L'hora de fer política

Després del pronunciament massiu i exemplar de la ciutadania, arriba l'hora de veure què farà la política. S'espera que els elegits estiguin a l'altura d'un panorama postelectoral complicat d'interpretar per molt que els números cantin en favor de la independència i que siguin molt clars. En termes religiosos, el panorama polític podria suposar que ningú no aniria ni al cel ni al infern. En tot cas, se situaria als llimbs o, millor dit, en una mena de purgatori, tot i que aquí ningú s'ha de fer perdonar res. S'observa que els catalans hem anat a parar en aquell espai transitori dels llimbs tan misteriós i tan complicat d'entendre fins i tot per als que són creients.

El que queda clar és que els ciutadans que van votar diumenge pregaran que la classe política demostri que pot fer política. Ho veurem concretat abans de vint dies, termini màxim per constituir el nou Parlament, i d'on sortirà un nou president o presidenta. Una elecció, vist el resultat de diumenge, que no serà fàcil. Si hagués tret la majoria absoluta Junts pel Sí, és clar que la presidència de la cambra hauria recaigut en ERC (Junqueras) o un dels seus afins (Muriel Casals, Carme Forcadell)... Ara és tota una incògnita. Després, en un màxim de deu dies –als voltants del simbòlic 9-N–, hi haurà la investidura. Serà Mas reelegit president? Difícil, ja que amb l'abstenció de les CUP no n'hi ha prou. Ni en segona volta. Més endavant vindrà el nomenament del govern, que per lògica hauria de seguir el format de Junts pel Sí, un grup més fàcil de combinar a l'hora de concórrer en unes eleccions que no pas a l'hora de formar un govern. Dubtes en espera d'unes altres eleccions, les espanyoles, que tancaran un llarg cicle electoral al qual Catalunya hauria d'arribar amb els deures fets i aclarits, com ara les intencions de CDC i ERC d'anar-hi junts.