Política

“Tot el que va predicar Carod avui té forma”

“O trobem una solució, i espero que la majoria del poble de Catalunya entengui que és l'estat propi, o això se'n va a fer punyetes”

“Els exabruptes que s'han dit en alguns moments al Parlament m'han fet passar vergonya”

Ernest Benach, expre­si­dent del Par­la­ment, té molt clar per què és el número 83 de la llista de Junts pel Sí: pel lli­gam històric. “Les ins­ti­tu­ci­ons de l'estat propi seran noves, però esta­ran vin­cu­la­des a la història d'aquest país: a les assem­blees de pau i treva, al Par­la­ment de la república i al que tenim ara”, comença.

Els argu­ments de l'inde­pen­den­tisme i de l'uni­o­nisme es repe­tei­xen des de fa mesos. El bucle argu­men­tal per­ju­dica el crei­xe­ment del suport a l'estat català?
Una cam­pa­nya elec­to­ral és una gran opor­tu­ni­tat per arri­bar a més gent i, per tant, per expli­car que dar­rere d'una idea, que en aquest cas aglu­tina tot un seguit de per­so­nes, hi ha un pro­jecte que per­met tenir l'espe­rança d'un demà millor. La política ha de ser­vir per can­viar les coses. Ara tenim l'opor­tu­ni­tat de fer-ho. Gràcies a la inde­pendència, es pot plan­te­jar tenir un estat dife­rent en què els pro­ble­mes que té la soci­e­tat d'avui, com la crisi econòmica, les reta­lla­des i la pèrdua pro­gres­siva dels drets soci­als, es puguin resol­dre i fins i tot es puguin millo­rar les con­di­ci­ons de vida. És una aven­tura apas­si­o­nant.
Cata­lu­nya Sí que es Pot diu que també es pot acon­se­guir dins del marc espa­nyol amb un doble procés cons­ti­tu­ent.
El pro­blema és que ja no és creïble. Ha estat la gran espe­rança de la Tran­sició, però s'ha aca­bat defi­ni­ti­va­ment. Final de la par­tida. S'ha demos­trat del dret i del revés, governés la dreta o l'esquerra, gover­nes­sin uns més simpàtics o uns altres més antipàtics, que al final el dis­curs sem­pre acaba sent el mateix. No hi ha ni una ni mitja decla­ració de cap ni un dels líders polítics espa­nyols en els últims dotze mesos que faci pen­sar que una altra relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya és pos­si­ble. Els cata­lans tenen dret a inten­tar una cosa dife­rent que garan­teixi que es podran plan­te­jar solu­ci­ons als pro­ble­mes reals que té aquest país: soci­als, d'infra­es­truc­tu­res, econòmics, cul­tu­rals, lingüístics... Ens hem car­re­gat de paciència durant anys, hem actuat de manera cívica, democràtica, pacífica, exem­plar... Arriba la nos­tra hora. Tant de bo ho poguéssim fer a través d'un referèndum, però la gent deci­dirà i votarà.
ERC podia créixer molt elec­to­ral­ment. Com veu l'aliança amb CDC?
Junts pel Sí va més enllà de CDC i ERC. Si no fos així, difícil­ment s'hau­ria produït. El segle XXI aporta noves for­mes en l'exer­cici de la política, com ara pro­ba­ble­ment revi­sar quina és la dinàmica dels par­tits, ana­lit­zar de què ser­vei­xen i com han de fun­ci­o­nar. Junts pel Sí està ama­rada de tot un seguit de gent repre­sen­ta­tiva de la soci­e­tat civil que s'han mullat. Quan això es pro­du­eix, tant ERC com CDC fan un exer­cici de gene­ro­si­tat que cal agrair. La política té el gran drama de pen­sar més en el par­tit que en el país. L'ha tin­gut històrica­ment i aquests dar­rers anys. Els par­tits han de ser autocrítics. Mal­grat que que­din tics i que sigui molt difícil, ara que això es fa és una gran notícia. Ben segur que s'ha de millo­rar i per­fec­ci­o­nar, però aquest pri­mer pas no l'ha fet ningú més.
L'aliança s'hau­ria de repe­tir a Madrid?
Ho han de res­pon­dre les direc­ci­ons dels par­tits res­pec­tius. Dependrà del moment. És evi­dent que si la coa­lició gua­nya les elec­ci­ons i fa un govern que vagi cap a la cons­trucció de l'estat propi i entre­mig hi ha les elec­ci­ons espa­nyo­les, alguna cosa s'haurà de fer. Tri­a­ran la millor fórmula per ser cohe­rents amb el procés. Que jo en sigui par­ti­dari o no, no té cap importància.
Quin paper pot tenir vostè en el procés pas­sat el 27-S?
Un cop has fet el pas enrere o al cos­tat, les coses les mires d'una altra manera. El que m'interessa és el ser­vei al país i a aquest pro­jecte. Hi he tre­ba­llat des del pri­mer dia que vaig començar a fer política, als 16 anys, quan Franco encara estava viu, i des d'aquell dia fins ara he estat fent política per una soci­e­tat millor i un país que fos un estat. Ara es con­creta en aques­tes elec­ci­ons. Hem de crear ponts, aju­dar que s'enten­guin, fer un paper ins­ti­tu­ci­o­nal i de suma sense espe­rar res a canvi. Sigui com sigui el govern, que ho faci bé. La resta inten­ta­rem ser dis­ci­pli­nats. Estem fent la revo­lució més impor­tant de la història d'Europa dels últims anys. Les difi­cul­tats que ens tro­ba­rem seran enor­mes. L'apa­rell de l'Estat no es que­darà quiet.
