“Aquest diumenge votem si volem ‘ser', a tot gas. És fascinant”

Senzillament perquè m'ho van proposar i vaig dir: endavant. Endavant com, em sembla a mi, hauria dit molta altra gent a Catalunya si li ho haguessin proposat.

Gent de l'ANC. Parlant amb Jordi Sánchez i el president d'Òmnium. I uns dies més tard Lluís Llach, i als ídols ja se sap que no se'ls pot dir que no…

No ho crec. Probablement no tots som com Oleguer Presas, un exemple meravellós, però em fa l'efecte que aquesta vegada i en aquesta situació tan excepcional i única, i a través de la campanya que Xavier Torres ha posat en marxa juntament amb la seva gent, moltíssims esportistes s'han pronunciat amb total llibertat, igualment com molts d'altres no ho han fet. I em sembla que res de gros ha passat.

Ho hem seguit de ben a prop però estant lluny. Avui dia pots arribar a tot arreu, i saber com ha anat tot plegat, però em sap un pèl de greu haver estat als Estats Units i ara a Alemanya quan tot era i és tan bonic a Catalunya. Em fa l'efecte que el que s'ha viscut i el que es viurà és històric. Però em fa l'efecte també que en tot aquest procés no hi ha marxa enrere. Es produirà tard o d'hora. D'això n'estic ben segur, com també que Catalunya i Espanya seran millors.

De tant en tant. En aquests darrers temps més sovint, i de tant en tant demanen a través del cap de premsa del Bayern alguna entrevista per parlar sobre el procés. Però ja se sap que, en política, els polítics –i bé que fan– es posen a pencar en situacions de mitjà termini però sobretot en els problemes del dia a dia, i darrerament estan molt centrats en els refugiats que van arribant dels països en conflicte. En aquest afer Alemanya ha decidit fer un pas endavant, un pas exemplar, però em fa l'efecte, com diuen per aquí, que, fins que el president americà, Barack Obama, i el president rus, Vladímir Putin, no s'asseguin i intentin resoldre el conflicte més important que ha tingut el món després de la Segona Guerra Mundial, no sap ningú com acabarà tot plegat. Ningú ho sap. Tant de bo ho facin. És més, diria que tenen l'obligació de fer-ho. Així que ja saben què han de fer.

Tots el pobles, quan ho fan junts, sempre ho fan bé.

És evident que el 27-S hi ha d'haver una gran majoria. A mi no em fa cap por el dia després si hi ha una gran majoria de gent que així ho decideix, malgrat que altra gent pensi de manera totalment diferent. La il·lusió d'una cosa nova i que serà millor ho supera tot. Serà molt difícil aturar-ho si hi ha una gran majoria. Per exemple, em crec molt més el que diuen el conseller Mas-Colell o el més didàctic i honest economista del món, Xavier Sala i Martín, que qualsevol altra persona en la qüestió dels calés, en què tothom hi diu la seva. Jo no en tinc ni idea, de números. Ni idea. Però en això, com en moltes altres coses, és qüestió de credibilitat, et creus el que et diuen els uns o et creus el que et diuen els altres, i amb el passat dels uns i dels altres, amb el que han fet els uns i el que diuen els altres, em crec més aquestes dues persones que he citat com a exemple que d'altres que no tinc el gust de conèixer personalment però que tots sabem com ho han fet. Com també em crec més, per posar uns altres exemples, el president Mas o Oriol Junqueras o David Fernàndez. No em facis dir per què. Perquè no és el cas del president Mas, que he tingut la sort de poder-lo conèixer, però tant amb el senyor Junqueras com amb el senyor Fernàndez no hem coincidit mai, no sé res d'ells, però em cauen tots tres de puta mare. I ho sento així: m'agrada la gent que fa el que diu, i això és molt difícil de trobar en la seva feina. Vaig amb ells perquè me'ls crec. I punt.

Doncs no ho sé, si vols que et digui la veritat. Ja ho sabran fer els que saben com ho faran. Em sembla que mai s'ha viscut una situació com la que estem gaudint, tan excepcional. No votem només qui serà el nostre pròxim president de la Generalitat. Això ja ho farem més endavant, ja votarem si volem que les polítiques de la gent de Junts pel Sí siguin les adients, o les polítiques de la gent de la CUP amb els seus respectius programes, o la dels altres partits representats al Parlament, siguin qui siguin els que ens governin. Ara votem si volem ser, a tot gas, el que som i que a vegades costa que siguem, tal vegada per culpa nostra, val a dir-ho, i moltes i moltes altres vegades perquè és impossible que ens deixin intentar-ho. Però a mi el que m'agrada és saber que no serà simple, que en política els problemes, que són els problemes dels ciutadans, de la gent, no tenen fi. Són infinits. Que d'uns en passem a uns altres però que això és el que ho fa atractiu, perquè d'això es tracta. Ja ens ho anirem trobant, i benvinguts seran els problemes, però que ho anirem fent, i ho farem bé. Tot plegat és fascinant.

Sóc resident alemany i per tant he de votar des d'aquí. No puc votar a Barcelona. Però respecte a l'última vegada que hi va haver eleccions, quan estava a Nova York, aquesta vegada em sembla que sí que podrem votar. A Nova York vàrem fer els mateixos tràmits que ara aquí, però va ser impossible votar. Bé, diria que sí que ho vàrem fer, però al cap d'uns dies ens van retornar a casa les paperetes que havíem enviat per correu. En reclamar per què ens van retornar el vot, ens van dir que va ser a causa de l'huracà Sandy, que aquells dies va passar per Nova York. Es veu, però, que l'huracà Sandy no va passar per Washington i allà molta altra gent tampoc va poder votar. Però aquest cop sembla que serà diferent, ja que ja tenim les butlletes a dintre del sobre i tenim els dies 23, 24 i 25 per poder votar al consolat espanyol d'aquí a Munic. I aquí no fa tant de vent.

El que vindrà serà millor. I no només per a la gent que viu a Catalunya. Estic segur que serà així.