Per un sí o per un no
La campanya ha deixat clara la naturalesa plebiscitària del 27-S
La mobilització ciutadana contra l'estratègia de la por és l'eix de la contesa electoral
Hi ha deu elements per entendre el relat
“La política és, entre altres coses, l'art de fer trampes amb les paraules.” Aquesta sentència de Pau Vidal, recollida en el Manual del procés publicat aquest mes com a guanyador del Premi Irla d'assaig, defineix en bona part allò vist i llegit aquests dies. Si les campanyes convencionals solen anar de menys a més, la que ahir es va tancar ha progressat, de més al màxim. El relat d'aquests dies es pot concretar en unes quantes claus argumentals.
1. Tots contra Mas
L'arrencada de la cursa cap al 27-S ve marcada per l'operació mediàtica a la seu de la Fundació CatDem, la seu de CDC i quatre ajuntaments, el dia 28 d'agost, encara en precampanya, en una primera ofensiva per situar el debat fora del terreny del plebiscit i centrar-lo en la corrupció i en l'atac frontal contra Artur Mas, que és vist com l'enemic a batre tant des de Madrid com des de l'unionisme a Catalunya d'esquerra a dreta. L'estratègia de centrar la pugna en els draps bruts convergents i en els territori del regeneracionisme social s'ha anat diluint amb el pas dels dies i el tots contra Mas ha quedat dispersat per la incorporació progressiva d'altres variables, tot i la instrumentalització política del TC per mitjà d'una reforma exprés per inhabilitar el president de la Generalitat que va portar a proclamar “s'ha acabat la broma” al candidat Albiol; una campanya amb sense Mas que ha acabat desorientant els rivals.
2. La Via Lliure
Un any més, el quart consecutiu, la mobilització de l'independentisme al carrer ha estat clau per reorientar la disputa cap a l'eix nacional, amb un èxit espectacular de la Via Lliure a la Meridiana l'Onze de Setembre. L'entrada de la Junta Electoral en la contesa, amb un intervencionisme més que polèmic en la programació de TV3, va acabar amb un fracàs d'audiència històric, el 20 de setembre, de la cobertura forçada a les candidatures que no havien participat en la Via Lliure.
3. ‘Cosins de Zumosol'
Mariano Rajoy (PP), Pedro Sánchez (PSOE) i Pablo Iglesias (Podemos) han fet més quilòmetres i més nits d'hotel a Catalunya que mai en un intent de mobilitzar el seu electorat i, alhora, de donar a les eleccions catalanes un to de primàries amb vista a les generals del desembre. La presència –física o mediàtica– dels líders espanyols ha mobilitzat públic però també ha fet més nosa que servei als presidenciables catalans, que sovint han quedat eclipsats i més d'un cop han hagut de trampejar amb algunes declaracions polèmiques dels seus avaladors, com ara la comparació amb de l'independentisme amb els totalitarismes de l'expresident González i la crida a votar segons l'origen feta per Iglesias. El desembarcament més destacat ha estat del ministre d'Exteriors, José Manuel García Margallo, que dimecres es va enfrontar a Junqueras en un debat televisat.
4. Plebiscitàries, sí o no?
La controvèrsia recurrent sobre el caràcter plebiscitari de les eleccions parlamentàries en substitució del referèndum avortat ha anat caient pel pes de les evidències. La mobilització de totes les estructures del poder espanyol han acabat esvaint els dubtes sobre la naturalesa plebiscitària de la confrontació, amb una l'estratègia de la por desbocada que ha confirmat que tot és per un sí o sobre un no.
5. internacionalització
El procés català ha trobat un aliat inesperat en l'esforç d'internacionalització: l'Estat. La diplomàcia espanyola ha orquestrat una campanya de suports que va començar amb declaracions de compromís de líders de primera fila com Merkel, Cameron i Obama.
6. El paper de la UE
La internacionalització del conflicte ha culminat amb dos casos sonats. El primer, la declaració contra la independència del portaveu de la CE, el grec Margaritis Schinas, casualment parella d'una alt càrrec del PP a Brussel·les. El segon, la manipulació d'una resposta parlamentària del president de la Comissió, Jean-Claude Junker, que en la versió anglesa mantenia una estricta neutralitat mentre que en la traducció castellana introduïa un al·legat contra la secessió que la CE ha desmentit atribuint-lo a un poc creïble “error humà”.
7. La banca es mobilitza
El moment més delicat per al sobiranisme ha estat la declaració de les dues associacions bancàries espanyoles alertant dels riscos de la independència i amenaçant amb la marxa dels bancs, fent al·lusió clara i directa a les dues entitats financeres catalanes, signants de l'acord. La polèmica ha fet més eloqüent el discurs de la por. L'adhesió del governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, a l'ofensiva, alertant dilluns passat del risc de corralito, va fer saltar el llum de les alarmes en la màxima intensitat, tot i que dos dies després el mateix autor de l'amenaça va matisar les seves paraules minimitzant el risc de corralito i assegurant que la independència de Catalunya no el preocupa, a ell “ni a ningú a Europa”. L'obús, però, ja estava llançat.
8. Les mentides
La mentida i l'exageració sobre les hipotètiques desgràcies que esperen als catalans en cas d'independència no han estat cap novetat però sí que han pres unes dimensions apocalíptiques inaudites: des de les citades amenaces del món financer, fins als advertiments sobre la sortida de la UE o la pèrdua de les pensions. Les calamitats s'han anat descobrint com a falses i sobredimensionades gairebé sense temps d'haver estat assimilades per l'opinió pública. No ha estat, en aquest sentit, cap campanya de programes sinó una guerra de nervis.
9. Rajoy
Si l'aparell diplomàtic espanyol s'ha erigit en aliat inesperat en l'àmbit internacional, el president del govern, Mariano Rajoy, s'ha convertit en l'autèntic protagonista de la quinzena amb un parell de relliscades d'antologia fruit de la seva malaptesa quan surt de la zona de confort del plasma televisiu enregistrat. La primera, en una entrevista a Onda Cero dimecres passat, en la qual el presentador, Carlos Alsina, el va deixar en evidència desmuntant-li el principal argument del no, la pèrdua de la ciutadania europea, fent-li saber que és la mateixa Constitució la que impedeix retirar la nacionalitat espanyola i, per tant, europea, als catalans, fins i tot en cas d'independència. El mandatari només va tardar dos dies a superar-se en admetre al periodista Oriol Mas, en una entrevista a Televisió de Girona, que les pensions no estan en risc per als catalans ni en cas de DUI.
10. Les enquestes
El foc de les enquestes el va obrir aquest diari el dissabte dia 5 de setembre, amb una estimació que donava una clara victòria a les forces independentistes. Progressivament, s'han anat coneixent prospeccions més o menys optimistes per al sobiranisme situant la suma de Junts pel Sí i de la CUP per sobre de la majoria absoluta i activant la crida al vot útil dels primers.
Aquesta circumstància demoscòpica ha acabat convertint la cursa electoral en una lluita no pas per saber qui guanyarà, la qual cosa sembla clara perquè la resta de partits tenen les expectatives molt per sota, sinó si la victòria serà prou sòlida per al procés. Totes les enquestes publicades són anteriors a l'ofensiva final del discurs de la por i a hores d'ara és una incògnita si les amenaces hauran donat resultat. Les últimes estimacions d'alguns partits són incertes. Demà, doncs, de dret a decidir.