Ha estat un diri­gent molt pròxim a Carod-Rovira. Ell va fer apor­ta­ci­ons ideològiques clau a l'inde­pen­den­tisme. És un valor que s'hau­ria d'haver recu­pe­rat?
Hi ha molts valors en aquest país i, efec­ti­va­ment, el dis­curs de Carod-Rovira avui, en el fons, és el que impera en l'inde­pen­den­tisme en gene­ral. El de Carod i el de molta més gent que hi ha fet apor­ta­ci­ons; seria injust no reconèixer-ho. La política és com és; de vega­des en alguns aspec­tes és injusta, i hi ha gent que té mala sort i gent que té bona sort. Tot allò que va dir, escriure i pre­di­car Carod –hi insis­teixo: amb altres per­so­nes– avui té forma. Només per això ja no deixa de ser una victòria. I una victòria més que seva: segu­ra­ment, de l'inde­pen­den­tisme de l'ERC que ho feia tan mala­ment. Fixa't que el que deia s'ha aca­bat com­plint.
Com s'ima­gina ERC després de la inde­pendència?
El sis­tema de par­tits es refor­mu­larà. En un estat hi ha for­ces de dre­tes, de cen­tre i d'esquer­res. Pri­mer, ERC serà un dels refe­rents de l'esquerra, segur. Ja veu­rem si serà el refe­rent o un dels refe­rents. I segon, l'esquerra s'ha de repen­sar. S'haurà de replan­te­jar què sig­ni­fica avui ser d'esquer­res a Cata­lu­nya. Qui ho faci tindrà molt de gua­nyat. Al país estem immer­sos en el debat de l'estat propi i, pro­ba­ble­ment, el debat teòric del model d'esquer­res queda en un segon pla, però s'haurà de fer.
Les rei­vin­di­ca­ci­ons de més auto­go­vern van durar dècades. La de la inde­pendència també ho pot fer?
No. El tren ja va cap a l'estació final. El govern de la Gene­ra­li­tat té les finan­ces que té. És molt clar que, de tots els impos­tos que es recap­ten, en tor­nen molt pocs. Ni el govern ni Cata­lu­nya són sos­te­ni­bles. Ja hem arri­bat al final. O tro­bem una solució, i espero que la majo­ria del poble de Cata­lu­nya enten­gui que és l'estat propi, o això se'n va a fer punye­tes. La història ha demos­trat que de vega­des aquests pro­ces­sos van molt de pressa i, de vega­des, no tant, però mai són eterns, al con­trari. En els pro­pers anys ha de que­dar resolt.
En aquesta legis­la­tura s'ha vis­cut més cris­pació al Par­la­ment que quan el pre­si­dia?
Sens dubte. L'oasi català va durar fins al 2003. Amb l'entrada del govern d'esquer­res va començar una cris­pació de par­tits, perquè els que esta­ven al govern pas­sa­ven a l'opo­sició, i els de l'opo­sició, al govern. I això va pro­vo­car un xoc amb més o menys anècdo­tes. Els pri­mers anys vam haver de remar molt perquè es man­tingués un punt de con­sens entre els par­tits amb tra­dició d'entesa pel país. L'esce­nari poste­rior és molt més com­pli­cat. Hi ha grups par­la­men­ta­ris, sobre­tot els que serien la visu­a­lit­zació del no, com el PP i Ciu­ta­dans, que han tren­cat abso­lu­ta­ment les nor­mes i el res­pecte a les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, mol­tes vega­des a la figura de la pre­sidència del Par­la­ment. És un error gravíssim que deu for­mar part de la tàctica. No és bo. Els exa­brup­tes que s'han dit en alguns moments al Par­la­ment m'han fet pas­sar ver­go­nya.

L'endemà de la decisió més difícil

Ernest Benach (Reus, 1959) va deixar la política després de les eleccions del 2010. ERC havia passat de 21 a 10 escons. No va prendre possessió de l'acta de diputat. Ho havia estat per Tarragona des del 1992. “És una decisió molt personal i meditada. I, evidentment, va lligada al missatge que ha enviat la ciutadania amb els resultats obtinguts per ERC”, va escriure en una entrada al seu blog titulada “La decisió més difícil”. Durant set anys havia presidit el Parlament. Com a afí a Josep-Lluís Carod-Rovira, va viure des de la primera línia la batalla pel lideratge d'ERC del congrés del 2008, en què Joan Puigcercós va assolir la presidència d'un partit dividit i nafrat per les disputes internes. Llavors va arribar la patacada electoral. I la vida més enllà de la política? Benach, pioner en l'ús de les xarxes socials com a president del Parlament, es va orientar professionalment cap al món de la comunicació. Com a graduat en la matèria, va muntar una empresa d'enquestes per internet: Tàstic Consulting. També treballa en temes de lideratge i col·labora amb diversos mitjans. No s'imaginava que tornaria a formar part d'una llista electoral. Però diu que ara toca sumar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia