Simpatia de les nacions ‘petites'
Els pobles de l'antiga Iugoslàvia comprenen els anhels de l'independentisme català
Catalunya és un model per a l'entitat sèrbia de Bòsnia, que també vol un estat propi
Els catalans, tot i els més de dos mil quilòmetres de distància i les diferències culturals, no som un poble desconegut als Balcans. La nostra fama en aquest territori es remunta a l'edat mitjana, en temps dels almogàvers. Bizanci va contractar la Gran Companyia Catalana comandada per Roger de Flor per lluitar contra els turcs otomans. Els almogàvers –coneguts als Balcans com els catalans– es van convertir aleshores en uns soldats llegendaris en aquests territoris per la seva valentia i pel seu ímpetu i, moltes vegades, per la manca de pietat, crueltat i violència.
Set segles després, el Barça és el fenomen català més conegut a l'antiga Iugoslàvia. Una part important dels amants del futbol d'aquestes contrades són autèntics fans dels blaugrana. Tant als diaris com a la televisió, quan juga el Barça, els periodistes locals sempre parlen dels katalonci (catalans), del katalonski klub (club català) o de velika katalonska ekipa (el gran equip català). Enlloc ja no es pot sentir ni llegir que el Barça sigui un equip espanyol. Aquesta percepció del Barça com a club català (i no espanyol) no és del tot nova, però en aquests darrers anys s'ha fet encara més evident, després de la internacionalització del plet català.
A l'antiga Iugoslàvia, com en molts altres indrets del planeta, coneixen Catalunya pels seus atractius turístics, sobretot de Barcelona, però també de la Costa Brava i de les seves platges. Si viatgeu per aquestes terres eslaves del sud, us podeu trobar algú que, en saber que sou de Barcelona, us mirarà amb enveja i us dirà que és “la ciutat més bonica del món” i potser us parlarà amb admiració d'alguna de les obres de Gaudí.
Una de les peculiaritats d'aquestes terres de gent hospitalària és que hi ha un historiador sota cada pedra. A les tertúlies entre amics comenten la història local, però també en trobareu molts que us sabran donar notícia de l'estat medieval dels catalans (dins la Corona d'Aragó), de la desfeta del 1714 o de la persecució durant la dictadura de Franco. A més, des de fa una dècada, dos lectorats de català de l'Institut Ramon Llull a les universitats de Belgrad i Zadar contribueixen a donar a conèixer la llengua catalana i les seves manifestacions culturals a Sèrbia i Croàcia.
Per tot plegat, a l'antiga Iugoslàvia hi ha avui més coneixement de la realitat catalana entre els intel·lectuals i, en general, entre la gent del carrer, que no pas a la inversa. És a dir, a casa nostra la complexitat històrica, religiosa, política i cultural dels Balcans encara és, en termes generals, una realitat llunyana i desconeguda.
El procés català cap a la independència dels darrers anys ha despertat l'interès dels mitjans de comunicació balcànics. Han informat sobre les multitudinàries manifestacions dels últims onzes de setembre, de la consulta del 9 de novembre i de les disputes entre els governs de Madrid i Barcelona. Coincidint amb la consulta del 9-N, per exemple, el tercer canal de la televisió pública croata va dedicar tot un programa de debat a la qüestió catalana. També va emetre una sèrie de documentals titulada Trilogia espanyola, en què un dels tres capítols es va dedicar per complet al procés independentista català. Les eleccions del 27 de setembre, presentades pels mitjans locals com un plebiscit sobre la independència de Catalunya, segur que també ocuparan un espai destacat en diaris i en informatius de ràdio i televisió.
Identificació amb un dret legítim
Ningú no ha fet mai un sondeig per conèixer l'opinió dels pobles de l'antiga Iugoslàvia respecte a la independència de Catalunya. En general, però, pels comentaris que es poden sentir i llegir als mitjans de comunicació, i també de la gent del carrer, la independència de Catalunya es veu amb comprensió, com un dret legítim del poble català, i fins i tot amb una certa simpatia. Es respira un cert aire de solidaritat de les nacions petites d'aquestes contrades balcàniques amb un país d'una mida semblant com és ara Catalunya. En els casos, per exemple, d'Eslovènia, Croàcia i Montenegro, on encara és molt recent la independència, hi ha fins i tot un sentiment d'identificació identitària amb els anhels catalans per tenir un estat propi.
El professor croat Nikola Vuletic, romanista de la Universitat de Zadar i bon coneixedor de la realitat catalana, explica: “Per a algú qui va viure la bogeria ètnica de l'antiga Iugoslàvia dels anys noranta, Catalunya fa enveja. La societat catalana, amb tots els seus problemes, és un succés de tolerància, inclusió, pluralisme i civilitat. La societat catalana és una societat madura que mereix decidir el propi destí.”
Un altre dels comentaris més freqüents a l'antiga Iugoslàvia és sobre la rellevància del factor internacional en el procés català cap a un estat propi. Ho diuen per pròpia experiència. La desaparició de Iugoslàvia no es pot entendre sense la pressió i, moltes vegades, la participació directa de potències estrangeres en lluites nacionals internes. Alemanya, juntament amb els Estats Units, va ser una de les principals promotores de la independència de Croàcia i Eslovènia. D'una manera similar, la proclamació d'independència de Kosovo del 2008 tampoc no es podria explicar sense el suport de les principals capitals de la Unió Europea i, sobretot, dels Estats Units, que van armar i entrenar guerrilles albanokosovars i van intervenir directament en el conflicte amb el bombardeig de l'OTAN sobre Sèrbia del 1999.
Segons el professor Vuletic, per als catalans “és essencial tirar endavant i no deixar-se intimidar pels arguments sobre el caràcter anticonstitucional de l'independentisme català, que ara han tornat a repetir implícitament Merkel i Cameron”: “Hi ha lleis que són dolentes, com també n'hi ha de bones que han complert la seva tasca històrica i que han quedat superades.”
Malgrat aquest sentiment generalitzat de solidaritat que recorre l'opinió pública de l'antiga Iugoslàvia, els governs d'aquests països no se solen manifestar sobre la qüestió catalana. En alguna ocasió que ho han fet, però, s'han mostrat més propers a la posició de Madrid que no pas a la de Barcelona. Dos dels estats de l'antiga Iugoslàvia són membres recents de la Unió Europea (Eslovènia i Croàcia) i la resta aspiren a incorporar-s'hi en un futur. En política internacional, doncs, solen seguir les directrius de Brussel·les o Berlín, i rarament fan algun comentari que s'escapi del discurs oficial de la UE.
Catalunya com a referent
L'indret dels Balcans on segurament se segueix amb més atenció el procés català és la República Srpska, l'entitat autònoma sèrbia de Bòsnia, que també aspira a aconseguir algun dia un estat propi. És una entitat creada pels acords de pau de Dayton (EUA) del 1995, que van posar fi a la guerra. S'hi va dissenyar una organització estatal de Bòsnia artificial que amb el temps s'ha mostrat del tot inoperant. Bòsnia i Hercegovina és avui dia un estat fallit i dividit, amb una preocupant situació econòmica, on cap de les ètnies que en formen part s'hi sent a gust. Els líders polítics de la República Srpska, la regió més rica de Bòsnia, han mencionat en diverses ocasions el seu suport a la independència de Catalunya i a la d'Escòcia, amb l'esperança que aquests dos processos facilitin la creació d'un estat propi per als serbis de Bòsnia.
Sinisa Bundalo, traductor i politòleg de la República Srpska, resumeix així l'opinió generalitzada dels seus compatriotes pel que fa al cas català: “Si Escòcia o Catalunya tenen dret a la secessió, aleshores la República Srpska també n'hauria de tenir, emprant mètodes democràtics com ara un referèndum.” Tanmateix, segons conclou Bundalo, en aquesta qüestió hi ha l'escull de “la comunitat internacional, que insisteix que la Constitució de Bòsnia i Hercegovina no preveu cap tipus de secessió, de la mateixa manera que la Constitució espanyola no permet que els catalans expressin la seva opinió sobre el seu futur”.