà al davant i una mà al darrere. Aquella gent va ser la seva família i tot fent de capellà es va implicar a ajudar-los i a reivindicar amb ells pisos millors, escoles per a tothom, centres per desenvolupar-se, centres cívics i esportius. I en això treballa des d'aleshores. La seva fundació, la Fundació Pare Manel, és una de les més importants en programes de reinserció, d'atenció a la infància i a la joventut. Té 21 equips de futbol, femenins i masculins, d'infants, de joves i de presos que participen en una lliga amateur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.